Badalona decideix cada dia

La setmana passada, Andreu Mas denunciava, en un article a El Punt, que “Badalona no decideix”. El periodista lamentava que el procés de les consultes populars que s’havia desenvolupat arreu del país no s’hagi donat a Badalona. Mas recollia les paraules de decepció i una certa confusió de Jaume Lleal, un altre blocaire de referència a la ciutat, però anava una mica més enllà. Segons l’article, el fet que Badalona no hagi estat capaç d’organitzar la consulta és una “anomalia”. “Si la ciutat no és capaç de mobilitzar un cert nucli catalanista i sobiranista per promoure l’exercici d’un dret democràtic ens ho haurem de fer mirar. I a fons.”, conclou.

Som molts els que treballem per la construcció nacional a Badalona. De fa temps. I comencem a tenir resultats interessants en camps tan sensibles a la nostra ciutat com el de la cohesió social. La consulta pot ser una eina, en efecte. Però també pot complicar les coses si la plantegem amb pressa, sense el consens necessari. I més ara, que hi ha una altra via en marxa, la de la IP, per a la qual caldrà posar en línia moltes energies.

El procés que acompanya les consultes és engrescador, és valuós i significatiu. Ha mogut el marc amb el qual ens miràvem les coses. Ara parlem de democràcia, no (només) d’independència. Ara tenim un argument de pes, homologable internacionalment, molt difícil de discutir. I això és en bona part gràcies a aquest genuí moviment social.

Però el cas, i responent al títol de la crònica de l’Andreu Mas, és que Badalona ‘sí’ que decideix cada dia, perquè és molta la gent que treballa per una ciutat millor (això és: per un país millor). Són moltes les persones que decideixen, avalades per accions i iniciatives concretes. El procés de les consultes no ha trobat aquí la complicitat necessària: i això vol dir que les coses no s’han fet bé (ha fallat ostensiblement la capacitat de convocatòria i la informació), però també, potser, que aquesta iniciativa no convencia estratègicament a alguns dels representants del catalanisme de la ciutat, entre els quals em compto, bé que a títol personal. Els que ho veien més clar, però, on eren?

La independència es votarà a la nostra ciutat, és clar, perquè Badalona, i altres ciutats com Badalona, tenen molt a dir en el futur del país. I que ningú dubti que decidirem el nostre futur, tan si és per al ‘Sí’ com per al ‘No’. Però iniciarem el procés quan ho convinguem entre tots. Sense pressions, amb temps suficient per fer bé les coses, sense que ens hagin de donar lliçons d’inflamat –però volàtil– patriotisme. Perquè el castell que construim no volem que sigui de sorra. No ens ho podem permetre. I, ja em permetreu la broma: ens caldran mans, aquí; no només ‘cronistes’.

La manifestació del mínim comú denominador

En la manifestació unitària del 10 de juliol contra la retallada del TC a l’Estatut hem saber visualitzar l’energia i les moltes raons que bateguen rera el que tot just ara comencem a consensuar com a país (volem decidir, som una nació). És, si es vol, la manifestació del mínim comú denominador; però en cap cas la manifestació d’un discurs còmodament aigualit. D’aquí dos dissabte, milers de persones recorreran els carrers d’un present (imperfecte, però tangible: allò que som) i no pas els camins incerts del condicional (allò que voldríem). És un encert (un triomf, també) que el lema posi l’accent sobre un valor democràtic i cada vegada més ‘central’, el del dret a decidir. I crec que està bé que la pancarta inicial digui això mateix: que som una nació, que nosaltres decidim. No es tracta de demostrar res a Madrid, ni de ser més ‘patriota’ que ningú, ni tan sols de defensar l’estatut (pobret)… aquesta convocatòria és necessària perquè situa el marc de la sobirania de Catalunya en el corrent principal de la societat.

