No hi ha concerts ‘petits’

Jaume Pla, Mazoni, encén una de les seves cançons al local de Dalt de la Vila, a tres dies d’acabar el seu intensiu tour de març. Un plaer, disfrutar del millor rock del país amb els artistes a tocar! La Sargantana, a Badalona, afegeix la seva fórmula amb una dècada d’experiència en la combinació de cultura i gastronomia a l’auge del ‘directe’ lo-fi. Locals com l’Heliogàbal, a Gràcia, reivindiquen una aposta exigent en la tria i en la qual la proximitat amb l’intèrpret i el risc artístic sacrifiquen (i no passa res!) certs condicionants tècnics. El lo-fi és millor que l’hi-fi si ens regala l’autenticitat i l’ànsia de la descoberta (això és i ha estat sempre el rock’n'roll, no?). En aquests casos; cada vegada menys excepcionals, per sort; nom del bar o del restaurant –també podríem parlar d’alguns programes de ràdio, d’alguns blogs, discogràfiques…– acaba superant etiquetes per esdevenir un segell, una marca. L’Heliogàbal prescriu bon gust, subratllaven fa uns pocs dies David Carabén (Mishima) i Guillem Vidal (El Punt) en una xerrada a Òmnium. A l’oferta de l’Helio s’hi afegeix la de l’Elèctric, el Cara B, el Vinil, el Fantástico Club i el cicle A viva veu (tots a Gràcia, gens curiosament); o el club Old wave, new wave de Miqui Puig, el Mau Mau o els mateixos Genis (a Badalona)… etcètera. El bon moment de la música al país no és perquè sí. Neix del directe, del compromís entre artista i públic, d’una efervescent relació que ha superat amb els arguments de la cultura els rígids i en bona part caducs models econòmics de l’SGAE.

Sortint del cine

De la foscor de la sala de projeccions a la llum d’una nit clara de primavera, al nou Poblenou, l’avui tan callada vila dels atletes. Uns minuts enrera, la pantalla del cinema era una finestra, i ara l’asfalt de la ciutat és un mirall que ens enlluerna amb preguntes sobre allò què hem vist. És, aquest, un dels millors moments d’anar al cine; quan retrobes el món tangible i mires de descodificar els 35mm de la pel·lícula en el codi de la quotidianitat. I aquí es descobreix un bon acompanyant. Perquè aquest és un moment delicat. El canvi de medi és sobtat, enlluernador, com mostra aquesta foto voluntàriament sobreexposada. M’agraden les persones que saben administrar bé els silencis en sortir de la cova dels somnis i que desgranen amb criteri, prudència i sense pressa allò que els ha semblat la pel·lícula. És que jo, de fet, necessito una estona per adaptar la meva visió a la realitat… i decidir si la pel·lícula m’ha agradat o no.

Jo abans prenia notes…

Jo mateix, enganxat 'in fraganti' en un 'Dijous a l'Òmnium'. Foto: ÒC.

Jo mateix, enganxat 'in fraganti' en un 'Dijous a l'Òmnium'. Foto: ÒC.

Jo abans prenia notes a les conferències. Ara ‘tuïto’ allò que em sembla interessant. Twitter és, des d’aquest punt de vista, la meva manera d’estar atent. Tragino una ‘moleskine’ amunt i avall, però diria, que deu ser per motius més estètics que no pas pràctics. Perquè cada vegada més, i amb més rapidesa, allò que em capta l’atenció es concreta (o desconcreta, no ho sé!) en una URL. [Llegeix l’article complet a Vilaweb]

“Hello, I’m Johnny Cash”

Aquest stencil, capturat al carrer d’Encarnació, a Gràcia, reprodueix la famosa fotografia que Jim Marshall va fer a Johnny Cash abans de la seva actuació a la presó de San Quintín, l’any 1969. Marshall, un dels grans fotògrafs del rock. Dels grans, sí. Una fotografia, la seva, que continua emocionant-nos des de les més de 500 portades de discos que va signar… i també a través d’aquest graffitti, que manté la força desafiant de l’original, i que està estampat en un carrer de Barcelona. Marshall va morir dimarts 23 de març als 74 anys a Nova York. S’ha endut la càmera, ha deixat les fotos.

La literatura és més que la ficció

COBERTA INVISIBLE“- Després del que vam dir ahir al matí, estic convençut que tens raó, C. La història veritable no es pot publicar. Hi ha massa secrets, massa negocis tèrbols per exposar, massa morts per explicar. Els francesos em detindrien si intentés parlar-ne.
- ¿Vols dir que vols abandonar el projecte?
- No, i ara. Però per explicar la veritat, haurem de dur-la a la ficció. (…)
- Una novel·la, doncs.
- Sí, una novel·la. I ara que penso que serà una novel·la, m’adono de les infinites possibilitats que se’ns han obert de sobte.”

Aquest fragment de la novel·la ‘Invisible’ descriu en unes poques línies Paul Auster i el seu univers. La reflexió sobre la realitat i la seva fabulació inspira la major part dels arguments de l’escriptor nordamericà: l’escriptura és l’entrada al laberint de l’existència, en l’entendre d’Auster, tan si és per perdre-s’hi com per trobar. I com bé saben els lectors del novaiorquès, en les seves novel·les, els personatges s’han de perdre per trobar. La seva cerca té escenaris que es poden ‘tocar’ i d’altres que cal llegir. Però és una mica el mateix, bé a dir el novaiorquès, que ens desorienta com un nen entremaliat amb sofisticadíssims jocs de miralls. La literatura és molt més que la ficció, i a la vegada, no és res més que allò que som i creiem en un moment donat, en la més crua realitat.

