Forges, quatre paraules

En Forges en té prou amb quatre paraules, allà on altres necessiten diverses pàgines. El dibuixant ens interpel·la des d’una tendresa que es tot un desafiament en aquests temps tan crispats, en aquesta vinyeta publicada avui a El País. La prohibició de les corrides de toros a Catalunya, aprovada ahir per majoria absoluta al ple del Parlament, després que una iniciativa popular portés a consideració el debat als parlamentaris, ha omplert rius de tinta i bits. Recomano un parell d’apunts de dos blocaires amics: la Dolors Sabater amb Olé i l’Ismael Peña-López amb Toros no: centrando el debate.

El pati del darrera

Les golondrines arriben al port de Sant Adrià de Besòs, aquest estiu. L’ecoparc i la tèrmica es mostren per sorpresa del turista en un escenari ben diferent del port vell i que, tanmateix, explica moltes coses, tantes com la millor guia. La ciutat també és això: “el conjunt de mitjans mecànics emprats en el teatre per a fer els canvis de decoració”, la tramoia, els fils i les cordes, els tubs i les canonades… que, rera l’escenari, mantenen l’obra en marxa.

Més sobre banderes

Sobre les banderes espanyoles, des de l’independentisme. Una visió singular, la de Pere Meroño. D’això que s’ha anomenat amb tremendisme (i també una certa temeritat) ‘guerra’ de banderes, el blocaire de mesvilaweb apunta en aquest article:

“Sobre el segon factor [les banderes espanyoles als balcons], penso que l’efecte és bo: tot allò que faci més visible la pluralitat del país, la cohabitació entre cultures, referències nacionals, llengües, ajuda a què el camp nacional, que el sobiranisme modernitzi i pluralitzi el seu discurs, tot fent-lo més divers, amb més registres, tons, girs…”

Hi ha un parell de coses que em semblen interessants, aquí.

Una: La ciutadania del nou estat tindrà identificacions diverses amb símbols diversos: i no passarà res, perquè això passa a tots els estats i perquè, de fet, tots ens identifiquem amb coses diferents, sovint contradictòries. Així som avui (deu ser tot allò de les societats líquides: nota al marge).

Dues: la ciutadania no la determina l’adscripció a un determinat color polític. Hi ha catalans a favor de l’independentisme, en contra i catalans a qui tan se’ls en dóna. Malament si ho plantegem com un xoc entre catalans i espanyols (no ho és, no ho és, no ho és); és un procés de construcció nacional amb visions necessàriament diferents i que cal encaixar. El consens no és en el “sí” o el “no”, sinó en que això es vota democràtica i cívicament. L’estratègia que reclama el blocaire no és la confrontació sinó la de la invitació, la proposta, el debat. En Pere Meroño demana més ‘registres, tons, girs…” en el moviment sobiranista.

Ja en som més! Bé, bé.

Els balcons de l’Espinàs

M’ha tornat a les mans un llibre que m’agrada molt: el ‘Temps afegit’ de l’Espinàs. Hi ha he retrobat aquesta frase: "Un balcó vol dir que una casa no renuncia a tenir una mirada sobre el món." Els balcons d’aquesta foto es mostren sensuals, al carrer Sant Antoni Maria Claret. En aquesta façana l’Espinàs hi descobriria una mirada de singular exhibicionisme. No estic segur que li agradés gaire, ell que s’embadalia "en els detalls que hi ha en l’aparent repetició".

Una estona de cel

Recupero aquest apunt del juliol de l’any passat, avui que corre per internet la consigna (el meme) de capturar ‘estones de cel’, com en la cançó de Lluís Gavaldà i companyia. Podeu donar un cop d’ull al corrent principal de #fotoscel a Twitter (a proposta de Trina Milan) o donar un cop d’ull al grup de flickr creat per l’ocasió per en Miquel Pellicer.

