El Japó que no sorprèn

cartelAlgunes crítiques de cinema van acompanyades d’una disculpa. I sinó d’una disculpa, sí almenys d’una justificació. L’altre dia, al sortir de veure El mapa de los sonidos de Tokyo, d’Isabel Coixet, vaig publicar un breu apunt al meu twitter i al meu Facebook. ‘Sempre recordo massa tard com em costen les pel·lícules de la Coixet’. L’apunt era una forma elegant de dir que no m’havia agradat la pel·lícula, era una mena de disculpa. Però no només això, era també una forma d’explicar –també a la meva acompanyant, especialment a la meva acompanyant– una determinada predisposició, o una determinada ‘mala’ predisposició. Les pel·lícules de la Coixet em costen, sí, per tots els arguments habituals entre els seus escèptics (sóc un cas típic, en això): que si la petja de la publicitat en les imatges, que si l’afectació en els títols, que si l’ambició dispersa dels seus arguments. I arribats a aquest punt, hom potser esperaria un educat: ‘El mapa de los sonidos de Tokyo’ és una pel·lícula d’Isabel Coixet, per bé i per mal.

Però no. Perquè les pel·lícules de la brillant directora catalana sempre m’han interessat, malgrat tot.

Totes menys aquest ‘viatge’ al cor del Japó, encarcarada història d’”amor foux”, que m’ha recordat més als textos de ‘Lonely Planet’ que a la serena bellesa de Yasujiro Ozu, que a la torbadora mirada de Takeshi Kitano. He vist, en el film, un Japó previsible, el Japó que imaginen els meus ulls, els ulls d’un occidental. La pel·lícula no m’ha incomodat (com aconsegueix Mishima en la seva obra) ni m’ha encuriosit (com em passa en les de Murakami). És clar que la Coixet no en té la culpa, de no ser japonesa. Però per això em va semblar més apropiat el que va fer Sofia Coppola a Lost in Translation: convertir el Japó en el paisatge incomprensible, la frívola anècdota, el fred decorat en el cor del viatger. Reconeixia així, la Coppola, que tampoc és japonesa, que s’havia perdut en l’intent, que s’havia perdut en la traducció.

El setembre és com el dilluns

El setembre sempre m’ha fet una mica de por. Com el professor quan et demanava els deures en tornar del cap de setmana; o quan la mare o el pare et preguntaven on havies si arribaves tard a casa. La tardor arriba antipàtica amb una lleu sensació de culpabilitat, el setembre és una mica com un dilluns.

Hi ha un poema de José Agustín Goytisolo que des de que el vaig descobrir fa uns anys sempre em ve al cap per aquestes dates. Diu així:

“Cuando llega el otoño las gentes de esta bendita ciudad
comienzan a telefonearse rápidamente
organizan tremendas fiestas y se besan y se saludan
hola qué tal cuánto tiempo te quiero mucho llámame.

Entonces yo me afeito con cuidado
pongo una de mis caras más miserables
guardo un par de Alka-Seltzer en el bolsillo
e inauguro mi vida social.”

I és així que els fils de la urbanitat es tornen a tensar, i a les cases s’encenen espelmes per als convidats i a les butxaques sonen els telèfons que cal contestar. I tots fem cas al poeta, ho sapiguem o no: que no hi ha ningú que avui no dugui ara mateix ‘un par de Alka-Seltzer en el bolsillo’.