Rock a la cua del supermercat

El Primavera Sound exhibia el seu indiscutible triomf empresarial en les multituds ‘benicassimitzades’ (encertada expressió del periodista musical d’El Punt, Guillem Vidal) que divendres i dissabte recorrien com formiguetes el Forum. Aquest triomf és ambivalent (com totes les victòries) perquè desafia, de fet, la mateixa naturalesa del festival. El PS reivindica la proximitat, l’ànsia de descoberta, però ho fa amb una proposta fragmentada i angoixant, el rock a cop de zàpping, el rock a la cua del supermercat. Aquesta és una experiència ben sovint impracticable, com saben els que divendres van intentar apropar-se a conèixer la (suposada) nova sensació, els Beach House i es van veure atrapats en un col·lapse espectacular.

Al PS, el rock’n'roll no es viu en present: o és l’anticipació –la ‘next big thing’ és sempre en l’escenari al qual t’encamines (i al qual no acabes d’arribar mai)– o és el viatge a un passat còmodament i superficialment estereotipat –ara són els vuitantes dels escalfadors i les wafarers de colors–. Tot plegat forma part d’una estratègia estudiada: la suma de propostes és indigerible (literalment, amb dues, tres, quatre actuacions simultànies), cuinat per no saciar-nos la gana. Volem més, més, més, més. Petits davant l’allau de noms que a penes coneixem. Descobrim o col·leccionem? Hi ha una diferència entre el turista que posa banderetes en el mapa i el viatger que passa hores contemplant la gent al cafè de la plaça.

El Primavera gira avui en un espiral vertiginós, similar a la carrera desesperada a l’hipèrbole que va empendre la premsa musical britànica dels noranta. El Primavera Sound 2011 haurà de ser molt diferent. No cal esperar que les coses vagin malament per reinventar-se. Aleshores ja acostuma a ser massa tard.

Fotos que es mouen

M’agrada la funcionalitat de vídeo de Flickr perquè no és una opció que convidi a fer ‘més’, sinó que, de fet, ens convida a fer ‘menys’. I em sembla, aquesta, una invitació molt refrescant. En un moment en el qual la majoria d’aplicacions esborren límits i ofereixen infinites opcions, la gent de Flickr va apostar fa un parell d’anys per una mena d’exercici de classe massiu: una modesta funcionalitat permetia publicar vídeos a la gran plataforma de fotos, el permís es presentava en forma de joc. La durada dels vídeos tindria una limitació de 90 segons. Aquesta condició no s’explica per criteris tecnològics (com és el cas del vídeo en l’Iphone) sinó, principalment, conceptuals. Res de sobreproduccions, res d’inacabables muntatges. 90 segons. Una pel·lícula? Més aviat una foto amb moviment. L’anunci va despertar un encès debat entre els membres d’aquesta comunitat, una de les més sòlides i ‘veteranes’ entre les xarxes socials. Tanmateix, i contra el que temien molts usuaris, Flickr no amenaçava la fotografia sinó que, de fet, oferia als seus usuaris una nova manera de veure-les, una nova manera de fer-les, les fotografies.

Ah, per cert, finalment la majoria de fotos-vídeo que hi he penjat a penes han passat els 40 segons…

El petit que desmuntava una joguina



Al capdavall, sempre es tracta de posar una lent d’augment sobre allò que estudies, siguin cèl·lules, bancs de peixos, fluxes monetaris o persones amb noms, cognoms i adreces postals. Cada objecte d’estudi té les seves peculiaritats; però també un tret comú, que, en realitat, deu ser ben poc objectivable. La curiositat. És, la curiositat, allò que empeny a la persona que, amb un ritual meticulós, tanca un ull i enfoca l’altre en el visor del microscopi. En la gravetat del mètode científic trobem, malgrat tot, com un tresor infantil oblidat al fons d’una caixa, una il·lusió per saber. Ampliada i modulada pel coneixement es manté la pregunta formulada tants anys enrera. Podrien ser aquestes (o tantes altres!): on van les formigues quan desapareixen de la nostra vista?, com s’aclareixen els centenars d’ocells que formen un estol?, per què es reprodueixen els mateixos rols en grups diferents? Llu en els ulls del petit de la casa una ànsia atàvica: desmuntar la joguina és la forma d’entendre-la. Provar i equivocar-se, sentir-se còmode amb la pregunta, el gran esquer, el gran joc. La ciència pressuposa una mirada exigent i incansable.

