Els retalls més llegits del febrer

1. Ventall d’històries: “Però potser hi ha qui encara manté la infecció de l’indiscret: un nou inquilí, potser; o un senyor que viu a la finca fa anys i que fabula d’amagat de la dona (“Manel, on tens el cap?”).”
2. Els drets d’autor en temps d’e-books: “Atenció: Rossetta Books és una editorial d’ebooks i l’acord duplica el percentatge de drets d’autor que rebrà Ian McEwan.”
3. La lletra petita i clara de l’Espriu: “Com les A, les B i les C de sèmola caigudes de la sopa al full en blanc; ben disposades amb la la màgia seriosa del nostre prestigitador del vestit fosc, un dia que passava per la cuina freda del seu pis, amb vistes als jardinets de Gràcia.”
4. Canvi de rol: de viatger a víctima: “I tots vam agafar les bosses, motxil·les i bolsos amb més determinació i ens vam mirar, anònims viatgers ensonyats, amb un interès renovat, estrenant-nos amb la
resignada complicitat de les víctimes.”
5. “Això no és un hotel”: “Això no és un hotel (gràcies a la lluita veïnal). Aquest mural, situat al carrer Magdalenes, al barri Gòtic, és contundent en la tipografia, el color i en el missatge, especialment.”
6. Joc de pistes en un còmic antic: “M’agrada trobar les restes del llapis dubitatiu sota el traç decidit de la tinta, contemplar d’a prop els originals del dibuixant de còmic.”
7. Veritats en la ficció: “Demonitzem l’Islam: cada dia, en prime time. No en la difusió d’informació falsa (que també), sinó en el filtratge grotesc i tenebrós d’informacions reals. L’estereotip es cuina en la selecció de notícies, i amb el foc ben viu: hi ha pressa, hi ha guerra, ells són aquí per quedar-se, etc.”
8. Del políticament correcte: “Parlar del paper positiu de la immigració no és ‘ingenu’ és de justícia, i cal reivindicar-ho. Això ho trobo a faltar en el debat d’aquests dies…”
9. A Alemanya abans de la guerra: “Cada nit, a una hora precisa, travessava el parc com una ombra, camí del Rin. Assegut a la riba mussitava per ell mateix: “miro el riu, però penso en el mar, en el mar, en el mar; davant dels meus ulls corre el Rin, si els tanco veig el mar”. I vet aquí que una noieta, cabell d’or, mirada grisa, perd el camí, tornant a casa.”
10. El gran moralista: “A American Buffalo el capitalisme descarnat s’hi mostra, ben oportunament per als temps que vivim. Però Mamet és, en el fons, un gran moralista. No es conforma a dir solemnement ‘això és la selva!’, ens diu també el que està bé i el que no.”

Petit, sí; modest, no

Una cosa és ser un restaurant petit i l’altra és ser un restaurant modest. Le Cucine Mandarosso és un restaurant petit, però no és pas modest. Hi ha molta ambició, en el petit local del carrer Verdager i Callís. En l’ambició batega la intel·ligència, l’instint i l’ofici; no pas la pressa pel compte de resultats. Al costat de la impersonalitat creixent de bona part de l’oferta gastronòmica de ciutat vella –près per la plaga de les 15 nits i la franquícia del fals bon restaurant, per no parlar de les ‘Tagliatellas’ i altres hibridacions– sorgeix aquest petit establiment, la carta de presentació d’un grup de joves italians: un petit restaurant, una botiga, un modest però ben selectiu actor cultural que amplifica un determinat univers –en aquest cas el de l’expat italià– És una altra de les diverses propostes de cuines no locals vinculades a l’univers de l’slow food que reclamen atenció al país. El luxe del que és genuí no es compra amb diners. Per això és el més car de tots.

Dedicat a l’Àlex Gutiérrez, autor del blog de cuina de refència, Per la boca.

Articles a cop de ‘wiki’

Captura de pantalla 2010-02-22 a las 13.16.33Interessant aquesta secció de Wired, a la xarxa. Al voltant de l’elusiu, i no sé si per ara força exclusiu, món de la cultura DIY (Do it yourself), la revista referent en la innovació i les noves cultures vinculades a la tecnologia, té en marxa un projecte wiki prou interessant. L’article “Watch the Olympics online” és el més actual i conté aportacions, consells i reflexions de diferents lectors. Lectors o periodistes? Periodistes o ‘assessors’?