“Cal tocar de peus a terra. Però mirar enlaire, també està bé. És recomanable. Dirigim els ulls amunt per trobar la frontera difusa entre pedra i cel, entre allò que és concret i el que és intangible. La ciutat és el carrer per on transitem, però també el camí impossible que ens tracen els quatre fils elèctrics divergents de la foto, metàfora –un pèl pessimista–, d’una quotidianitat apressada, que va massa a la seva. Sort que l’estiu ja és aquí, la veritat.” [Publicat el 8 de juliol al blog de mesvilaweb.cat]

(Un altre apunt sobre) La finestra

“Tens un projecte per a tothom, però et diuen que vols dividir; vols una solució per al teu país, i repeteixen que vols saltar a l’abisme, l’únic que et proposen és passar 30 anys més negociant, 30 anys més explicant el mateix, 30 anys més dins del bucle”. Així comença la invitació a llegir el document ‘S’ha obert una finestra’, l’interessant i oportuna crida/reflexió sobre la independència, proposada per en Joan Carreras, Janquim. Reserveu-vos mitja hora per a llegir-vos el document, que val molt la pena.

Fa uns mesos en Janquim va fer córrer el document entre algunes persones. Jo aleshores li vaig fer arribar tot un seguit de notes (les podeu llegir aquí; -disculpeu per què el document també és una mica extens).

En tot cas, el text del Janquim s’afegeix amb excel·lència a un debat cada vegada més ric i engrescador sobre el país. Un debat saludable i necessari perquè és en clau de futur, senyal que som vius; i en clau democràtica, perquè serem, sí, el que volguem ser.

Altars fora de les esglésies

M’agraden els sants. O potser més exactament: m’agraden les estampes de sants. És a dir, quan una persona (o persones) decideix (decideixen) compartir els seus referents artístics, socials, políitics (i finalment vitals) de forma pública. Una orgullosa voluntat de reivindicar, potser fins i tot una certa superstició; però també la generositat que convida a la curiositat. Quants altars hi ha fora de les esglésies? En una lleixa del menjador, dins la cartera, en la solapa de l’agenda, en la pantalla d’inici d’un iphone, en una botiga de discos, en el hall d’un cinema o d’un teatre…

A la Sala Beckett, el tal Beckett escruta els espectadors amb una mirada que un no sabria si és ens salva o ens condemna (poden ser les dues coses? En tot cas, el tal Beckett és prou gran com per aterroritzar-nos i a la vegada interpel·lar-nos per al moviment). Al Hall dels Meliès… una desena de fotografies de grans directors donen la benvinguda (beneeixen?) al cinèfil; al Verdi, un barbut Alan Alda reconeix la feina del local de Gràcia amb una caligrafia deliciosa; al Revòlver de carrer Tallers hi ha un petit museu del retall i que et distreu pedagògicament mentre esperes per pagar els discos. I a casa… (* això, gent, serà cosa d’un altre post)

La conspiració de les begudes vermelles

Després de negronis, garibaldis i camparis… arriba l’Spritz. No és estrany, la població italiana a la ciutat és, avui, una autèntica legió; una invasió subtil, però implacable. Els vicini de Barcelona han encomanat als indígenes les propietats d’aquest aperitiu alegre i elegant, consumit amb frucció al Vèneto i el Friül. Hi ha una conspiració de les begudes vermelles, que s’estén per Barcelona amb l’elegant poder de seducció que comparteixen els habitants de bona part dels països d’Itàlia. Excel·lents notícies. La seva Europa s’assembla a la nostra Europa.

L’Spritz és, pel meu gust, una beguda de vespre: conversa bé amb els rajos del sol de la tarda quan incendien les pedres de les ciutats amb molta història. Hi trobem prosecco (el cava també li va bé, sí), l’aperol (un licor d’herbes prudentment amargant) i un raig d’aigua de seltz (el nostre sifón). A Barcelona, al Xemei el fan deliciós, en un got pesant i amb un gel molt dur, quasi una joia. … I fins i tot hi ha locals especialitzats, com el Cin Cin.