Habitació amb vistes

Un pèl destartalat, l’Hotel Romàntic, al cor de Sitges. Conserva un precari encant, amenaçat per una certa industrialització: aquest establiment es va extenent tot incorporant les finques del voltant a l’oferta, la qual cosa aboca l’hotel a una contradicció ben visible entre l’atenció al detall (habitacions úniques, no intercanviables) i el producte en serie (un esmorzar justet, mala selecció dels flyers a la vista, multitud d’ostes i algunes flors de plàstic). Això sí, des de moltes habitacions la vista és, ja ho veieu, francament fantàstica; un luxe. També el jardí, espès i descontrolat; i les parets de l’interior, on ja no hi cap un quadre més (n’hi ha alguns de ben interessants, però). No apte per a minimalistes i maniàtics del disseny d’interiors. Si t’ho mires amb mirada urbanita… la cosa acaba sent més aviat refrescant.

Memòria 2.0

Trobo una expressió divertida, en el canal de Twitter d’una cantant que m’agrada, la Rosanne Cash (sí, la filla): diu, la dona, “since I crowd-sourced my own memory yesterday with good results: does anyone remember which canadian city I openeed for wilco 3 years ago?”. Que vindria a dir: “ja que ahir vaig provar d’alimentar la meva memòria connectant amb la multitud i la cosa va funcionar: algú recorda en quina ciutat canadenca vaig obrir per Wilco fa 3 anys?”. És una anècdota, bé. Però com com passa en totes les (bones) anècdotes aquí trobem un fil per a poder estirar i arribar a llocs interessants. La memòria és selectiva, la memòria és traidora, la memòria és interessada… proclama com un cor grec el sentit comú, sempre temerós de la memòria, el degà dels fantasmes. Hi ha, de sempre, una memòria íntima, i una de col·lectiva (per no parlar de la desmemòria, la forma més capritxosa de la memòria). Les xarxes socials no inventen res, però sí que presenten una nova manera els vells temes. La xarxa –Twitter, en aquest cas– ens permet amb més facilitat connectar moltes memòries en un instant precís. El resultat és espectacular quan busquem informació concreta i objectiva (la pregunta que va fer la Rosanne), però i quan cerquem informació més imprecisa? En aquests casos, la memòria compartida; aquesta crowd-sourced memory de la Cash; mostra una fotografia necessàriament borrosa, no per això menys potent. La memòria és la forma que el passat pren en el nostre present. Habita dins nostre, ombra canviant, siguem una persona, una família, un país… Diga’m el que ets avui i et diré que recordes. O més rigorosament: diguem com et penses que ets avui i et diré el que et penses que recordes.

Per cert, que la Cash té a punt d’arribar a les llibreries Composed… unes memòries!

D’això de les llistes

Benvinguts al fabulós univers de les llistes. Els millors discos de la dècada, els millors discos del mil·leni, els millors discos per superar una separació, els millors discos per a les vacances. Ai, quina por! Quan el llistat de discos està ben fet costa trobar-hi elements sobrers (perquè, compartit o no, hi ha, en aquests casos, un criteri clar i coherent en la selecció). Costa eliminar vinils, per tant; però no afegir-ne, que això és fàcil i temptador i més si un pot saltar-se les normes i passar d’onze a 14 referències, tot defugint l’incòmode paper de dir ‘fins aquí’.

És el que em passa amb la llista elaborada pel número d’aquesta setmana de Time Out. “Els onze discos de la dècada” a Catalunya, una relació molt bén confeccionada per Xavier Cervantes, Nando Cruz, Andreu Gomila, Albert Puig i Marta Salicrú.

Em sembla un encert el número 1 dedicat al Visca la Llibertat que va proferir Sisa l’any 2000; i m’agrada l’afilada vista per no oblidar-se d’El Guincho o Joe Crepúsculo; hi ha valentia per escollir Hidrogenesse per damunt d’Astrud i saludable seguretat per reivindicar els Pets de la maduresa, amb Agost. També m’agrada la provocació lúcida que denota la tria del primer disc dels Manos de Topo i la justa (i indiscutible) presència de Mishima, Antònia Font, Refreee, Manel (clar!) i Roger Mas (en un número 10 que podria ser un número 1). Però hi trobo a faltar tres noms, per als quals, al meu entendre, caldria ampliar la llista a catorze (veus què fàcil?): Mazoni i el seu conceptual Esperança 0, Eufòria 5, perfecte retrat de la meva generació; l’hedonisme virtuós i verinosament innocent de la Casa Azul i la seva Revolución Sexual, bombó irresistible. Igualment, em sobta no trobar-hi alguna cosa de Love Of Lesbian (millors compositors de cançons que d’àlbums, d’acord) i finalment, jo no m’hagués oblidat de les Casualidades, de Miqui Puig, fulla de dietari perduda, un must, en serio; millor que qualsevol psicòleg. Apa, ja està dit.

