Quin serà el nou ‘sushi’?

Michael Booth és un periodista del Guardian que es pregunta ‘quin serà el pròxim sushi?‘. És interessant, la pregunta. Per dues raons. La primera és perquè prova que les coses no passen perquè sí. Que hi ha gent que ja està pensant en la propera, que quan el gruix de persones està gaudint d’allò que convenim que és ‘una moda’ és que ja hem fet tard, que ja no és moda. Que la moda és ara alguna altra cosa. Molts restaurants xinesos del nostre país es disfressen de fa un temps de restaurants japonesos. Aquells murals en relleu plens de dragons i construccions inacabables s’han transfigurat avui en els traços d’una simplicitat quasi desafiadora. Sushimaki,sashimi s’han incorporat en el vocabulari de l’home i la dona de carrer. Malament, malament, malament, diuen amb el cap mig inclinat els curadors de l’exclusivitat. Quin serà el pròxim sushi?, es pregunten, quasi amb urgència. La pregunta de Booth respon, segurament, a aquesta preocupació, però va una mica més enllà. Per sort.  Continue reading

Les dones que miren rera una finestra

Dones que miren

Hi ha dones que miren rera una finestra perquè mirar la ciutat, protegides rera el vel d’una cortina, és millor que mirar un riu, o fins i tot que mirar el mar. En tot cas, és millor que mirar els ocells saltant de branca en branca, millor que mirar el gat que s’apropa amb silent tensió a la seva presa, amb la panxa tocant a terra. És millor que la tele (segur!) i és millor que mirar les taques inextrincables d’una vall quan la nit comença a arribar. És millor que mirar la barca quan arriba el port, és millor que mirar l’avió quan aixeca el vol i la gran màquina alada sembla la millor promesa. És millor que tot això perquè és tot això a la vegada. Hi ha dones que miren rera una finestra, perquè ja són grans, i els costa sortir de casa. La noia que les cuida les apropa al finestral amb la cadira de rodes i aparta una miqueta la tela de les cortines. Els deixa un got amb aigua fresca damunt la tauleta, al costat de les pastilles. I elles miren i miren. Miren sense mirar, que a vegades és la millor manera de mirar. I descobreixen, aquestes àvies immòbils rera el vidre de la finestra, que la ciutat és un riu imparable, i que és com el mar, que mai s’acaba. Descobreixen, sense dir res, guardant el secret per a elles i la gent com elles, l’ocell que no es decideix, i les urpes del gat depredador, tot persuassió, tot perill. Descobreixen, igualment, que, de lluny estant, la ciutat és com la vall, plena d’ombres i intrigues, i que les persones hi arriben com la barqueta que busca refugi rera l’espigó del port, i que les persones en marxen en grans avions, les enormes masses de ferro que, contra tot pronòstic, i amb molt d’esforç, els homes i les dones d’aquest món hem aconseguit fer volar.