No siguis ‘tan’ científic

La diferència fa la identitat. Un sap que forma part del món occidental quan viatja a Àfrica, i es sent ‘germà’ d’un novaiorquès, un kyotoès o un sevillà. Un sap que és d’Europa quan viatja als Estats Units, i descobreix les complicitats que l’apropen a un berlinès, un parisí o un romà. Recordo la sorpresa entre els ‘europeus’ que visitaven el molt recomanable aquari de Monterey, Califòrnia, en trobar-se atrapats… (continueu llegint l’article a Sostenible.cat).

Panellets ‘made in hollywood’

14336_1291901577109_1217361174_30886581_6874235_nVet aquí uns panellets a l’americana. A ca l’Almera, una pastisseria d’aquelles de tota la vida, al carrer de Mar de Badalona, han solucionat dolçament l’extenuant dialèctica castanyada versus halloween, tot convertint alguns dels principals personatges de la festivitat nordamericana en panellets! És una sortida intel·ligent, perquè és elegant i és simpàtica (així són sempre les millors sortides) però també perquè ens recorda que les nostres receptes són plenes d’ingredients que algú ha tastat per primera vegada. Que la cultura és com la cuina, vaja (o la cuina és com la cultura, val el mateix invertint els termes). En aquest cas no hem incorporat un ingredient comestible, sinó una cara, una icona; és el signe dels temps. Han traïcionat la forma pura, els pastissers de l’Almera? O s’han atrevit a mirar-se al mirall? La cultura és la manera com gestionem el que és ‘nostre’, però cada cop més, també la forma com gestionem els prèstecs d’una realitat brutalment i engrescadorament imparable. Benaventurada la cultura que sap fer això amb humor i astúcia, buscant les noves cares a Hollywood, al Sahara o al Punjab: una cultura dèbil? ai, no! més aviat una cultura dinàmica, real… com els panellets d’aquesta castanyada… amb el gust d’abans, i també el gust d’ara.

Foto: Maria Lladó, amb el seu iphone.

En la ‘mort’ d’un diari

capillardienteUn mitjà de comunicació –un diari, una ràdio, una televisió, fins i tot un blog– amaga desenes de petits gestos. Al seu voltant, aleten els hàbits de la nostra quotidianitat. Les notícies ens deixen les mans brutes de tinta, tenen el sabor del tallat, ens recorden una taula parada per esmorzar, el diumenge. Els mitjans són la conversa, però més que això, són la conversa que propicia la conversa. Record, idea, recel i insult. El diari (tingui forma de TV, de ràdio, ipod o pàgina web) és el mirall, que ens deformem a posta per protegir-nos del caos de cada dia; és l’espasa, és l’escut; l’instint, l’estòmac, el consol, l’empenta. El diari és un pacte, vaja. Un pacte que cal complir: bones arts, col·laboració mútua, confiança. Tan se val si és parlat o és mut, si ens arriba a la bústia o en obrir el navegador. El diari és molt més que una finestra oberta al món, és la forma com volem ser, al món. Un diari no és mai innocent, però no per cap mà oculta, sinó perquè arrela en la pertinença i això desafia tota neutralitat. Ahir va plegar un diari, un diari digital. Em pregunto quants costums hauran quedat orfes, aquest matí… amb la desaparició de Soitu.es, el diari difunt. La mala notícia és majúscula: la mor d’un mitjà arrossega tot un ecosistema de creences i hàbits, trenca un mirall, un mirall de pertinença. Soitu.es era tota una referència periodística, malgrat els seus pocs mesos de vida: innovació formal i tècnica, frescor en la selecció de les notícies en clau espanyola, destinades a un públic urbà i compromés, participatiu i potent; bé que també incert i encara poc vertebrat… La crisi, clar; la impaciència dels inversors, també, segur. Els mitjans tenen èxit si són capaços de bastir una xarxa de petits compromisos en els seus lectors. A soitu.es, com a mínim li va faltar temps per convertir el seu espectacular banc d’experiments en un fil narratiu sòlid, aquell mirall que dèiem. La fórmula d’èxit de tot mitjà.

