Mulitsenyalètica

senyalsalaciutat

La ciutat és un jeroglífic? Més aviat direm que la ciutat és un gran joc, un gran joc global. Hi ha un artista urbà que es reclama invasor de l’espai, i un altre que marca amb una fletxa els camins que no duen enlloc. Fan ‘gires mundials’ en secret, omplint escollides ciutats d’una senyalètica que només es revela a uns quants. És un art que felicita i reconeix els ‘escollits’, un art que conquereix l’espai públic per reivindicar els significats privats (que no vol dir únics). El joc d’uns quants que, tanmateix, amb el seu calculat i suggerent hermetisme, acaba esdevenint una perfecta invitació per a tots. Res és evident, aquí, i potser tampoc fàcil. Però d’això es tracta.

“Ni la lletra de l’himne…”

Crazy Heart“Ni la lletra de l’himne sobreviurà a la cançó”, canten els Mishima en el seu Ordre i Aventura. I aquest verset em porta a la mirada fonda de Jeff Bridges, a Crazy Heart. És quan el maleït cantant de country entén, creuant la mirada amb la vella amant, que les cançons no li pertanyen i que el sobreviuran, per sort, cantades en silenci pel seu públic, com una promesa, com un conjur, com un refugi. El vell cantant comprèn finalment que una cançó no comença ni acaba, sinó que és un material poderós, que canvia vides per sempre. Sense saber com ni perquè passa això, ell enfilarà, absent, la carretera, com si no anés amb ell. És una metàfora bonica. La melodia sobreviu a la lletra, perquè hi ha coses que no es poden dir i explicar. M’agrada aquest retrat del músic com a facilitador de la màgia i la mística. La cançó sobreviu la lletra, la música sobreviu al músic.

Bones tanques fan bons veïns?

Hi ha un lloc on no hi cal cap mur:
ell hi té pins i jo un pomerar.
Els meus pomers no aniran mai
A menjar les pinyes dels seus pins, jo li dic.
Però ell respon: “Bones tanques fan bons veïns.”
La primavera em fa tornar rebel, i em pregunto
Si li puc fer entendre això:
“Per què fan bons veïns? ¿No és només
Quan hi ha vaques? I nosaltres no en tenim.
Abans de construir un mur voldria saber
Què és el que encerclo o separo,
i a qui podria jo mai perjudicar.
Alguna cosa hi ha que no estima els murs,
Que els vol a terra.”…

Que serveixi aquest fragment de ‘Reparar la tanca’ del poeta nordamericà Robert Frost de recordatori del manifest per la cohesió social ‘Badalona som tots’, obert a les signatures fins aquest maig, i que avui fa un any. La fotografia està presa en un mural situal a l’avinguda del Congrés Eucarístic, just darrera del mercat de Sant Roc. Du el títol de ‘Gent del barri’, tal i com està penjada al meu àlbum fotogràfic, accessible aquí.

* El poema està traduït per Teresa Sàrries, i està inclòs dins ‘Antologia de poesia anglesa i nordamericana contemporània’, volum 86 de Les millors obres de la literatrua universal, segle XX, editada per Edicions 62. Aquest apunt el vaig publicar el juliol passat. Avui el recupero perquè les entitats i persones signants del manifest han demanat la paraula al ple municipal d’aquest 27 d’abril.

La casa d’enlloc

La casa d’enlloc de Roger Mas és com la casa del Sisa, aquella que era, també, una mica casa nostra. No és una casa que es pugui tocar; la casa d’enlloc: les seves parets són dites, no construïdes; i el fum de la ximeneia fa una música bonica sense necessitar més flama que la ens empeny a les llibreries i les botigues de discos. L’ànsia de buscar el reflex de nosaltres mateixos en les paraules dels altres. La cançó que obre el nou disc del cantautor de Solsona és ple de referències a les cançons del propi Sisa, de Serrat, Llach, Ovidi… ‘Aquesta nit pot sortir el sol’, la cançó que subtilment homanatja, també era plena de referències. Hi ha una pàtria íntima i sense bandera; un territori fet de cançons, humoristes, còmics i pel·lícules. És on hi ha la casa d’enlloc, on “d’un esqueix de cançó en surt el sol”.

Lletres que surten al carrer

El disseny i la concepció és obra de l'Idoia Vallverdú.

El disseny i la concepció és obra de l'Idoia Vallverdú.