El científic no és pas cap sacerdot, malgrat el paper al qual l’hem condemnat en aquest segle de fés intercanviades. És algú que cerca, és algú que assaja, és algú que s’equivoca (com hem vist darrerament amb el climategate, és algú que és precari, és algú que innova (vegeu la iniciativa innocentive), és algú que comparteix… és aquell petit que, als peus dels grans, sota la taula, desmuntava una joguina… [PUBLICAT A SOSTENIBLE]

Reflexions al voltant del Dr. Hofmann

La figura petita d’un artista urbà és observada amb gravetat per l’enigmàtic rostre de Dr. Hofmann. El graffitt dins el propi graffitt, un nou afegit –aquesta personeta enxampada amb l’esprai a la mà– ens obliga a fer una relectura sobre allò que ja semblava dit. La mirada del Dr Hoffman amenaça o protegeix? Els artistes urbans es mouen amb comoditat en el caràcter efímer de les seves propostes, que enriqueixen a partir de l’acumulació de capes de significats. Un mural és una obra col·lectiva que, en el fons, ni comença ni acaba. El missatge, aquí, no es fixa mai, sinó que es construeix de forma orgànica i suggerent –bé que també de manera esquiva i confusa– a partir de les aportacions i les visions de molts. L’art urbà com a metàfora del desdibuixament de les identitats.

Barcelona és bona si la bossa sona?

Bé, ho dubten molt la gent de l’Ateneu Popular de l’Eixample. Ho expressen amb un grafisme potent i tenebrós en aquest mural del passatge de Conradí, a tocar del carrer de Sicília. El paisatge urbà convertit en un immens bitllet de dòlar. És, aquesta, una anàlisi política amb un esprai de traç gruixut. L’endemà de la borratxera financera la realitat arma de raons els menys entusiastes; i el que era caricatura interessada en el moment de ser estampada a la paret, va esdevenint, a cop erràtic de decisió econòmica, lúcida crònica del present. La ironia és suculenta, però també indigesta, en aquest cas. Perquè la crisi estén les urpes i gela els somriures. Ara no és l’hora de la broma ni del ‘ja t’ho deia’, però potser si de preguntar-nos pels motius pels quals ens vam deixar embriagar per aquella infantil i còmoda alegria (ep, compartida per bona part dels tertulians i ‘experts’ més mediàtics). Que durant massa temps, ens va semblar que del que es tractava era només de fer sonar la bossa.

Rock’n'roll, estadístiques i història (en minúscula)

Va, per fi, puc entrar en el debat… l’Ismael Peña-López sostenia en el meu FB (tot comentant aquest article) que el pop català té, avui, propostes molt fluixes. En Xavi Giró i l’Agnès Rotger li responien dubtant del criteri: fluixes pel sol fet de cantar en català? L’Ismael responia amb flegma: bé, tot és un tema d’estadística i de sedassos. “Si es dóna un grup bo cada 1000 grups, és més probable que hi hagi més grups bons en anglès, en francès o en almany que en català”, deia.

I a veure, hi ha coses interessants, aquí. En primer lloc, dues preguntes. (1) L’art té a veure amb l’estadística? I si és així, què fem amb els jueus, tan intranscendents en termes de població, i, en canvi, amb tants premis Nobel, Pulitzer, Oscar, Grammy, etc. (2) El rock’n'roll té a veure amb la virtuositat o amb la proximitat? Amb la tècnica o amb l’empatia?

