Tancat per vacances

Tancat per vacances, benvolgudes lectores (i lectors). ;-) Servei d’urgència 24 hores a Twitter. Al setembre tornem amb la repesca de la repesca, algunes postals d’estiu (cauran, segur, flashos de Virginia, North Carolina i de la capital de l’imperi, la sempre enyorada NY), safaris urbans i reflexions perifèriques sobre el país. Mentrestant, feu cas al vell Randy: Laugh and be happy.

Per sempre jove (“Repesca” 3)

toystoryfoxmadres

Sàpigues ajudar els altres i deixar-te fer feliç, diu el Forever Young de Bob Dylan, aquí traduïda per Isidor Marí). I és així com la cultura pop (sigui beneïda, tan al cel com a la terra!) continua advocant per la família, i com això és fantàstic. És veritat que hi ha un cinema que ens vol empresonar amb esterotips, i tancar-nos en un món dolç i rosa (que nou de cada deu metges diuen que produeix colesterol); però no és menys cert que també hi ha un cinema que es presenta amb roba més còmoda, més adaptable als nostres cossos, que són ben diferents. Vet aquí tres apostes que, a la seva manera, defensen que la família ‘perfecta’ és un invent del Corte Inglés i que la disfuncionalitat és, en realitat, una altra manera de funcionar…

Amb el Fantástico Mr. Fox, Wes Anderson presenta una de les produccions més delicades de l’any i amb el seu protagonista, el senyor Guineu –fantàstica la veu del Clooney!, per cert– ens convida a pensar sobre si és possible ser un ‘pare’ sense deixar de ser un ‘nen’ (ep, i troba la fórmula!).

Toy Story 3 fa justícia a les dues parts que la precedeixen. Torna a ser una pel·lícula excel·lent, en serio. De nou, la patul·leia de joguines de l’Andy es miren al mirall, com el Hamlet aquell, per preguntar-se ‘què som?’. Ara hi afegeixen, a més, un ‘què serem?’ La cosa guanya interés. Fer-se gran és aprendre a morir. O és que encara penses que Toy Story és només una pel·lícula de nens…

Madres&Hijas, el nou film de Rodrigo García, és un altre conte, aquest sota l’aparença d’una pel·lícula seriosa, de les que agraden als pares. També hi ha, aquí, una família (unes famílies, de fet) que no s’assembla a la de cap anunci. Tanmateix, els seus membres hauran de descobrir el fil d’història que les cus, fins (re)descobrir que mort i naixement són les dues cares d’una mateixa moneda.

Els fantasmes del passat (“Repesca” 2)

paranoidshutterpropheteinception

Comença La repesca:

Com la vida canviarà per sempre després d’aquest accident… i, sense possibilitat de fer marxa enrera, hom haurà d’aprendre a conviure amb aquest dolor que no marxarà mai, però que podrà ser disfressat de desenes de maneres sense gaire dificultat. Enterrat i oblidat al costat d’un ipod caducat; negat amb furtivitat rera una corbata massa cara; sublimat i aixecat com a bella bandera en una samarreta punk; o convertit en caòtica simfonia, com la que Gus Van Saint ens proposa amb Paranoid Park. El director aconsegueix fer-nos mal amb aquest film petit, una història d’adolescents en l’Amèrica dels suburbis. Ben treballat visualment, no cau en l’amanerament esteticista (i no era fàcil, perquè el film aposta per un plantejament de fotografia sofisticadíssim). La culpa, l’àutèntic protagonista d’aquesta producció, és filmada amb una distant càmera lenta, aquí; distància torbadora, per cert, mitjançant la qual veiem una vida feta a miques, que podria ser la del nano que veiem cada tarda assajant piruetes amb l’skate a la placeta de Sant Josep. És, aquest, un altre assaig reeixit (després d’Elephant) sobre la joventut perduda en els EUA del tombant de segle. La mirada ja espatllada per sempre d’un jove skater. El somni americà en la secció de saldos del WalMart. [Paranoid Park (2007) de Gus Van Saint. Vista en un dels Verdis el juliol passat… no, no… el del 2009.]

La brutalitat conforma el caràcter de Malik El Djebena, el Prophête del film de Jaques Audiard, un jove delinqüent que fa carrera en una presó de ‘banlieu’. Matar sense sentir, trair sense pensar, viure sense viure, estimar la vida que ja no podràs tenir. El protagonista, fabulosament interpretat per Tahar Rahim, apren el joc de la submissió al més fort; el poder de la mort tallant per finalment, administrar amb una fúria latent, quasi mística, l’engany i la promesa. Fora de la presó, el profeta comprèn finalment que porta els barrots dins seu. Des del dia que va matar per primera vegada. [Un Prohpète (2009) de Jacques Audiard. Vista als Icaria, pels volts de Setmana Santa.]

