Dels timbres vermells

M’agraden els timbres vermells. Tenen alguna cosa que em recorda les ‘pelis’ d’espies d’abans, en un espai minúscul concentren totes les esperances d’un desesperat ‘Pla B’. Em fan pensar en la guerra freda i aquells telèfons que comunicaven Moscou i Washington permanentment. També eren de color vermell. No és casual. Passen coses, quan hom prem un d’aquests timbres. Tanmateix, el de la imatge, al carrer Barcelona de Granollers, es va quedar amb les ganes. És que em prenc massa seriosament els timbres vermells com per a trucar-hi frívolament.

Breu passeig per les Tres Torres

trestorresblog

Tres senyors de Sants van ser els primers a urbanitzar aquests terrenys, entre el 1901 i el 1903. Els germans Romaní i un tal Mas, de nom Climent, van constuir-hi tres torres, una per a cadascú. Les finques van aixecar-se en un espai de l’heretat Nena Cases, que avui dóna nom a un carrer i que abans, fins el segle XIX, era el topònim del lloc. Les Tres Torres, el barri, va créixer ràpid: envejablement situat en el cor de la Barcelona fina, mirant per sobre l’espatlla, des del damunt de la Diagonal. De les tres, llegeixo, només en queda una, de torre. Avui aquest barri senyorial és imprecís, com tots els barris de la ciutat que han anat diluint les seves singularitats en l’apressada Barcelona del tombant de segle. Però hom sempre troba la màgia, si la busca bé. En aquest cas, una càmera Lomo, model MiniDiana, hi ha ajudat amb una interpretació quasi onírica d’aquests carrers ombrívols.

Lectors o usuaris?

Hi ha aquella imatge idealitzada de la ‘Cultura’ (noteu les majúscules) com una gran butaca orellera. La làmpada ens suspèn màgicament dins d’una bombolla de llum mentre, a tocar, fumeja una tassa de porcellana. Podríem fer ploure a l’exterior (per anar bé, caldria un gran finestral): la foto seria perfecta, així. Perfecta i falsa, també. Perquè avui llegim al metro, escoltem música a l’autobús, mirem pel·lícules al nostre portàtil esperant la sortida d’un vol, fem fotos amb un mòbil. La realitat és sempre més accidentada. I per això mateix més engrescadora. El llibre electrònic, diuen les previsions, serà el regal d’aquest Nadal. Està bé, això: la cultura és (també) un bé de consum. Benvinguda sigui tota eina que ens permeti aproximar-nos-hi amb comoditat i eficiència.

La Breu: la complicitat es guanya cada dia

Captura de pantalla 2009-12-23 a las 08.46.28

«LaBreu Edicions s’autogestiona, distribueix i estampa tot allò que estima». Així es presenta aquesta editorial petita de grans ambicions. Té cinc anys de vida i ja no és un secret, sinó una realitat. Han recuperat autors pendents al nostre país (Dovlàtov, Herbert, Larkin) i tenen un catàleg de poesia madur i seriós. Són reconeguts per la crítica, els llibreters i els lectors. Aprofiten l’espai que deixa lliure el concentrat mercat editorial en català per publicar el que, per mandra, temor o càlculs, les grans no fan. [Continueu llegint aquí l’article a la meva secció ‘Tasques connectades’ de la Revista d’Òmnium]

“I Saw Mommy Kissing Santa Claus”

Captura de pantalla 2009-12-24 a las 19.34.19El petit Jimmy Boyd va arribar al número 1 del Billboard de 1952 amb “I Saw Mommy Kissing Santa Claus”. La cançó descriu com, amagat rera una porta, mirant amb ànsia l’arbre de nadal, un nen descobreix la seva mare besant el Pare Noel. És la bonomiosa figura del sant nòrdic? És el seu pare? O bé és el venedor de la cocacola? És la meva cançó de nadal preferida, aquesta. Rera el sucre i les pures veus infantils de la tonada, hi ha un humor tallant i equívoc. És una nadala? O és el retrat d’una traïció capturada en la mirada confiada del petit de la casa? Vaig veure la mama fent un petó a Santa Claus…

La meva recopil·lació nadalenca d’aquest any és, de fet, una recopil·lació de versions d’aquest mateix tema. Accediu-hi aquí (cal que tingueu spotify) les meves preferides són les de John Prine, un dels secrets més ben guardats de la música nordamericana, i la de les Ronettes, des del 1963, dins l’insuperable ‘A christmas gift for you from Phil Spector’.

