“I la natura em crida”

“–I la natura em crida–” –diu el poema de Joan Vinyoli: les fulles d’aquesta planta, coronada uns pocs segons pel sol d’un matí de novembre, són la volàtil invitació als “viaranys perduts”, la natura canviant, que es perd per sempre en fer “un sol revolt”.

Avui que fa vint-i-cinc anys de la mort del poeta i diverses institucions ho celebren amb actes d’homenatge. Vilaweb proposa un passeig real i virtual per la seva vida i l’obra.

Centre de disseny, botiga dels horrors

Quin cristo! Temible abigarrament objectes de decoració en un aparador de la plaça de la Font, a la Barceloneta. Una ràpida mirada i l’espai en qüestió ja s’ha convertit en altar del kitsch més descontrolat. I acabaria sent una instal·lació artística sinó fos per l’eloqüent despreocupació dels propietaris de l’establiment per suggerir-la a una nova mostra de la cultura Trash al CCCB.

Val la pena dedicar una estona a aquest caòtic despropòsit de criatures alades i objectes daurats –ni que sigui amb els ulls mig clucs–. Tot plegat per comprovar com tot eslògan mor del mateix mal i que cap frase, per enginyiosa que sigui pot resumir ni la més modesta de les realitats… perquè, de fet, no hi ha cap realitat modesta. Que una cosa és el que ens agradaria que fos, i l’altre el que és. Que una cosa és que la ‘marca’ Barcelona centre de disseny vulgui refermar un missatge descriptiu, i l’altra que acabi suggerint un missatge en interrogant.

La nostra ‘Puntual’ trontolla!

“Aquest noi no és natural, Esteve. Plora, llegeix, té nervis, s’esglaia; això… acabarà malament. La nostra ‘Puntual’ trontolla!”. (Escena primera del quadre segon de l’Auca del Senyor Esteve de Santiago Rusiñol).

Aquest dijous, 12 diaris han publicat ‘La dignitat de Catalunya’, un mateix text editorial en defensa de l’estatut de 2006. Un fet sense gaires precedents, aquest, un fet potent, important… i que s’afegeix a d’altres senyals: plorem, llegim, tenim nervis, ens esglaiem… estem vius, vaja. La ‘Puntual’ trontolla… i això està bé.

Aquí podeu llegir l’editorial íntegra. A Vilaweb podeu seguir les reaccions sobre l’editorial, en directe.

FarmaCIA!

No et fiïs gaire d’aquestes senyals equívoques, els rètols de les botigues. El sistema de retroil·luminació treu de context aquesta elegant tipografia que es desajusta en una exclamació impossible. FarmaCIA! Amb quin dramatisme es clou la paraula, despullada del seu entorn més immediat: on som? Podria ser qualsevol lloc. I, tanmateix, som en un lloc que no és cap altre. A la part alta del carrer de Muntaner, baixant del Passeig de la Bonanova. M’enamoren els capricis de la ciutat: en apuntar l’objectiu de la meva càmera, el cartell d’aquesta farmàcia es transforma en l’ingredient sorprenent de la gran sopa de lletres. Una senyal equívoca. Una més. D’aquí néixen sempre els millors versos. A vegades… també les millors fotografies.

S’ho juga tot a un sol color

Aquesta flor s’ho juga tot a un sol color. Verd intens en un impressionant –per singular i minimalista– ram de crisantems, adquirit a www.herbs.es, una floristeria a descobrir i també un bon representant d’un nou estil d’establiment que selecciona amb rigor les pròpies cartes. Aquest és el comerç que s’acabarà imposant als millors carrers de les nostres ciutats. Vet aquí: una curosa selecció de plantes, flors i altres delicadeses ens subratlla amb elegància que… no, aquí no hi ha de tot. Els comerciants –els floristes, en aquest cas– reivindiquen el seu paper prescriptor… perquè només algú que domina i estima el producte que ven pot triar amb encert d’entre tanta oferta. I aquesta qualitat -l’habilitat de satisfer tot seleccionant- ja no és intercanviable: que aquí només triomfaran els millors i no els que venen més barat o tenen més recursos per a dedicar a estratègies de màrqueting.