Un got d’orxata, si us plau

Una orxata, si us plau?

Cal un got gran, de vidre gruixut, i es guanyen punts si hom s’apropa a la barra amb desinteressada coqueteria. Com el senyor del dibuix que il·lustra els tovallons de l’orxataria Planelles Donat, a la Porta de l’Àngel. Un genoll mig flexionat, el colze suportat amb elegància damunt del marbre. A fora, al carrer, s’escolta el hip hop ratllat que balla un grup de break dance (o un cor de flautes inques que miren passar els coloms, com si fossin còndors; o una banda d’old time de regust exsoviètic, o… tan se val!) perquè el nostre senyor resta allà, tan confiat, ell, amb una corbata prima que ha estat, ha deixat d’estar i ara torna a estar de moda. Al seu costat hi ha una noia jove amb unes sabates que són tot primavera, i una nena menuda que es posa de puntetes per agafar el gelat. Tots –l’home, la dona jove i la botiguera– fixen la mirada en els seus ditets quan miren de prendre el cucurutxo. En aquells pocs centímetres que separen el gelat i la seva ma brilla com un diamant un moment feliç que no coneix èpoques. Encara hi ha molta gent que para 5 minuts i fa… una orxata. No m’estranya.

Enfadats? Enfeinats!

Dissabte, a Barcelona, una gran multitud cívica va col·lapsar els carrers de l’Eixample. “Som una Nació: Nosaltres Decidim”: un lema que enllaça certesa i conversa; la constatació del que som i la potència –el desafiament– de la pregunta. Som i per tant decidim.

Com volem ser? La realitat no imutable, el país en construcció; quin concepte més refrescant i modern; davant de l’immobilisme del país veí, entestat en el ‘tst, això no es toca’. Pocs crits en contra el PP o a favor de l’estatut (jo, en la zona on em vaig moure no en vaig escoltar ni un, per cert) i, en canvi, ganes, pressa, per traçar camins, aventurar solucions. Estem davant d’una agenda desbordada i, suposo, finalment superada. Els partits polítics hauran de fer alguna cosa més que ‘reajustos’, aquí. És possible, això no obstant, que no hi hagi canvis molt significatius d’ara fins les eleccions de la tardor. Aquesta corrent és més profunda; és, en realitat, un procés constituent.

La manifestació de dissabte era impressionant pel nombre de persones que va congregar (que també), però també pel tipus de manifestant que hi va participar. Gent molt motivada, amb bon humor (sorprenent, no?): poques consignes consorciades, poques banderes manufacturades industrialment, amb persones de plantejaments i visions barrejades en la multitud. Molta gent de cultura associativa: activistes de pelatge divers provinents de grups de teatre, d’associacions d’acollida, de colles tradicionals, d’agrupacions professionals… Bon senyal, aquest. Són persones que es mouen cada dia, compromeses amb el país i no pas amb els cicles electorals, o amb la flama volàtil d’un triomf esportiu. És gent que vota, també. Puntualment. Amb exigència.

Vet aquí aquesta gran minoria creativa implicada en el futur del país. Un riu de pensament que desborda sigles i etiquetes. Els partits polítics que ho vulguin (o puguin) faran bé d’escoltar aquest col·lectiu tan divers, compromès amb un país diferent.

El clam de futur necessita concretar-se en una opció política… sí, és clar. I, de forma imprescindible, també ha d’articular-se a la societat civil amb valentia, amb claredat, amb ganes d’escoltar i compartir les solucions sobre els diferents reptes que un país ha d’abordar al segle XXI: com és la identitat amb molts i nous referents?; com podem ser competititius i responsalbes en un món globalitzat?; com ha de ser l’educació en l’època d’internet?; i les infraestructures?, etc. Dissabte vam fer un primer pas important. Òmnium és un espai tranquil i divers on articular moltes d’aquestes visions. Crec que és el que toca fer ara.

Una ciutadania enfadada? Una ciutadania enfeinada!

Una caixa de llapis de colors

“Que fem? On anem?
D’on venim?

