La gran Casa de Barrets S.A.

The informantÉs més fàcil robar un milió que no pas cent dòlars. Aquesta és la premisa inicial de ‘The informant’ (traduïda aquí com El soplón), la nova joguina de Steven Soderbergh. El film es pot veure aquests dies de comptabilitats escandaloses als cinemes de la ciutat, ben oportunament. El director nordamericà disfressa un film de ‘tesi’ amb el seu virtuós embolcall habitual. L’exquisit i acolorit cartell, la vellutada banda sonora perpetrada per Marvin Hamlisch i, en general, la ironia que traspua tot el disseny de producció proven el bon gust, marca de la casa. Però aquesta és una pel·lícula seriosa, d’urgent actualitat, més a prop del Soderbergh del Che que de la triologia d’Ocean’s. The informant és una comèdia freda i trista (ep, i no sempre reeixida) que aborda les trampes financeres de les grans companyies servint-se del cas real d’un alt executiu d’una empresa agroalimentària (suggerent la recreació de l’Amèrica de principis dels noranta en la qual té lloc l’acció). Aquest emprenedor, brillant interpretació de Matt Damon, combina malaltissament el frau sistemàtic amb la seva col·laboració amb l’FBI delatant les irregularitats de la seva pròpia empresa. La trama es desplega amb tota la intenció, sabent que l’espectador lligarà la història amb els titulars del diari del dia, de Bernard Madoff a Fèlix Millet. The informant no es conforma a explicar-nos la picaresca rera un delicte de guant blanc, sinó que intenta aproximar-se als mecanismes psicològics que operen a la rerabotiga del capitalisme. La pel·lícula obvia l’anàlisi econòmica complexa (res de lluita de classes) i opta per extreure tot el simbolisme d’un personatge concret, que, clar, en són molts a la vegada. L’originalitat d’aquesta pel·lícula, basada en un llibre de Kurt Eichenwald, és que fa un retrat crític d’un sistema que fa aigües… a partir de la candidesa i la ingenuïtat dels seus gestors. Demolidora fotografia de la gran “Casa de barrets S.A”.

Arquitectura high-tech o crispetes?

Un no sap si esgarrifar-se o entendrir-se davant d’aquesta imatge, eloquent resum de la ciutat que supera el catàleg d’excel·lències en paper couché de la publicitat institucional. L’elegant (i provocador?) elitisme dels arquitectes Herzog i De Meuron, autors de l’edifici Fòrum, suspèn el test del ‘xurrero’. El fum dels olis espessos, l’olor penetrant del fregit, la cridòria de menuts i grans a poques hores d’acabar la festa major troben el seu lloc sota la panxa de titani d’aquest espectacular edifici. La foto que en resulta és d’una ironia de brotxa gruixuda, que incomoda de tan òbvia. La torre d’ivori de l’arquitectura high-tech revela les seves debilitats defensives. A la rerabotiga de la ciutat, la joia del fòrum és conquerida pel quotidià desordre: més real, i potser també més sincer.

El bar de l’hotel, immunitat diplomàtica

Els bars dels hotels tenen immunitat diplomàtica. Rera les seves pesades portes i grans finestrals, sempre protegits per vels de discreció i misteri, trobem el purgatori de la gent que hom no sap si va o vé. I està bé, això, perquè aquesta incertesa, ni que sigui en el temps que ens reservem per a prendre-hi un cafè, ens exculpa l’ànsia de l’interrogant. Que a vegades necessitem observar amb ulls de visitant, parlar en llengües estranyes i escoltar de lluny el brogit de la ciutat.

Les vistes de la foto són les de l’Hotel Miramar. Són notables (ja es veu), bé que no espectaculars (caldrà que ho comproveu vosaltres mateixos).

Una estació de metro dedicada a Fabra

Mjg4OTU2OV82ODk1LTI=_101674_5593_2

pompeufabrabadalona.cat

“Com que Pompeu Fabra vivia a Badalona, molts el creien badaloní. Però no era aquest el motiu que ell tenia per a viure en un lloc tan apartat de la metròpolis, on havia d’anar gairebé cada dia. Durant els anys de la seva actuació com a professor, a l’Escola d’enginyers de Bilbao, havia tingut el domicili a Begoña, poble pintoresc de muntanya, on les seves filles podien esbargir-se. En tornar a Barcelona no li semblà bé d’encabir-les en un pis i, cercant un lloc adequat, amb aire i llum, li va plaure Badalona, on a més de llum i d’aire hi havia mar, i va instal·lar-s’hi. El mar ja li agradava abans de residir a Badalona, baldament fos un nedador mediocre. És a Badalona on començaà a agafar el gust a la natació. Romania hores i hores a l’aigua com en el propi element. Les seves filles compartien el gust per aquest esport i, de vegades, l’esglaiaven de tan temeràries.” Aquest fragment està extret d’un llibret que corria per casa els pares. És el volum 14 de la col·lecció de biografies populars editada als anys seixanta per l’editorial Alcides i, en aquest cas, està escrit per Domènec Guansé.