La presumida ombra de la “S”

Moltes coses es conjuren en aquesta fotografia: una càmera atenta, el sol baix d’un diumenge indolent a la ciutat, l’emocionada elegància d’una tipografia ben escollida. Hi ha una delicadesa que fuig com la llum i que es mostra, només uns instants, en l’ombra presumida d’aquesta ‘S’. Als Banys Sant Sebastià, a la Barceloneta.

Un motí al vagó de metro

melville_benitocereno_RGB“… diguem només que, en aigües del Pacífic Sud, un capità nordamericà que visita un vaixell espanyol carregat d’esclaus negres se sent angoixat per una atmosfera de misteri que s’aclarirà sobtadament enmig d’un esclat de violència. Certament, hi ha un clàssic ‘final feliç’, però el capità del vaixell espanyol no retrobarà el domini del seu esperit, després del malson que ha anat contagiant també, a poc a poc, el lector”. Aquest breu resum és obra de José María Valverde i fa de pòrtic a l’edició que l’editorial Empúries va fer dins la seva col·lecció l’Odissea l’any 1988, de Benito Cereno, de Herman Melvile. El llibre està escrit l’any 1856, però ens continua interpel·lant amb paraules incòmodes. El llibre és més que una història teixida amb suspens i habilitat (que també). Benito Cereno és, avui, tan temps després, una reflexió punyent sobre la injustícia, plantejada des d’una perspectiva provocadorament actual. Vet aquí la història d’un motí legítimat per raons poderoses, perdudes en una lluita plantejada amb una violència encegadora i brutal. Negres contra blancs; el Senegal expoliat contra el gran imperi moribund; una bomba suïcida contra una embaixada nordamericana, el xoc de civilitzacions. Triple salt mortal: del segle XIX al XXI. Melvile mostra la seva genialitat escollint un punt de vista sorprenent. Benito Cereno és el nom del capità espanyol segrestat i és, d’alguna manera, el protagonista del llibre (almenys això és el que vol que creiem l’autor). Benito Cereno som nosaltres, de fet. Tanmateix, el personatge principal és un altre: és Babo, pirata o heroi?, el capitost del motí. La seva mirada dolguda viatja al llarg dels anys, del Santo Domingo descrit al llibre al vagó d’un metro de la línia groga, on els ulls d’aquell noi subsaharià ens cremen encara d’una manera que no aconseguim comprendre. Melvile no vol convèncer-nos de res. Ens fa reconèixer en el tumult del motí la perplexitat que, 153 anys després, encara no hem sabut abordar. És el desafiament del temps que ens ha tocat viure. Visca la (gran) literatura!

“Somedays the song writes you”

“És un d’aquells dies que costa tan de definir: ni bé ni malament, anar tirant, que no saps si has pres massa vi o massa poc, i vas tocant, a veure què passa, sense rima ni sense raó, alguns dies escrius la cançó, alguns dies la cançó t’escriu a tu.” Així comença l’últim disc de Guy Clark, el gran cantautor texà (aquest juliol Bob Dylan el definia com un dels seus autors preferits). I m’ha vingut de gust recuperar aquest petit vídeo que vaig enregistrar precàriament en la primera visita que va fer Clark al nostre país, ara farà dos anys. L’intèrpret mostrava als seus acompanyants –l’organització del festival Blues i Ritmes– com ell es ‘liava’ les cigarretes. I és que en aquella taula del senyor Perallada, Clark escrivia una cançó –la cançó de les coses petites i senzilles, dels plaers palpables, de les emocions callades. Uns minuts després, les seves mans fortes sostenien la cigarreta. El fum capritxós del tabac escrivia notes de llegenda. Aquella cançó inescoltable en realitat l’estava escrivint a ell, poeta amb camperes, l’últim cavaller de Texas. Que l’artista mai no sap si troba o el troben. Somedays you write the song, somedays the song writes you.

