La mort del procés

“Dirigimos esta carta a las personalidades políticas y empresariales, así como a la opinión pública en general. Este año hemos presenciado fenómenos climáticos extremos en muchas regiones del planeta. Nadie puede asegurar con certeza que el cambio climático se encuentre en el origen de acontecimientos tales como las inundaciones de Pakistán, los episodios climáticos sin precedentes en algunas partes de Estados Unidos, la ola de calor y la sequía de Rusia o las inundaciones y los corrimientos de tierra del norte de China. Sin embargo, estos acontecimientos constituyen una severa advertencia. Los fenómenos climáticos extremos aumentarán de frecuencia e intensidad a medida que lo haga la temperatura del planeta.” (continueu llegint, aquí) Continue reading

Els retalls més llegits al setembre

1. L’internauta, punt i seguit
2. Imperfecte, màgic, el retaule
3. Dialèctica, progrés i vaga
4. El manifest de Jennifer Aniston
5. Una comunitat que coopera
6. Frivolitat i trascendència en l’últim Woody Allen
7. Imaginem un país… i el farem realitat
8. És la més europea de les ciutats americanes
9. De la condició de ciutat
10. Milionaris a l’abocador

Dialèctica, progrés… i vaga

Faré vaga a mitges, perquè treballo pel meu compte i perquè tinc un lliurament el dijous. Per tant, m’autoaplicaré uns ‘serveis’ que espero que seran mínims, obligat per una dinàmica de treball en la qual responc directament per la meva feina, que sóc autònom, jo. Així doncs: a mitges, però faré vaga.

Però no m’aturaré per donar suport als sindicats (per als quals sóc, sembla, l’eterna assignatura pendent), ni tan sols faré vaga en contra de la reforma laboral del govern estatal (al capdavall, el govern estatal aplica unes polítiques convingudes en un àmbit superior i preocupantment difús). Faré vaga perquè el nostre model econòmic i social està en discussió. I com que em sembla bé que el nostre model ecònomic i social estigui en discussió… vull dir-hi la meva. La dialèctica és el motor del progressisme, no? La vaga és la meva modesta contribució –una de moltes, atenció– a aquesta dialèctica i més quan, avui, hi ha temes fonamentals que no estan prou ben enfocats, al meu entendre: la sostenibiltat de l’economia, l’equitat social, el compromís amb el territori… No és perquè res canviï, que faré vaga; sinó precisament pel contrari. Perquè vull que canviïn més i, sobretot, millor. Podríem dir que la vaga és un assaig, de molts altres que caldran… en la línia del que deia el sociòleg Alain Tourain al País d’ahir: “Si no encontramos palabras que rompan el silencio y acciones que nos saquen de la parálisis, la crisis será el destino de Occidente. La pasividad y la resignación no son solo consecuencias, sino causas profundas”.

* Per cert, Media.cat ha presentat un informe interessant sobre la manera com els mitjans estan tractant les reformes econòmiques. Hi podeu accedir, aquí. D’altra banda, diferents veus alternatives han posat en marxa 29-s.net un espai web on compartir informació sobre el seguiment de l’aturada. Un complement necessari en un menú informatiu poc centrat.

Una altra sobre… ‘perquè encara compro discos’

Lyle_Lovett-I_Love_EverybodyLlegeixo en la caràtula interior del disc I love everybody de Lyle Lovett: “Guitar solo in ‘I’ve got the blues’ based on a Lightnin’ Hopkins guitar lick as played by Townes Van Zandt, as shown to Lyle Lovett by Eric Taylor in the back room of Anderson Fair Retail Restaurant, Houston, Texas, October 1979″. És molt seriós, l’intèrpret texà, quan decideix subratllar el prèstec d’aquests acords: en fer-ho, remarca que la música popular és precisament això, un intercanvi constant, una construcció en el territori sempre imprecís de l’autoria, una mateixa cançó cantada a moltes veus. Aquests quatre acords de Lightin’ Hopkins que el gran Townes tocava a la seva manera i que Eric Taylor va aprendre i que va acabar ensenyant a Lyle Lovett a l’habitació del darrera d’un dels temples dels ‘texan trobadours’ revelen una narració no només musical –també espiritual– que supera el disc com a objecte funcional. Aquí el que hi ha no és la ‘satisfacció’ d’una necessitat (escoltar música), sinó el retall d’una història que val la pena explicar, una invitació a connectar els punts, a crear un atlas personal, que segurament t’acompanyarà sempre.

No és només per un romanticisme resistent (i potser també snob) que continuo comprant discos que es poden tocar i llegir. És perquè el disc és un transmissor de cultura, no és només un suport per contenir música. L’LP, sigui en forma de cedé o de vinil, suma música, disseny gràfic i text com cap altre format, encara ara. La digitalització de les nostres discoteques és imparable, però és també poc madura: no ha trobat la manera de reproduir l’experiència complexa i rica que s’amaga rera l’audició d’un disc –diguem-ne– físic. Això canviarà, segur, i serà a millor, esperem (un bon exemple: la incorporació de les xarxes socials en la conformació de la pròpia discoteca). L’Itunes, de moment, et permet comprar ‘I’ve got the blues’ amb un sol click. I en dos minuts ja pots escoltar el tema. I punt, que així finalitzes el recorregut. Però amb el disc, tot just comences el viatge. És per això que encara compro discos.

Milionaris a l’abocador

H_L_cover_GDos germans acumulen a casa seva milers de diaris vells, electrodomèstics esventrats, cafeteres inservibles, màquines d’escriure esmuixinades i incomptables desferres urbanes. Esdevenen atracció, amb el temps. Amb el temps, les andròmines a penes els deixaran moure’s pels passadissos. No és estranya, tanta expectació. Són fills d’una de les grans famílies novaiorqueses i ocupen una mansió al cor més exclusiu de la 5a avinguda. Són els milionaris més garrepes de la història dels EUA. Van començar sent dandis i van acabar estripats com dos homeless. Es diuen Homer i Langley i, més enllà de la llegenda urbana, són els personatges de l’última novel·la d’E.L. Doctorow.