M’ha semblat oportú recuperar-lo aquesta setmana, que l’ajuntament de Badalona ha demanat formalment que l’última estació de la línia lila (L2) del metro dugui el nom del mestre Fabra i el de la ciutat que el va acollir durant prop de 30 anys i on hagués mort, molt probablement, si no hagués hagut d’enfilar l’exili amb l’entrada de les tropes franquistes.

Sempre hi ha una història rera qualsevol nom. M’agrada pensar en aquesta, la de Fabra surant entre lletres, llegint en l’aigua del mediterrani, veí d’una ciutat amb tot l’aire i la llum. Badalona és avui una ciutat ben diferent: hi ha el mar, clar; però l’aire i la llum són avui un pèl menys llaminers. Això sí, encara recorda el seu ciutadà més important.

Espero que l’Autoritat del Transport Metropolità en prengui bona nota.

El compromís amb l’entorn és la inspiració

Il·lustració Riki Blanco.

Il·lustració Riki Blanco.

“En les dues darreres dècades, s’ha practicat una arquitectura cara, poc eficient i que sovint no generava confort en els que hi havien de viure. Eren temps en què els diners i els recursos semblaven no acabar-se i on l’aparença ho era tot. És possible mantenir aquesta actitud?” Són paraules de l’arquitecte Joan Sabaté en l’entrevista que li vaig fer fa unes setmanes per a ‘Tasques connectades’ la meva secció a la revista d’Òmnium Cultural. Podeu llegir l’entrevista completa aquí.

Els temps que corren

Ens mira i no ens veu; ens acompanya, però no es mou; la seva mirada és absent per naturalesa i, tanmateix, ens inquieta. És un maniquí que des de fa anys observa el tràfec de persones entre el carrer d’en Duran i Bas i el carrer de les Magdalenes, a tocar del Portal de l’Àngel. És la versió ‘low cost’ d’una estatua com cal. En Kavafis potser n’hagués fet un poema… però ara, ai!, més aviat ens venen ganes de trucar a l’Institut de Paisatge Urbà i denunciar la senyoreta en qüestió, incòmode ombra en la postal turística a l’ús.

Vegeu-la també al google street view, aquí

El cine és la finestra

6ce-rioheladocine-300aHi ha pel·lícules que són la part del viatge que no vas saber (o no vas poder) recórrer. És per això que la metàfora del cinema com a finestra indiscreta (però necessària) no perd vigència; que no es torna barata o previsible, vaja, que aquest és el cementiri de tota metàfora. Una finestra, deia; l’ull de Déu: el cinema ens mostra el que passa a l’altra banda del bosc, passada la frontera, les vides petites de les persones que passem d’una revolada en els nostres cotxes llogats camí de la següent parada, una altra capital turística, una entrevista de feina… Les pel·lícules són una segona oportunitat, l’oportunitat de parar el temps, reenfocar el paisatge. Aquest estiu vaig moure’m per alguns dels pobles del nord de l’estat de Nova York, venint de Pennsilvanya, anant cap a Massachussetts. Aquest territori va formar part de les sis nacions índies, al segle disset i divuit i és, avui un escenari fronterer que, com tots els escenaris fronterers, té aquella mena de vel invisible, el perill latent, l’aliment de les grans històries. El contraban és exercit pels indis mohawks, persones tristes de gestos lents i enigmàtics, fantasmes reals de la història mal païda.

Amb Frozen River, el modest film que es va ‘colar’ als Oscar de l’any passat i que s’ha estrenat fa uns dies, he tornat a aquells paisatges per saciar les preguntes que la meva pressa ‘viatgera’ no va donar-me l’oportunitat ni de fer-me. Potser si hagués sabut (o pogut) parar el cotxe en aquells pobles hauria vist les mateixes coses que van inspirar Courtney Hunt, la seva directora, a fer una de les millors pel·lícules de la temporada a Barcelona. Tan se val, hi ha pel·lícules que són part del viatge…

Xoc de pentagrames

Vet aquí un intencionat homenatge a tots els badocs, distrets caminadors en llargs carrers de finals –per sort!– incerts; homes i dones que amb les mans a la butxaca o, millor, creuades rera l’esquena, alenteixen la marxa per mirar enlaire, aventurar la vida en la llum d’una finestra, parar l’orella, cordar-se la sabata i dedicar un somriure als que fan via amb els ulls clucs. Un present per als que en un joc de cables veuen un pentagrama (com els de la foto); un regal per als que en aquell barret, descobreixen la boa i dins la boa, l’elefant.

La foto? El cel de l’Alt Empordà. Mirant amunt en un passeig de capvespre a Vilaür;, aquest mes d’agost.

Les estrelles de ‘Mecano’

Que el gintònic passa millor en vers, que una foto a vegades diu tant com mil paraules i que jo un dia també vaig veure les ‘estrellas fugaces con cielo de asfalto’, com cantaven els Mecano fa una colla d’anys en la seva cançó.

Si em voleu acompanyar en aquest viatge sense sortir de la ciutat… aquí em trobareu, a partir d’avui.

Podeu accedir als retalls publicats des del 2006 en les altres dues encarnacions d’aquest blog: a mesvilaweb (salut, amics!) i a blogger.