A aquest llibre li sobra el final

Coberta Les vides privades de Pippa LeeA Les vides privades de Pippa Lee, de l’escriptora nordamericana Rebecca Miller li sobra el final. Bé, entenguem-nos, que tot llibre té sempre un final, ni que sigui perquè en un moment determinat ja no resta cap pàgina per passar. El que li passa a aquest llibre és que l’escriptora vol resoldre massa coses en el desenllaç, forçat i imprevist clímax moral de tota la trama… L’autora opta per un final-final… dels majúsculs, dels de pompa. Tot allò que era suggerit i evocat en les primeres i reeixides pàgines d’aquest llibre es presenta de forma maldestra i plana en els darrers capítols. No pots acabar un llibre que comença en veu baixa aixecant el to d’aquesta manera. El personatge de la Pippa Lee és interessant precisament perquè és molts personatges a la vegada, –totes les persones som diferents persones, al llarg de la nostra vida–. Finalment, però, la senyoreta Lee troba la clau que l’explica. Ens pensàvem que era una dona interessant… i només era una dona desorientada.

Un gintònic en set versos

M’agrada com Philip Larkin comença el seu poema ‘Condolença en blanc major’. ‘Quan deixo caure quatre glaçons dringant en un got, hi afegeixo tres raigs de ginebra, una rodanxa de llimona, i hi aboco la tònica a glopades escumejants que ho envaeixen tot fins que s’enfilen a la vora, en brindis privat alço el got: (…)” Adoro aquests versos, efervescent recepta d’un gintònic. M’agraden tant que tendeixo a oblidar que el poema continua. Que la cosa continua tortuosament, vull dir, i que no acaba massa bé. De fet, res acaba massa bé, en el món de Larkin: gris, segur, petit, veritable, conservador, lúcid… valent? o covard? Ningú, en tot cas, ha vestit la tristesa amb la desmanegada elegància del gran Philip Larkin.

* Extret de ‘Finestrals’, traduït per Marcel Riera i editat per La Breu aquest 2009 dins la seva col·lecció Alabatre.

Carrer de Casanova, 13

… o la mala sort de l’amant. El número més malestruc, en record de l’aventurer venecià. Giacomo Casanova, l’amant que va saber sortejar amb una gràcil pirueta totes les malestrugances disposades en el seu pas per l’Europa del segle XVIII. El dibuix del forjat de la porta d’entrada d’aquesta esplèndida finca de l’eixample de Barcelona recorda el joganer dibuix d’un teixit de blonda. Capritxós, suggerent… sensual.

Aparicions a la façana

Rostres a la placeta del costat de la Nau Ivanow. Les cares són d’un artista que es fa dir Suso33, m’aclareixen amablement els responsables de l’equipament. "Les va pintar el 2 de març de 2009, amb motiu de la inauguració dels espais annexos de la Nau." No m’aclareixen el sentit de l’acció. Està bé, això. La pregunta resta oberta. Quines són les històries que habiten rera les misterioses aparicions al cor de la Sagrera? Continuarem la cerca.

La ‘casa dels cotxes’

L’any 1929 hi havia 23 milions de cotxes a les carreteres nordamericanes. L’aparcament ja era un problema i les ciutats van començar a buscar solucions. Aquesta és una de les informacions contingudes a l’exposició ‘House of cars’ que es pot veure fins al mes de juliol al National Building Museum de Washington D.C. La mostra s’aproxima a un dels elements més característics del paisatge urbà nordamericà: l’edifici d’aparcaments, el pàrquing… fins i tot nosaltres hem incorporat en el nostre vocabulari quotidià aquest anglicisme, com el hot-dog, el jazz i ‘googlejar’. Hi ha invents de pes, aquest n’és un… i bé mereix una exposició. (Continueu llegint… a Sostenible.cat.)

La ciutat anònima i els benaurats ‘oblits’

casessagrerapetitesM’adono massa tard de la Sagrera: aquest barri industrial, ferroviari, dubitativament enclavat entre Sant Andreu i Sant Martí. Em dóna la sensació que hi he deturat la mirada, just abans del seu darrer alè: va ser un dels grans cigne de la indústria catalana, però avui és un ocellastre brut de fang, interrogant-se entre bulldozers sense que ningú hi pari atenció. L’autopista passa rabent per una banda, la Meridiana es concentra en si mateixa, egoista, autista, a tocar de la terra esventrada. I el tren de rodalies hi transita amb la mirada cansada, fent la seva guerra. Aquest barri viu immers en un potent procés de construcció, o de destrucció, ja no ho sé. Em passejo pels volts del carrer Berenguer de Palou: queden algunes cases de les que la Renfe va destinar a les famílies dels ferroviaris. Avui tenen un futur incert, diria que negre. A una banda, noves promocions de pisos, indistingibles de les d’altres poblacions: vet aquí una ciutat neta i ordenada, vet aquí la ciutat anònima, perfectament intercanviable. A l’altra banda, un gran forat, la promesa, el futur intercanviador ferroviari que ha de portar l’alta velocitat a Barcelona. En aquest context, les encantadores casetes del carrer Berenguer de Palou semblen un error, un oblit. Disfrutem-les mentre poguem.

L’home seriós, el ‘Job’ sense brúixola

0-a-serious-man-de-joel-coen-y-ethan-coenA l’home seriós de l’última dels Coen, el Serious Man que dóna nom a la pel·lícula, li passa de tot. Els germans Coen descriuen amb la mala bava habitual la desventura d’aquest professor de física del mig oest nordamericà castigat per una cadena de desgràcies. Larry Gopnick, un Job sense brúixola ni èpica. El malaurat professor s’afegeix a la galeria de grans personatges dels germans Coen. Aquest jueu devot confronta la seva malastrgança en el mirall de la religió. I és interessant, el que proposen els dos directors. Aquesta és, de fet, una pel·lícula sobre la fe. Però ho és des d’una perspectiva molt singular. Els cineastes nordamericans s’interessen en el misteri de la trascendència a partir d’un cerebral gignol del grotesc. Rera el joc del disbarat que pateix el protagonista… i ha les preguntes que, malgrat la cerca diligent, resten sense resposta… no és la mirada del descregut, la dels Coen; no exactament. És la mirada del que ha entés que la religió no és tan creure, com acceptar que hi ha preguntes que restaran sense resposta per sempre més.