Lletres que surten al carrer, que van a buscar els espais oberts, que es situen a prop de ponts i passeres, que són sempre llocs interessants, on passen coses. Es confonen en les passes i els sorolls de la ciutat, aquestes lletres. Les pots trobar a qualsevol lloc i fins les pots sostenir amb una mà. Lletres que ens conviden a preguntar-nos si va ser primer l’objecte o la idea, lletres que ens conviden a llegir per trobar les respostes, bé que a aquestes altures ja sabem que les ‘respostes’ són sempre, en el millor dels casos, res més que una veritat primeta i provisional.

Aquest any, la imatge gràfica de la festa de lletres que Òmnium Badalona ha organitzat per segon any a la Sargantana subratlla que la cultura viva ens ha d’interpel·lar, per sorpresa, en qualsevol lloc. Al carrer, a la platja, davant la fàbrica, al pont que mena al mar. Bon Sant Jordi!

Entre tots i perquè volem

“… Aquella ‘transversalitat’ que tan reclamem a la cultura l’hem tingut com a taller pràctic. I hem anat més enllà de les paraules. No és fàcil, el procés. No es tracta de substituir ningú, sinó, ben al contrari, de millorar les dinàmiques de treball, de reforçar-nos. Entre tots i perquè volem: com a gent que forma part d’entitats, com a persones, com a professionals, com a artistes. Volem ser millors. Ens calen noves eines per seguir transformant la ciutat.” [ Continua llegint l’article aquí ]

«No cal ser un bromista de sobretaula»

Captura de pantalla 2010-04-21 a las 12.51.16

Jordi Ventura es pren l’humor seriosament, com fan els bons humoristes. És clar que… és un humorista? És difícil descriure la feina d’aquest professional que, avui, és coordinador de guions del programa setmanal de sàtira política de TV3 Polònia, que dirigeix Toni Soler. En Ventura, a qui molts han seguit també a la ràdio: de L’hora del pati a Minoria absoluta fins arribar a La segona hora, a RAC1, explica en aquesta entrevista que «l’humor implica distància i un punt d’escepticisme». [ Llegiu-la a la revista d’Òmnium ]

La sang de la terra

i-m-not-there-poster-0Hi ha una frase molt bonica en una de les cançons de l’últim disc de Bob Dylan. “I’ve got the blood of the land in my voice”, tinc la sang de la terra en la meva veu. Correspon a ‘I feel a change coming on’ i es pot trobar a Together Through Life. És una frase bonica perquè evoca la idea del cantant que és en la mesura que és d’un lloc; el compromís invisible amb l’arrel, la terra i la sang. Però aquesta frase també explica bé qui és, o qui vol ser, Dylan, el rei dels trobadors.

En l’enrogallada veu de l’artista trobem les ombres de tants i tants personatges: res més, insisteix ell sense que ningú l’escolti gaire, però també res menys. Per entendre Dylan cal descobrir els seus personatges; és per això que per conèixer Dylan cal fer desaparèixer Dylan. És el que fa Todd Haynes en el seu últim film i que dedica al rei del folk i que es titula, encertadament, I’m not there, jo no hi sóc.

Amor de punt i seguit

Captura de pantalla 2010-04-19 a las 14.36.07

Hi ha aquella frase atribuïda a John Lennon. “Life is what happens while you are busy making other plans”, la vida és el que passa mentre estàs ocupat fent altres plans. És una sentència que emmiralla el que massa sovint ens passa a un piló de gent. Els dels mil-i-un projectes, els dels mil-i-un recels, els de les mil-i-una excuses. També les pel·lícules romàntiques han mudat la pell per adaptar-se a aquesta generació del zapping, exigent i insatisfeta, sempre a la cerca de la millor oferta. Ja no es tracta de descobrir l’amor perfecte, aquí; sinó d’allò que passa entremig, l’amor com un procés de selecció de personal. Que finalment hem entès que tot plegat és més difícil que fer un petó a una granoteta (i això ja era prou difícil). És per això que les pel·lícules romàntiques són, avui, les de les primeres, segones i terceres vegades (o hauríem de dir oportunitats?), les de quan sembla que sí (i és que no) i les de quan sembla que no (i és que sí), les del ‘to be continued’, les del ‘happily ever after” acabat en punt i seguit.

Amb resultats divergents 500 days of summer, un caramelet; i Qué les pasa a los hombres (He’s not that in to you), un fiasco, s’han postul·lat darrerament com a bons representants d’aquestes noves pel·lícules romàntiques. Si la vida és el que passa mentre estàs ocupat fent altres plans; l’amor perfecte és allò que trobem d’imprevist mentre perseguíem qui sap què (o qui). I tan se val si dura per sempre o no.