Joc de pistes en un ‘còmic’ antic

dibuix cornetM’agrada trobar les restes del llapis dubitatiu sota el traç decidit de la tinta, contemplar d’a prop els originals del dibuixant de còmic. Hi descobreixes el relleu d’un pedaç del paper, la pasta blanca que maquilla l’error; l’ombra de les primeres versions desestimades per sempre. És com un joc de pistes, un making off suggerent del procés de creació del dibuixant. Un privilegi. La sala Rovira; aquest discret oasi que des del 1942 està a la Rambla de Catalunya número 62; mostra aquests dies una petita exposició deliciosa. A “Quatre dibuixants d’una època” podem disfrutar d’una vintena d’originals dels anys trenta d’Apa, Cornet (el del dibuix que acompanya l’apunt) i Xirinius. Teniu temps fins aquest dissabte, 27 de febrer.

“Això no és un hotel”

Això no és un hotel (gràcies a la lluita veïnal). Aquest mural, situat al carrer Magdalenes, al barri Gòtic, és contundent en la tipografia, el color i en el missatge, especialment. A magdalenes.net expliquen més coses: com ara que l’oposició d’un col·lectiu de ciutadans al projecte d’obertura d’un hotel va néixer l’any 2006 i que des d’aquell any s’ha impulsat un espai social amb una activitat regular, ben intrincada, que des de fa un temps s’han mantingut negociacions estretes amb altres entitats del barri i amb la seu del districte, que finalment aquest treball discret però tenaç ha portat l’anul·lació de la llicència d’obertura de l’equipament turístic. M’han interessat dues coses: una, el debat sobre com volem que sigui la ciutat (necessàriament vinculat en aquesta àrea a la pèrdua de diversitat social i econòmica per culpa de la voracitat de la indústria turística) i la forma com aquest debat és entomat per diferents organitzacions i col·lectius, que no sempre responen a la tipologia clàssica i que s’afegeixen, enriqueixen i en alguns casos competeixen amb les associacions de tota la vida. Finalment, paga la pena fer notar la importància que, cada vegada més, donem a la comunicació en les diferents lluites (veïnals i no veïnals). El col·lectiu ESM desenvolupa una tasca presencial ben intensa, però també té una pàgina a Twitter i informa, a temps real, de les principals novetats en la seva lluita. És una de les claus, i no pas menor, del seu èxit.

La lletra petita i clara de Salvador Espriu

espriuÉs bonica, la lletra diminuta i clara de Salvador Espriu. La petitesa majúscula; oxímoron inevitable, suposo. Els caràcters deslligats, la vacil·lant forma de ballar de les lletres damunt del full, desordenades amb esvelta subtilitat. Com les A, les B i les C de sèmola caigudes de la sopa al full en blanc; ben disposades amb la la màgia seriosa del nostre prestigitador del vestit fosc, un dia que passava per la cuina freda del seu pis, amb vistes als jardinets de Gràcia. “Allunyat amic meu, si podies venir…” deia, endolat per sempre més, l’Espriu, a l’amic ja finat, Bartomeu Rosselló Pòrcel. “Si podies venir amb la barca del temps” i acabar, potser, allò que no vam arribar a començar. És bonica, i és tan trista, la lletra diminuta i clara de Salvador Espriu.

[25senseespriu
Avui fa 25 anys que va morir Salvador Espriu.

La revolució comença en una mirada

El sha“El hombre de la multitud mira descaradamente al poder uniformado. Se queda plantado donde está. Después mira a su alrededor y ve la mirada de los demás. Son parecidas: vigilantes, todavía con una sombra de miedo, pero ya firmes e inexorables. Nadie huye a pesar de que el policía sigue gritando. Al final llega un momento en que se calla; se produce un breve silencio. No sabemos si el policía y el hombre de la multitud se han dado cuenta de lo que acaba de ocurrir. De que el hombre de la multitud ha dejado de tener miedo y de que esto es el principio de una revolución.” Ryszard Kapuscinski explica així el despertar de la revolta en el seu llibre “El Sha o la desmesura del poder”. Una descripció breu i concisa i, tota vegada desarmadorament poètica. La bona historiografia explica això mateix en centenars de milers de pàgines. Bé. Contrast, mètode, ofici. Però si ens haguéssim de quedar només amb una, de pàgina. Jo em quedaria amb aquesta, la pàgina 140 de l’edició del llibre que va fer l’Editorial Anagrama l’any 1987. I és curiós perquè no l’hauria escrit un historiador. L’hauria escrit un periodista.