El complot 2.0

Una notícia ‘s’acaba’ en el moment que es publica? O és a l’inrevés? Que una notícia comença precisament en aquest moment, en l’instant precís que és llegida i compartida? La pregunta no és innocent. Si l’objectiu de la notícia és arribar com a producte ‘manufacturat’ a un públic, parlem de receptors; si centrem la mirada en la manera com aquests receptors interactuen amb la informació…, parlem d’una altra cosa. Parlem de ciutadans. Ens nodrim de la informació per configurar la nostra mirada crítica del món. No som receptors, som constructors. La notícia és un material, un punt de partida. Una eina per a desxifrar el mapa. Ni comença ni s’acaba…, es transforma amb nosaltres, a temps real. Fa unes quantes setmanes Vilaweb va intentar… (Continueu llegint l’article al Mail Obert de Vilaweb).

Graffitti prêt-a-porter



"La moda no existeix només en les teles. La moda és al cel blau, al carrer… la moda té a veure amb les idees, amb la nostra manera de viure, amb allò que està passant." Acompanya aquesta fotografia, que captura a la Ribera un fabulós graffitti de la Becca amb tècnica de paper pintat, una cita de Gabrielle Bonheur Chanel (1883-1971), filla d’un venedor ambulant i d’una mestressa de casa. La ‘Coco’ va néixer ben pobra. Va començar a fer ‘moda’ mirant l’enorme volta del cel blau. Després van venir les teles.

Brittany Murphy i el caça papallones

brittanymurphy

És com si aquest vestit, que li ve tan gran, fos la xarxa fina d’un caça papallones. La petita estrella de cinema aleteja dins la gàbia de seda: hem capturat una nova fada. Mira-la amb quina delicadesa assaja la ingravidesa de l’eternitat dins el cèrcol de llum. Però no badis. El ball dura només uns pocs segons.

A Hollywood, la daga de la mort ha tornat a mutar en ‘gossip’, aquest cap de setmana: una notícia sense confirmar i penjada a correcuita en un blog sobre celebritats que ha allargat l’ombra fins arribar a les redaccions i d’allà a les nostres retines, sempre àvides per la última història. El paper couché ha immobilitzat per sempre el somriure de Brittany Murphy, fulminada als 32 anys per una aturada cardiaca.

Reflexions d’urgència sobre la cimera de Copenhaguen

frontpage_picture

1. ¿Com podem demanar als nostres polítics que arribin a acords ambiciosos a la Cimera del Clima de Copenhaguen (COP15) si en l’àmbit nacional o local l’agenda política continua indiferent als grans reptes del medi? ¿Té sentit que exigim als Sarkozy, Merkel o Zapatero de torn que es comprometin en la lluita contra el canvi climàtic quan els vots que els han portat a Copenhaguen a penes ‘connecten’ amb el desafiament climàtic? No es pot ser el ‘capità enciam’ a l’ONU i el rei de la indústria pesada a casa. Hi ha una relació molt potent entre el que es discutia al Bella Center de Copenhague i la nostra vida quotidiana… però ahir, als nostres carrers, es discutia de ‘toros’ i d’una neumàtica estrella televisiva. Els fets de Copenhaguen, al diari, tenien un tractament similar al que es dóna a les eleccions de Xile o a la llei de Salut dels EUA. Els polítics no han estat a l’alçada, a la capital danesa. Tampoc nosaltres. El nostre vot evidencia que tampoc prioritzem el camí cap a un model econòmic més eficient i responsable –més intel·ligent, vaja–, l’única solució que tenim per ajudar-nos a reconduir el sobrescalfament de la terra. Cada jornada electoral és tan o més important que una cimera de Copenhague. 

2. Aquests dies, els principals líders mundials han experimentat amb dolor i perplexitat com les velles estratègies ja no els serveixen. Els crits de la societat civil organitzada han arribat a les sales de deliberació amb la complicitat dels mitjans (cosa que no va passar a Seattle, per exemple) i tot plegat ha impedit que (… continueu llegint a Sostenible.cat.