Hi ha moments que allarguen l’ombra tota la vida. L’accident de Paranoid Park entel·larà per sempre la mirada del jove skater; el primer assassinat que comet d’El Djebena assecarà l’ànima del presidari però li donarà una visió (i una missió)… Així mateix, el ‘marshall’ Teddy Daniels s’enfronta a Shutter Island al seu passat, un pecat inútilment soterrat en el temps. Vet aquí una pel·lícula accelerada i lisèrgica, potser també un pèl excessiva, dirigida amb la cerebral bogeria marca Scorsesse. Un thriller metafísic, una altra reflexió sobre les gàbies de la ment i de com els barrots que construeix la culpa són, un cop més, els més poderosos. [Shutter Island (2010), de Martin Scorsesse. En una golfa als Icaria.]

La proposta d’Scorsesse fa un díptic molt suggerent, amb la de Cristhopher Nolan. La magestuosa Inception (maltraduïda com a Origen) és, com Shutter Island, molt més que una pel·lícula fantàstica. És en realitat la història d’un dol. Un altre trencaclosques volgudament incomprensible, que emiralla el cervell (en realitat el cor) d’un ‘capturador’ de somnis, una altra vegada, esplèndid Di Caprio. És, més que un entreteniment, una proposta incòmoda per a l’espectador que, en uns pocs minuts ja ha entès que no es troba davant l’enèssim blockbuster de l’estiu. Sosté la pel·lícula que el somni, –allà on la ment estripa les normes; allà on l’engany i la realitat conformen un ying i un yang insuportable–; és el desafiant laberint on els experts jugaran a ser Faust i miraran de trobar les claus per interpretar el mapa que els durà al poder (o allò que els sembla que és el ‘poder’). Un cop més, com a Paranoid Park, com a Un propête, com a Shutter Island… de com constuim móns sencers per amagar-nos del fantasma del passat. [Inception (2010), de Christopher Nolan. Fa quatre dies als Icaria.]

La repesca (1)

L’altre dia un amic em deia (em retreia): “ara ja no vas tan al cine, oi?” Jo li vaig respondre que… bé, potser no tan com voldria (o necessitaria) però que almenys continuava plantant-me davant la gran pantalla almenys un cop a la setmana. Com que ja no comentes les pel·lícules al blog, sostenia ell. El cas és que aquest blog va començar l’any 2006 a can blogger amb l’ànim de recopil·lar retalls, reflexions sobre pel·lícules (principalment), llibres, exposicions, obres de teatre, etc. Els blogs tenen vida, com bé saben tots els blocaires, i el meu, a banda de saltar de blogger a mesvilaweb.cat i de mesvilaweb.cat a Time Out, ha anat mutant amb el temps. Continua sent un calaix de sastre (els retalls!) però en els últims mesos ha primat una mena de crònica urbana molt personal, enfocada gràcies a una petita Canon Ixus, que procuro portar sempre a la butxaca, i en primeríssima persona. És cert. En el calaix m’adono que han quedat les notes esparses sobre desenes de pel·lícules… notes que encara reclamen la utilitat i que resisteixen a l’endreça de l’agost.

Aprofitaré aquests dies més tranquils per a dedicar 140 caràcters (ahà… un tuit) a cadascun d’aquests films i així provar de fixar el seu esquiu record en la meva llibreta virtual. El meu amic almenys les podrà recuperar de cara al mercat dels dvd.

Demà i divendres, a les pantalles dels seus ordinadors!

Pedra, pi i onada

El mediterrani regala una de les seves millors cares al Golf de Roses. I ho fa malgrat el que no surt a la foto i ho fa malgrat el que sí que hi surt: aquestes vuit ‘sombrilletes’ de coco i aquestes pobres tumbones barates apilades que es veuen en la imatge i que no aconsegueixen espatllar la senzillesa atemporal de la pedra, el pi i l’onada vistos des de Sant Marti d’Empúries.