Veritats en la ficció

amerrika-cartelCada vegada que el telenotícies parla de cristianisme surten unes imatges d’arxiu amb una senyora ferint-se els genolls a la setmana santa andalusa, seguida d’un pla general dels timbalers de Calanda tintant de vermell la tela de la percussió. Cada vegada que es tracta la qüestió de l’església, es seleccionen les paraules d’un d’aquells bisbes tan caritatius, dels que mosseguen a la dona despertar baixos instints en l’intocable mascle. I quan toca parlar de família… ai, que no falti l’expert de torn recitant el llistat de dones mortes per cristians gelosos, facció catòlics, des que va començar l’any. No, no; això no passa als nostres mitjans. Els cristians no són presentats d’aquesta manera. Ens ho guardem, això, per parlar dels veïns del sud. Demonitzem l’Islam: cada dia, en prime time. No en la difusió d’informació falsa (que també), sinó en el filtratge grotesc i tenebrós d’informacions reals. L’estereotip es cuina en la selecció de notícies, i amb el foc ben viu: hi ha pressa, hi ha guerra, ells són aquí per quedar-se, etc. El xoc de civilitzacions es basa en la impossibilitat del diàleg: com ens hem d’entendre, amb aquesta gent? Tots sabem que no cal fer-se sang per ser un bon cristià i que la violència de gènere és un problema gravíssim però que no està generalitzat a totes les famílies. Tots ens indignem amb les paraules del bisbe d’Osca, però coneixem el capellà del barri i com ajuda la gent que més ho necessita, o pensem en la feina que va fer Joan Carrera, i sabem que no, que tots no són iguals.

Però… hi ha altres maneres de ser musulmà? Amreeka, la pel·lícula amb la que debuta la palestino-estatudinenca Cherien Dabis, és un film rodó i molt recomanable, no pas per les seves virtuts artístiques (raonables, bé que no espectaculars) sinó pel seu valor cívic: ens recorda (o ens mostra) que no tots els Palestins van amb un cinturó d’explosius al voltant de la cintura, i que en allò que anomenem els països de l’islam hi ha un món complex, mirall del nostre. Dabis declarava fa uns dies al diari Público que “Hay más oportunidades para la verdad en la ficción que en el documental”. I sí, potser sí.

El somni de l’arquitecte

Reflexos en el Nexus II de Ricard Bofill, a l’UPC. M’ha agradat descobrir una elegant ironia, en aquesta imatge: l’arquitecte sommia capturar la línia pura, la prova de la seva omnipotència, però la ciutat, ai las, fa la seva, feliçment entretinguda en la saludable confusió dels seus carrers. I així, gràcies al sol del migdia, la rectilínia façana posterior del Nexus es veu desafiada per l’edifici veí. I per uns moments, els grandiloqüents finestrals s’omplen de prosa mostrant el que no són –però semblen– desenes de llençols estesos al vent, ignorant, tot assecant-se, el somni de poder de l’arquitecte.

Els drets d’autor en temps d’ebooks

mcewanIan McEwan, un dels pocs escriptors que combina un solvent prestigi global, amb saludables vendes, “>ha arribat a un acord amb Rossetta una editorial independent dels EUA perquè gestioni part del seu catàleg. Atenció: Rossetta Books és una editorial d’ebooks i l’acord duplica el percentatge de drets d’autor que rebrà l’anglès: del 25% al 50%. La notícia és una de moltes d’un món editoral en plena transformació. Amazon ja ha ofert als escriptors un 70% dels royalties si l’utilitzen com a ‘editorial’. Al nostre país, el món editorial també s’està posicionant. Tria Llibres i el Leqtor en són bones mostres. Anem fent els deures.