Dit això, i evidenciat que aquest és un debat relliscós però també suggerent, em sembla que… (continueu llegint, aquí)

Punt de fuga a Can Falgàs

No sé si l’empresa Falgàs continua servint aquestes enormes criatures als seus clients mundials. En tot cas, la vista d’aquestes grans estructures per a parcs recreatius i espais infantils continua captant mirades al quilòmetre 37 de la carretera de Roses, a Castelló d’Empúries, a l’Alt Empordà. És, aquest, un perfecte punt de fuga. Aquí comença, si tu vols, un viatge còsmic als països inventats; esport local, en aquesta banda de món, terra surreal de l’Empordà.

De la bústia a la lupa

foursquare-checkinBuzz. Foursquare. Navegueu habitualment? És fàcil que us hàgiu trobat amb aquestes dues paraules, en els últims tres mesos. Encara us pregunteu què volen dir? Quan navegar per internet es va convertir en un joc tan complicat? Amb la bona voluntat de sempre, o queixant-nos entre dents, afegirem les dues parauletes a la llista interminable, on esperen el torn de la nostra atenció ‘el wave’, el ‘tumblr’ i el ‘posterous’ i d’altres amb noms més ridículament incomprensibles.

“Què ha passat amb els primers correus electrònics? Que no en teníem prou? Que no funcionen bé?”, lamenten alguns, presos d’una nostàlgia particular. Particular? És singular, certament, aquest enyor a la tecnologia de fa només… quatre anys. Alguns programes, de fet, encara mantenen en les seves icones referents antics (els relacionats amb els serveis postals d’abans) i hi ha, de fet, qui encara parla de ‘safata d’entrada’ o de bústia. El signe dels temps… passats!

> Continueu llegint, aquí.

Rock’n'roll manufacturat

El nou disc d’Standstill és una obra literalment manufacturada, tota una declaració que mostra les intencions en fer-se tangible; existeix en tota la seva ambiciós només quan la pots tocar. Tres discos disposats en un estoig a tres colors: únic, però transferible; amb el segell de l’artista que es mostra, mai més ben dit, en el retall i l’estampa, i en la veu també, és clar. L’enèrgica banda catalana simfonitza amb la solvent habilitat que els caracteritza la cerca d’un Bonaparte escaldat i dubitatiu que es pregunta pel sentit de la vida. Podria ser cadascú de nosaltres. Tenim aquí un retorn sobtat, refrescant. El disc com a objecte d’art; el joc de pistes que desafia la distinció entre contingut i continent en l’elecció dels colors i les imatges; el maliciós mapa suministrat per l’artista i que ens farà perdre i trobar. L’experiència de la música és, ha estat i segurament serà sempre, un viatge que es fa amb les orelles, però també amb els ulls.

I va decidir fer-se escriptora

Olive_K_G“Per a la meva mare, que sap fer màgica la vida i explica històries més bé que ningú”. Aquesta és la dedicatòria que obre el llibre Olive Kitteridge, de l’escriptora nordamericana Elizabeth Strout, premi Pulitzer 2009. Aquestes paraules d’agraïment ens donen una pista del que és, en realitat, aquest llibre, crisol de petites històries quotidianes. Per què jo ja m’imagino la senyora Strout, la mare, com explicava a la filla que el germà d’en tal ha marxat a estudiar a fora; que la dependenta de la carnisseria ha adoptat un nen xinès i que du un jersei a ratlles, que li ve massa gros; que el metge del poble –diu que diuen…– té un amant o que el vell professor de mates l’institut ha tingut un atac de feridura i que ha oblidat les taules de multiplicar (i el nom de la seva esposa). És com si la senyora Strout, la filla, hagués recuperat el fil d’aquelles històries esbossades al voltant de la taula de la cuina i hagués decidit regalar-los l’eternitat en les lletres d’un llibre. La xafarderia com a llavor de la bona literatura, la bona literatura com a assaig de resposta. Tantes preguntes devien quedar en els ulls àvids d’històries de la petita Elizabeth… que va decidir ser escriptora.