El vertígen de la cultura

El pati de butaques del Liceu des del cinquè pis, dissabte passat. A punt per a la Fille du Régiment de Gaetano Donizetti. Audició fantàstica, els escumosos rantanplans ens van deixar amb un somriure que havia de durar hores; visió nul·la des d’algunes de les butaques de l’últim pis del temple de la lírica. El preu d’aquestes ‘butaques sense visió’ és ajustat i les característiques del seient estan ben publicitades (no és cap frau!). Malgrat això, les condicions podrien ser millors: una pantalleta individual permet seguir l’òpera, però té una resolució deficient i el pla general (la senyal no està realitzada) no permet disfrutar ni de l’escenografia ni dels actors/cantants. Això sí, entre actes, hom es pot apropar a la barana i comprovar, en veure l’eloqüent grandiositat del Gran Teatre, que allò del vertígen de la cultura és, a vegades, ben literal.

“Toca’m, és teu”

Vídeo a Flickr!
Per unes hores, la música més bonica és la més desafinada, la que té més soroll de fons i la més incoherent. Cultura participativa en do major. “Més de 20 pianos de carrer es distribuiran per diversos indrets de Barcelona en el marc del Concurs Internacional de Música Maria Canals Barcelona, durant el mes de març de 2010. Situats en parcs públics, carrers i places i sota el lema “Toca’m, sóc teu” els pianos estan col·locats perquè qualsevol persona els toqui, els personalitzi i els gaudeixi.” Més info, aquí.

Les ganes de futur

Reunió de territorials: nous calçats.

Reunió de territorials: nous calçats.

Una grip dura una setmana o dura set dies. Et sembla que pots triar –vegem la disjuntiva: una setmana, o set dies– però al capdavall és el mateix. És exactament el mateix. Vivim emmirallats en la pressa, en el titular llampant, la roda de premsa abrasiva… hi ha gana de notícies i els nostres dits se les empesquen com poden amb els teclats dels nostres artilugis tecnològics cada vegada més petits i lleugers a la cerca de la darrera novetat. I en canvi, una grip dura una setmana o dura set dies.

Aquest dissabte, Jordi Porta deixa la presidència d’Òmnium Cultural. En vuit anys, l’entitat ha passat dels 14.500 als 21.000 socis, ha rejovenit la base social i s’ha diversificat i arrelat més al territori. Tot això, l’entitat ho ha fet sense ‘antigripals’ ni pastilles màgiques, ben conscient que la transformació es cuina a foc lent, que la grip ‘cal passar-la’, i que o bé dura una setmana, o bé set dies.

Jordi Porta ha estat molt hàbil en administrar la velocitat. No sé si aquesta ha estat la seva gran contribució a l’entitat. Perquè el pas pausat ha resultat guanyador. Contra tot pronòstic? En realitat, no podia ser d’una altra manera, com bé saben les persones que construeixen projectes, i no titulars de diari.

Òmnium és avui referent clar i té una agenda pròpia i possible que té en la reivindicació d’un dret fonamental, el de l’autodeterminació, un pilar important. Però Òmnium subratlla també altres aspectes crucials pel futur del país: la irrenunciable cohesió social, l’excel·lència cultural, la normalització lingüística com a oportunitat… En un dels moments més convulsos socialment i políticament al nostre país destaca una ‘agenda pròpia’, una fórmula d’èxit que aplega gent molt diferent i que ha sabut defugir partisites i aventurers. Jordi Porta deixa un capital enorme, que segur que Muriel Casals, la nova presidenta, sabrà tirar endavant.

És bonic, de fet, que el relleu es produeixi, precisament, el dia que comença la primavera.

La Muriel no estarà sola. De fet, Jordi Porta, tampoc ha estat sol. El seu ha estat un lideratge perdurable perquè s’ha basat en la feina en equip. I, de fet, a mi m’agrada veure Òmnium així: treball en xarxa, connexió entre generacions, compromís amb un país millor, amb més bon humor, un pas valent vers una societat ben vertebrada. Vertebrada en la justícia social, en les oportunitats, en les coses noves, en les coses d’abans, en les coses que ja hi eren, i les coses que vindran. Vertebrada en les ganes de futur.

Nous veïns a la ciutat

Poblenou-nou

Feinejant al Google va anar a trobar-me aquest article d’Anatxu Zabalbeascoa, per al País. Aquest fragment concret va reclamar una fotografia. És la que acompanya aquest apunt: “En menos de un lustro, arquitectos como Nouvel, Perrault o Herzog & De Meuron aterrizaron en los solares vacíos. Eran, son, las nuevas estrellas de la zona. Sus edificios han llevado al viejo barrio a las revistas internacionales. Sólo que esos inmuebles tan brillantes… no acaban de cuajar. Como les ocurre a algunas estrellas del fútbol galáctico, esos iconos no se adaptan, no hacen amigos. No se hacen con el lugar aunque sobresalgan, como islas, en medio de un paisaje desconocido.” Més, aquí.