Però aquí hi ha una caixa de llapis
de colors”

Vet aquí el poema ‘El sol detingut’, de Joan Brossa, inclòs en El Saltamartí. Sempre m’han agradat, aquests versos. Avui són especialment oportuns, a unes poques hores de la manifestació “Som una nació: Nosaltres decidim”. El poeta ens remou amb el seu bon humor, tot convertint, com un houdini patriota, l’esgotador debat sobre les identitats d’ahir en l’engrescadora conversa sobre les identitats d’avui.

* El nano de la foto que acompanya aquest apunt sóc jo mateix. No sé ni els anys que fa que defenso l’estatut… potser és el moment de fer un pas més, no? Va, ens posem d’acord?

Apunt per a una cançó de Sanjosex

Està bé quan un paisatge et recorda una cançó. Em va passar l’altre dia, en baixar del vehicle per fer aquesta foto. De Prades a Montblanc, sobre quatre rodes. A la dreta de la imatge s’aventura el monestir de Poblet, però a mi m’interessaven més les vinyes sense fi, i la suggerent sinuositat de la carretera: l’addictiva curiositat de l’observador d’horitzons. Click, i vet aquí un apunt per una cançó de Sanjosex. En Carles Sanjosé ha convertit l’evocació d’un país petit –el seu Empordanet, tan lluny de la Conca!– en l’escenari d’un dietari íntim, en el qual recels i esperances s’emirallen en un territori canviant. Una metàfora feridora per a un arquitecte; “aquest terra que sembla dur / Demà serà tot de sorra”. Sí: el país, com les persones, es fa gran tot conjurant els paradisos perduts que sempre voldrem encalçar… en general, sense gaire èxit. Està bé quan un paisatge et recorda una cançó, deia. Al marge d’un camí, un moment de lucidesa. “Em miro i em pregunto fins on vull arribar / sense perdre el nord, sense perdre el nord.” Click.

La necessitat d’innovar

… vet aquí una d’aquelles píndoles tan trivialitzades pels manuals del políticament correcte, facció I+D: “la necessitat d’innovar.” Aquesta mena d’instal·lació poètica; ben intencionada en ironia, i visible encara al carrer de l’Espaseria, al Gòtic; sembla voler reivindicar el significat que, massa sovint, maldissimulen els mots.

Contrast de banderes

Hi ha una idea que s’estén amb rapidesa, aquests dies. Que hi ha dues Catalunyes i que aquestes s’articulen a partir del contrast de banderes: les espanyoles en fervorós suport de ‘la roja’ i les catalanes en dolguda penitència per la retallada del TC a l’estatut. Són molts (som, perdó) els que anem mirant balcons amb l’ai al cor, com si volguéssim llegir en els balcons el nostre futur com a país. Hi ha contrast de banderes, és clar. Però això vol dir que estem davant d’un joc de contraris? Crec que no exactament. Ep, o almenys aquesta és la meva intuïció (res més, res menys). El dia 10 sortirà al carrer una representació important, –per activa, per compromesa, per diversa–, del país. No s’hi mostrarà la Catalunya independentista (que també) sinó la veu de milers i milers de ciutadans que se senten subjectes actius del seu futur… alguns dels quals –sí– s’alegren amb el triomf de la selecció espanyola. La manifestació “Som una Nació, Nosaltres decidim” convocada per Òmnium ha despertat un consens sòlid –malgrat el secundari debat sobre l’encapçalament– al voltant de la idea de refundació col·lectiva. Benaurades les comunitats que poden reinventar-se (nota al marge). Catalunya és molt més complicada, per sort, que el joc de comptar banderes als balcons. No serà una manifestació independentista, ni una manifestació autonomista; aquesta. És aviat per això, que aquesta onada encara no ha arribat a platja. De moment –i això no és pas poc!– serà la manifestació que normalitza el ‘nosaltres’. Nosaltres; tan diversos, tan rics, tan plens de futur; i el procés que hem iniciat per decidir què i com volem ser en aquest tros de món. Nosaltres…

Mínims màxims

El Faraday és ‘avui’ el que ‘ahir’ era el Primavera Sound. El festival indie de Vilanova i la Geltrú mostra aquella empatia que només és factible en l’avantsala del reconeixement general: el secret que mai és tan ben guardat com es pregona (per sort), l’escenari càlid i proper d’un pop eclèctic, un pèl despreocupat i amb el punt just d’erudició. Aquesta imatge, presa durant l’actuació dels lleonesos Pájaro Sunrise, pocs minuts després de començar l’edició 2010, evoca la calidesa de l’emplaçament, a la platja del Far. Mínims màxims, al Faraday. Fins l’any que ve!