Els avantatges de la ‘mala memòria’

malditos-bastardos-poster“Happiness is good health and bad memory”. La frase és d’Ingmar Bergman i l’he capturat en la sempre suggerent turbulència de les xarxes socials (gràcies, Quim Bosch). Res és casualitat, però tot és ben curiós. Ingmar Bergman, contra tot pronòstic, m’ha ofert el desllorigador per a la darrera pelíclula de Quentin Tarantino, Inglourious Basterds, que em va deixar feliçment xocat fa una colla de dies. La felicitat és la combinació d’una bona salut i una mala memòria, deia el director suec, inspirat pel sòlid pessimisme que habita el seu pensament. Però les paraules són massa potents per tenir copyright i en aquest cas m’han animat excèntricament a cercar per camins ‘gens bergmanians’. La fórmula Tarantino per al seu darrer film: bona salut, la que exhibeix en la narració genialment desigual (com sempre, Tarantino és únic en el xoc entre l’acció explosiva i els llargs diàlegs entre personatges) i també en l’afilada selecció d’estils, un pastitx francament excitant. I la mala memòria? Bé, la mala memòria, és la capacitat –i l’habilitat– de transitar per la mala història, la història aburdament inventada, i sortir-ne tan guapo. Una peli sobre nazis en la qual es mata a Hitler i no és ni sobre Hitler. La mala memòria és, en aquest cas, la capacitat de saber veure més enllà del que toca i és apropiat; la força per voler i poder oblidar les crítiques. Vaja, saber fer una cosa (la bona salut), i poder-se’n oblidar, tot seguit (la mala memòria). Tarantino fa això. I per això s’equivoca tant, i per això no ha perdut la frescor. Davant del full en blanc, com la primera vegada. I potser, al capdavall, Bergman i Tarantino no estan tan lluny en la seva cerca de la felicitat; vital, el primer; fílmica, el segon. Res és casualitat, tot és ben curiós.

El ‘passat’ és el present

agoraTotes les pel·lícules històriques parlen del present. Totes les pel·lícules de ciència ficció parlen del present. Tot el que llegim, veiem o escoltem ens confronta amb el que som, avui. Tot ens parla del present, doncs. No pot ser d’una altra manera. Som el que som: ara, aquí. Tan se val si és una novetat que ens arriba calenta de l’impremta a les mans, o si les lletres que ens capten la mirada van ser publicades als anys seixanta del segle passat o als anys seixanta de fa 20 segles. ‘Àgora’, l’últim film d’Alejandro Aménabar, ens parla d’un dels episodis més coneguts de la desfeta de l’imperi romà, però en realitat ens parla del que hem vist en l’últim telenotícies, allò que de forma tan relliscosa designem com a ‘xoc de civilitzacions’.

El director espanyol mostra les esquerdes d’un món sense espai comú, un món sense ‘àgora’, precisament. El film es diu ‘Àgora’ però, de fet, l’àgora com a metàfora de la democràcia i el diàleg ja ha desaparegut als primers deu minuts de la pel·lícula. La visió d’Amenabar té alguns punts de mala llet interessants –els cristians que destrueixen la biblioteca d’Alexandria s’assemblen força als ‘talibans’ d’avui– però no aconsegueix trascendir el que és previsible: el discurs entre ciència i religió / raó i sentiment està exposat de forma massa esquemàtica, i potser un pèl ingenua. Al capdavall, no són creences necessàriament i obligadament excloents. La pel·lícula, vista com una metàfora del present, es queda a mig camí, perquè Amenabar, que és més bon director que guionista, està més preocupat a marcar les ‘línies vermelles’ del que pensa que no pas a engrescar-nos al dubte i la reflexió. Àgora és un pamflet, o un contrapamflet, si voleu.

I al final, un surt de la sala amb la sensació que ha conegut un personatge molt interessant, la Hipàtia interpretada per Rachel Weisz, però que només n’ha vist la part més evident, menys suggerent. Curiosament, Amenàbar ens presenta Hipàtia com una màrtir (una contramàrtir, s’entén) i no pas com una dona de ciència, amb tota la seva complexa profunditat. Ens quedem amb l’estampa. Llàstima.