I això és el que compta, ara; perquè això, més que un bon eslògan, més que un discurs perfecte i pur (però finalment inútil), és la nostra garantia de futur. La manifestació del 10 de juliol no és per si volem la independència, la federació o l’autonomia; és perquè volem decidir com volem ser. Són dues coses diferents. L’independentisme ja està ben autoafirmat (no li cal, en aquest sentit, reclamar una manifestació ‘només’ independentista). La pregunta (és a dir, la feina a fer!) és una altra: com podem fer partícep el màxim nombre de persones d’aquest debat sobre el futur del país? Com podem fer veure a tots els catalans i catalanes que els nostres interrogants són també els seus? Sabrem escoltar i incorporar les altres visions (també legítimes) de la nostra societat?

Serem independents si la gent del país ho determina en unes eleccions. L’afirmació, per tant, ha d’esdevenir invitació (i també seducció, consistència, seriositat). Per mi, la manifestació del 10 de juliol a Barcelona no és ni punt de sortida, ni punt d’arribada. Més aviat és la captura d’un moment concret en un territori, és la foto d’un diàleg ciutadà que cada vegada interessa a més persones, i que cada vegada està més deslliurat de la por, i que cada vegada és més constructiu.

De Collbató a Texas

La conversa interessant neix quan les dues parts tenen coses a dir: la connexió artística salta l’Atlàntic, o el que convingui, quan hi ha notes de veritat, quan la veu arrela en la terra. El rock, al final, és una música tradicional més, que té veure amb el que és genuí. El paisatge, la parla, el joc, el seny. Que el millor és quan la lletra es queda sense l’himne, quan la noia del tram ens pica l’ullet, quan ens agafen aquelles ganes de cantar a la dutxa i les etiquetes són aquella nosa, com les clofolles dels fruits secs. No és estrany que en el sisè PopArb, el de la consolidació, hagi brillat un espectacle propi –el primer del festival d’Arbúcies– que ha aplegat les mirades del texà Will Johnson (Centromatic, South San Gabriel) i dels Anímic, amb residència postal i mística a Collbató, a la falda de la muntanya més màgica. La proposta texano-catalana, una conversa ben interessant, es va elevar com una catedral, per fer servir les expressions de Xavier Mercader i Roger Palà, sota una lluna còmplice i, potser encuriosida. El PopArb va néixer com un festival que no volia reivindicar res (políticament, s’entén), però en realitat sí que reivindicava alguna cosa: el poder de la música sense apriorismes, la superació d’un debat sobre la llengua que, en aquest punt, calia redreçar. Ara el PopArb ja no reivindica ni això. No li cal. A Can Massó, a Arbúcies, divendres i dissabte, milers de persones volaven amb el hardcore en vers d’Standstill, es deixaven dur per l’agredolça electricitat de la Brigada, es perdien en les corves sinuoses de Sanjosex i finalment es reconeixien embriagades d’emoció en aquest gran mirall generacional que és, avui, Mishima (grans triomfadors populars, diuen les cròniques). La veu majúscula de Roger Mas, el més gran dels nostres artistes, oficiava la cerimònia amb la seva múrria solemnitat. Astre rutilant.

+ He fet un seguiment del PopArb al meu Twitter i a Youtube. També he penjat aquesta vídeo-foto a Flickr. Ah, per cert, il·lustra aquest apunt una foto feta amb l’Iphone en el tram final del concert de Delafé y las Flores Azules.

Titulars com a joc de miralls

Podria ser una conversa caçada al vol, un diàleg a mitges, incomplet en el millor dels casos, fallit en el pitjor. El titular de La Vanguardia afirma: ‘va ser una temeritat’ i el Periódico li ho discuteix amb una altra afirmació, disfressada de pregunta: ¿només va ser una imprudència? El desgraciat accident de la revetlla de Sant Joan a Castelldefels, quan un tren va atropellar una desena de persones que atravessaven per un lloc on autoritzat la via, ha tenyit els mitjans del país (i de fora) d’elegant truculència. Al debat sobre la gestió dels serveis públics i l’estat de les infraestructures s’hi han confrontat majúscules reflexions: quina és la moral de la nostra joventut? On ens portarà el seu hedonisme… uf! El pes de la culpa (de l’altre), el gran liet-motive que connecta una bona colla de segles per aquests verals, es mostra bé de salut. Els titulars d’avui, tan diversos, tan contradictoris, tan frustrants, es poden veure, també, com un joc de miralls. I les xarxes socials –definides aquí a la perfecció amb la interacció fluïda entre els blogs i Twitter– esdevenen el fòrum en el qual, superant l’ombra de les velles capçaleres, té lloc un refrescant i necessari debat sobre una de les nostres eines per ‘veure’ el món, el periodisme.