Copiar és crear (a vegades)

L’exposició Tuner y los Maestros és un recorregut molt singular a l’obra d’un artista; una reflexió molt suggerent sobre allò que inspira els creadors quan es planten davant la tela o el full en blanc. Aquí trobem un itinerari privilegiat (molts dels quadres és la primera vegada que es poden veure a l’estat espanyol) per aquelles obres que van inspirar el pintor: les còpies que en va fer en el seu procés de formació, i que van prendre la forma de provocacions, estudis i homenatges (ben sovint, tot a la vegada). L’exposició, que es pot veure al Museu del Prado, a Madrid, després de passar amb molt d’èxit per Londres i París, aplega els quadres de Turner i els situa al costat dels de Rembrandt, Watteau o Lorena. Per alguns d’aquests quadres, em feia notar Natàlia Touzon, “Turner va emprendre llargs viatges; alguns pocs els va haver de conèixer només a través de gravats, o dels apunts d’altres. Avui els tenim tots ben exposats en una exposició, aquí, en aquesta mateixa sala, donant-ho tot per descomptat… i també els tenim, si volem, amb tota la comoditat, a un sol click de distància.” La cara que faria Turner en descobrir això del ‘copy&paste’…

“Quiero vivir en la ciudad”

“Me gustan las luces de los coches,
un millón de guirnaldas decoran la noche,
son estrellas fugaces con cielo de asfalto.
Quiero vivir en la ciudad.”

POSTALS DE MADRID (i)4 Només Quiero vivir en la ciudad podia tancar aquest quartet de postals sobre Madrid. Els Mecano tenen un dels millors himnes a una ciutat –a qualsevol ciutat. També, especialment, a Madrid.

“Y llegaba la polícia con sus maneras rústicas”

“Yo tenía un puesto de bisutería en el centro,
y también vendía a veces posters en el metro,
Chaplin, Jesucristo, Marilyn y el Che Guevara,
Buster Keaton, el Papa y un payasito que lloraba.

Soy hermana de los perros y de toda la canalla,
desayuno en la Latina con un trago de cazalla.
Por las noches me reunía con conjuntos musicales
y cantando en compañía huían todos mis males.
Los vecinos protestaban y con muy malos modales
nos vaciaban encima sus repletos orinales
y llegaba la policía y con sus maneras rústicas,
demostraba que la música no es para todos los mortales.”

POSTALS DE MADRID 3 Impressiona la frescor que mantenen els primers discos de Vainica Doble i que entre els setantes i els vuitantes el duo madrileny feia arribar juganerament a les botigues de discos (quan les botigues de discos conjuraven tantes esperances). Hi ha propostes musicals que, en realitat, són com un missatge tancat dins una ampolla; notes i paraules que també prenen sentit en mans d’altres, com una descoberta que et fa veure el món d’una altra manera; no és atzar, no. És una mena de justícia poètica que, per sort, no acabarem d’entendre mai del tot, i que trobem en les melodies singulars dels cantants que no són intercanviables. Ningú va fer gaire cas al duo madrileny, Vainica Doble, autèntiques madrines de l’indie espanyol. Tan se val. Avui les seves històries petites, el seu naïf ple d’intel·ligència, inspiren les veus de tanta gent que m’agrada: la Buena Vida, Nosotrash, Astrud, la Casa Azul… Apuntades en aquest post hi ha les primeres línies de la seva ‘Crónica madrileña’, inclosa dins ‘El Tigre de Guadarrama’ (1981). La música que val la pena navega cargolada com si fos el mapa d’un tresor dins d’una ampolla que en qualsevol moment pot arribar a la teva platja.

“Un agujero en el cielo”

“Nunca vuelvas a pensar que lo nuestro
no tiene solución,
porque vamos a excavar un agujero
en el cielo.

Porque vamos a trepar tierra adentro,
vamos a luchar hasta caer muertos,
y al final en la habitación
sólo se escuchará el eco
de un jadeo.

Y un suave perfume que sólo tú y yo
sabremos apreciar.
Nunca vuelvas a pensar…”

POSTALS DE MADRID 2 L’arquitectura transparent del Palacio de Cristal, al Retiro, m’ha fet pensar en ‘Un agujero en el cielo’, una de les cançons més romàntiques (també menys críptiques) dels enyorats Esclarecidos. Està en el seu disc de 1987, ‘Por amor al comercio’.

“No se acaban las calles”

“No se acaban las calles
no terminan de pasar
No se acaban las calles
avenida sin final.”

POSTALS DE MADRID 1 Vet aquí la primera de les quatre postals sobre Madrid que he confegit a partir de la veu d’alguns dels seus cronistes, i que aniré publicant aquesta setmana al blog. Inspira el primer lliurament una cançó de Nacha Pop, ‘No se acaban las calles’, inclosa dins d’un dels seus últims discos, El Momento (1987).