En Ken du ulleres de pasta

away-we-go-posterEn Ken porta barba d’una setmana i ulleres de pasta, i la Barbie té el cabell negre i rinxolat, i unes bones caderes. Mattel ja no fabrica ‘parelles ideals’, ara ho fa Google, i el model és més real, però també més incert, més inquietant… estem passant dels models familiars de punt i final (el document ‘fixat’) als de punt i seguit (el document sempre editable). A “Away we go”, l’última pel·lícula de Sam Mendes, en Ken i la Barbie es diuen Burt i Vero, i encaren el camí de la maduresa amb la perspectiva del naixement del seu primer fill. La parella es dedica a fer el ‘niu’, com fan la major part de mamífers ‘embarassats’. La seva manera de fer el niu, però, és ben simptomàtica de la nostra generació… per fer el niu, el desfan. Confosos, alegres i produndament espantats inicien una road movie vital (totes les road movies són sempre un viatge exterior i interior) que els portarà a buscar el millor model familiar, la millor casa on viure, enllaçant la visita a diferents territoris nordamericans. El ‘viatge’ és volgudament grotesc i és un encert, perquè el traç gruixut en la descripció dels personatges reflecteix molt bé la inseguretat dels protagonistes, que al final s’assembla força a la nostra. ‘Away we go’ s’apropa al conflicte existencial de molts joves avui amb una singular fórmula entre l’autoajuda i la sàtira. Aquesta versió ‘feliç’ de Revolutionary Road, l’anterior film de Mendes, és, finalment, un curiós cant a la família. El que troben finalment els nostres Ken i Barbie sembla una ‘anti-família’ –és volgudament petita, cerca l’aïllament– però és, ras i curt, una família.

Cap de setmana de tres dies

M’adhereixo ràpidament a la iniciativa de Time Out per a un cap de setmana de tres dies. Em deixo temptar per la proposta i en un parell de clicks ja formo part del col·lectiu del downshifting (aquesta paraula que els americans han inventat per resumir l’eqüació treballar menys, viure més). Així de fàcil, així de bonic. I així de ràpid… no sigui que en l’espera ens encalcin els dubtes que Jaime Gil de Biedma va expressar en el seu poema i que els seus versos…

“Pero después de todo, no sabemos
si las cosas no son mejor así,
escasas a propósito… Quizá,
quizá tienen razón los días laborables.”

… ens aixafin la guitarra.

Lomo, invitació a la descoberta

Mai he pensat que la fotografia capturés la realitat. En tot cas, en disparar la càmera interpretem allò que veiem, que ja és, de fet, una interpretació d’un tot que de tan gran, de tan divers, de tan complex no podem entendre. La interpretació de la interpretació de la interpretació… fins perdre’ns en la confusió infinita de la subjectivitat total. Hi ha qui s’hi atabala (comprensible, no cal dir-ho) i ho resol amb quatre paraules: les coses són així, la fotografia ens ensenya el que hi ha. Com si fos una ciència exacta. Bé per ells, sí. Però no. Les nostres fotografies són tan exactes com una pintura o una novel·la, una cançó. Ho són del tot, i a la vegada no en són gens. Mai he pensat que la fotografia capturés la realitat, deia.

Donava voltes a aquestes coses tornant de la botiga de fotografia. Hi havia recollit els primers originals disparats amb la Diana Mini, una càmera analògica de la casa Lomo que permet fer múltiples exposicions en un negatiu. Tenia a les mans el resultat d’un llarg passeig pels voltants de l’estany de Banyoles convertit en una deconstrucció enigmàtica, una mena de patchwork de moments. La filosofia Lomo reivindica l’imprevist, cercant la mirada que s’escapa al nostre món donat per descomptat. Les fotografies en qüestió, com la que il·lustra aquest ‘retall’, mostraven la realitat d’una manera que jo no havia ‘vist’. Ni enfadat, ni decepcionat… ni inquiet. Jo somreia emocionat, amb els còpies a la mà. No havia capturat el paisatge, d’acord, però tenia amb mi una invitació a continuar descobrint-lo.

Jo, també

yo-tambienÉs el primer dia de feina d’en Daniel. Està nerviós. Coneix la Laura, companya d’oficina. Se la mira i remira. Amor a primera vista. Intercanvi de paraules, algunes frases enginyoses. La cosa avança, o això sembla. Parlen, cada dia més. Ell esdevé l’amic conseller, ella… ella és ella. Complicada, encantadora, l’emoció del que és nou, i únic. Pura energia. I destrucció. Les coses és compliquen. Ell vol més; ella, no. És una història d’amor no correspost, una més. I caldrà extreure lliçons. El fracàs és sempre una senyal, o un recordatori: que hi ha moltes maneres d’estimar. La felicitat ja no té gust d’anís, com en els contes d’abans. “Yo, también”, dirigida per Álvaro Pastor i Antonio Naharro, ens presenta un jove amb Síndrome de Down i una noia amb Síndrome Prozac. Ells són en Daniel i la Laura, protagonistes d’una comèdia romàntica gens convencional. ‘Yo, también’ explica amb molta sensibilitat la situació dels joves amb Síndrome de Down, però és molt més. És també una reflexió sobre l’amor impossible, en la línia marcada per ‘La boda de mi mejor amigo’, on la vertadera història d’amor és entre un home gay (Rupert Everett) i una dona hetero (Julia Roberts) i, per tant, no és consumada i és pretesament impossible. Lúcida i valenta, aquesta pel·lícula aconsegueix una cosa molt difícil: que l’espectador s’emiralli en la història de Daniel, que s’hi identifiqui. Perquè… qui no ha estat rebutjat alguna vegada? Qui no ha estat tocat per la ma freda de l’amor impossible? ‘Yo, también’, ‘jo, també’.