> Sobre #Castelldefels, al blog de redacció a BTV Notícies.
> Tabú, al blog d’Àlex Gutierrez a Escacc.
> No era tabú, era prudència, de Saül Gordillo.
> Impaciència mortal, per Salvador Giner.
> Los hechos, señores, los hechos, al blog de Toni Piqué.
> La responsabilitat Individual, per Vicent Partal a Vilaweb.

Austeriltz a la Biblioteca Nacional de França

Aquesta és la història de Jacques Austerlitz i la seva prodigiosa aventura a la cerca dels fonaments d’una identitat robada, al seva. El personatge d’Austerlitz de W.G. Sebald es mira davant del gran mirall trencat que és l’Europa del segle XX i cerca en els detalls dels espais urbans (estacions, balnearis, cementiris, biblioteques) les veus d’un passat robat. L’Austerlitz va ser salvat d’una mort prematura en ser arrabassat dels braços dels seus pares, jueus enmig de l’ebullició nazi. Austerlitz inicia a Gales, on és adoptat per un pastor protestant, la cerca de l’escàpol fil que cosirà la terrible ferida que infecta el seu dolor inabordable. El llibre comença a l’estació d’Anvers, a la sala dels passos perduts, sota la cúpula immensa d’una edificació fosca i fantasmagòrica, que és com un gran esquelet enmig d’un paratge brumós. L’autor marca el to de la novel·la, allà: personatges que miren enlaire, perseguint pistes en la pedra de les grans edificacions públiques i que miren d’escoltar-ne les veus. Perquè Europa, la vella Europa, és plena d’aquestes veus: que la pedra no és mai muda, i menys en aquest continent. Un dels últims passatges de la novel·la té lloc a l’espectacular seu de la Biblioteca Nacional de França (BNF) François Mitterrand, a París. “El nou edifici de la biblioteca, que, pel traçat i per la regulacio interna, que raneja en l’absurd, prova d’excloure el lector en tant que enemic potencial, podia descriure’s (…) com la manifestació oficial de la necessitat cada cop més urgent de desfer tot allò que manté un lligam viu amb el passat.” Austerlitz confecciona un àlbum de retalls (el llibre conté imatges, apunts manuscrits, imitant una llibreta de viatges) i així, en realitat, va constuint la seva memòria (la nostra memòria, també). Sebald és pessimista. Europa es tapa les orelles, tota orgullosa, en l’assèpsia mentidera de la gran edificació de la BNF de Dominique Perrault.

Les batalles inconluses

Vet aquí la tropa: amb el nervi a les puntes dels dits, tot llest per a prémer el gallet, que rera la bardissa avança l’enemic. El pati sembla tranquil, però no. Hi ha una guerra, o dues, mentre a dins a casa sona somorta la veu d’un locutor de notícies. Dos exèrcits lluiten a totes entre testos i cadires de teka. Ho fan al costat d’un monstre, d’un enorme òs de felpa i d’un super heroi, que cerca, presumit, el millor moment d’entrar en acció. La mare crida… a dinar!, i el nen fa que sí, que és clar, que ‘ara viiiiiiiiinc!’ Té gana: el món i la princesa seran salvats a la tarda, o demà, o potser mai. El petit –que no serveixi de precedent!– guarda d’una revolada el seu exèrcit d’homenets verds dins la galleda de plàstic i camí del menjador ja ha oblidat el ‘casus belli’. Fets un garbuix, els soldadets miren de dissimular la por a l’oblit amb un posat ferm i sol·lícit.

Aquests dies s’ha estrenat als EUA, la tercera part de Toy Story, un dels projectes cinematogràfics més notables dels últims 15 anys. Fer-se gran és això mateix, no? Què se n’ha fet de l’eufòrica alegria amb la que oblidàvem totes aquelles guerres i conquestes? Com pesen, avui!, les batalles inconcluses. I que bé que ens aniria poder tirar, en un moment donat, de l’expert i discret exèrcit de Toy Story.

“No us heu de preocupar per les dietes”

És difícil d’entendre com la conferència del senyor Hira Rattan Manek, originari de la Índia, que porta més de 10 anys alimentant-se del Sol (això diu ell), ha pogut saltat a una agenda oficial (de la qual cal esperar, si més no, un filtratge bàsic d’allò que publica i més si ho fa dins l’apartat de ciència i medi ambient). La filosofia del senyor Rattan és una empanada tan majúscula que sembla una mostra d’art conceptual. M’he quedat, però, amb un petit fragment de la seva biografia, consultable a la inenarrable web de l’entitat organitzadora: “Ni siquiera tienes que preocuparte por sus dietas, puesto que no come… Pasó de ser un empresario preocupado a ser un maestro sin discípulos, un sereno y tenaz transmisor de una técnica sencilla basada en el mirar al Sol, cuyos protocolos estableció él mismo.” Aquest sobtat atac de pragmatisme, tan oportú en temps de crisi, –no us heu de preocupar per les dietes!–, és irresistiblement hilarant, trobo.

Alícia, perduda (encara)

Lost, True Blood, Alice in Wonderland

Fa dies que em ronda, aquesta idea. És vaga i segurament massa tendra (per no dir que potser ja ha estat formulada en algun altre racó del ciberespai). Surt, la cosa, a partir del visionat desordenat i dispers de dues sèries de referència en la televisió d’avui, True Blood (HBO) i Lost (ABC). La primera juga amb un grotesc i excitant horror per fer, servint-se de flashos sincopats, el torbador retrat d’un ‘Deep South’ mític i oblidat. La segona converteix els personatges en petites peces (són engranatges, més que no pas titelles), perdudes en un espectacular tauler, artifici que trenca convencions i que meravella en un absurd, però addictiu, ‘más difícil todavía’. No són, tanmateix, dues sèries incomparables. Comparteixen, de fet, una desconcertant aproximació al que és sobrenatural, mirall deformat de pors i fòbies d’un segle que comença sense referents clars. El complot projectat en un gran joc de màscares, ningú és el que sembla, aquí; els remeis curen (i a la vegada maten); pares i fills es deceben brutalment els uns als altres, metàfora (quasi) perfecte d’un salt cultural fet damunt d’una xarxa de valors primeta (i, sembla, insuficient). Tocar de peus a terra no és garantia de gaire res, avui; que això de la ‘societat líquida’ ha deformat el nostre planeta en un gran paisatge pantanós. No és estrany que Tim Burton s’hagi decidit a remirar-se les marevelles monstruoses que fa tants anys va empescar-se Lewis Carroll. I tampoc és estrany que hagi convençut la ‘major’ de torn per tornar a fer perdre la petita Alícia de nou en aquell laberint. Alícia, més actual que mai. El laberint és avui, també, una illa sense mapa ni calendari, o un lloc anomenat ‘Bon Temps’.

Fem un te a mitja tarda?

Vet aquí el Palau del Marquès de Llió, espectacular mostra del gòtic català, i avui encara, aquell oasi necessari en la ciutat vella més densificada, a tocar del carrer de Montcada. L’espectacular galeria de la primera planta resta una mica disfressada per les imatges del Disseny Hub i que actualment ocupa l’antic Tèxtil, per entendre’ns. Aquí hi ha una de les terrasses ‘secretes’ menys secretes de la ciutat, el Cafè del Tèxtil, o el Laie DHUB, per anar d’acord amb la nova denominació. Un establiment sense gaires pretensions, aquest; eficaç i recomanable per unes expectatives moderades. En té prou no sortint gaire del guió. És que amb aquest entorn… està clar que no li cal.