En les pàgines d’aquest excepcional volum, l’escriptor nordamericà relata el procés de construcció d’un món singular. Al capdavall, res més, res menys, del que fem tots mirem de fer amb les nostres vides. Doctorow l’encerta perquè sap trobar el fil d’empatia que ens fa reflectir en la vida dels dos germans. Homer i Langley assagen la seva forma de ser, al món, i construeixen la seva excèntrica i finalment impossible proposta alternativa. Per fer-ho, deconstrueixen la moral i les convencions socials del seu temps. Només uns pocs porten aquest procés de ‘creació’ tan lluny com els protagonistes d’aquest llibre. I suposo que ja està bé, això, perquè la cosa no acaba entre violins. Però, i tanmateix, ser al món hauria de ser una mica això: discutir-ne els límits, desafiar-ne les normes, descobrir els territoris inexplorats. El llibre ens parla d’un fracàs. Un fracàs noble i necessari, malgrat tot.

Barcelona literària

Aparador de la llibreria Proa Espais, al carrer de Rosselló. Reflexos perfectes: les façanes de l’Eixample i les portades dialoguen civilitzadament, un matí tranquil de setembre. La llibreria perfecta és la que es confon amb la ciutat; per així poder seguir millor el consell del poeta: “aquí el poema es para perquè baixeu i sortiu a la llum del dia” (Joan Brossa a ‘El Viatge’, tercera edició d’El Saltamartí, dins Els llibres de l’Óssa Menor, 1984).

‘És la més europea de les ciutats americanes’

Up in the Air + Americano

Georges Clooney és l’amic americà. Els europeus, en la seva cara hi veiem reflectida una elegància tranquil·la i homologable. El gust per la història que es projecta en el laberint de llambordes que són algunes de les nostres ciutats, plaer condensat en un petit espresso (nespresso, volia dir)… vaja, aquella idea més fàcil de sublimar que de realitzar: ser, senzillament; i deixar passar el riu de la gent, assegut en un racó discret de la plaça. L’actor, productor i director té de fa uns anys una magnífica mansió al nord d’Itàlia. I així és com ens agrada imaginar-lo, l’americà més europeu, caminant pels carrers que s’assemblen als nostres carrers. ‘És la més europea de les ciutats americanes’, diem nosaltres quan volem elogiar Nova York, o San Francisco.

Clooney, com a productor, torna a les cartelleres amb El Americano, un thriller existencialista (ejem) i que, és clar, promet més del que dóna. És una pel·lícula interessant, aquesta. En el ritme; en la manera com el director, Anton Corbijn, juga amb uns paisatges notables, que empetiteixen els personatges; i en la qual el nostre actor excel·leix –i això no era fàcil, perquè és la seva marca de fàbrica– sense regalar ni un sol dels seus somriures. Però el film s’encarcara un pèl per culpa d’una pomposa voluntat de trascendència.

Curiosament (o no), el retrat d’aquest assassí a sou en un cul-de-sac de la seva carrera té força a veure amb la darrera pel·lícula de Clooney com a actor, Up in the air, de Jason Reitman. Allà Clooney també interpretava un assassí a sou, en aquest cas un executiu especialitzat a ‘liquidar’ empreses i empleats per compte d’altri. També aquell personatge mirava de salvar-se en les corbes d’una dona, sense gaire èxit. Up in the air, més natural, més sincera, avança alguns dels temes que es recuperen després a El Americano: la duresa de les relacions laborals, la crueltat d’un sistema que ens converteix en peces, i de la nostra dificultat per a sortir-ne sense excessives rascades… Up in the air, amb la seva sintaxi made in Hollywood però sense renunciar a una fina intel·ligència, és més reeixida, potser perquè no li cal disfressar-se d’una cosa que no és… Los Angeles és una ciutat interessant i recomanable, i no s’assembla a cap de les nostres ciutats.

Una comunitat que coopera

foto-tasques-connectades-copyRoger Melcior i Pimpampum.net, l’empresa d’Anna Fuster i Daniel Julià, van posar en marxa Rodalia.info el passat mes de març. Des d’aleshores, s’han fet un fart de sortir a mitjans i, fins i tot, de participar en congressos. La seva pensada és una plataforma web que permet als passatgers dels trens metropolitans que disposen de mòbils amb connexió informar, via Twitter, de qualsevol incidència a la resta d’usuaris de la mateixa línia. Per cert, que aquesta entrevista també es va fer utilitzant Twitter (hi podeu accedir a twitter.com/tasquesomnium/favorites). L’article, tal i com l’ha publicat la revista d’Òmnium, el podeu llegir aquí.

Literatura 1, Filosofia 0

Res a témer, Julian Barnes“Cada setmana aprenia el que un filòsof creia sobre el món, i la setmana següent perquè aquestes creences eren falses. Això, si més no, era l’efecte que em produïa, i jo volia anar al gra: què és veritat, doncs? Però la filosofia semblava interessar-se més pel procés de filosofar que no pas pel propòsit que jo perseguia: dir-nos en què consisteix el món, i com viure millor en aquest món. Sens dubte, es tractava d’expectatives ingènues, i no m’hauria d’haver decebut tant quan la filosofia moral, lluny de tenir una aplicabilitat immediata, començava amb un debat sobre si ‘bondat’ era com ‘grogor’. I per tant, sàviament sens dubte, vaig deixar la filosofia per al meu germà i vaig tornar a la literatura, que sí que ens diu, i encara ho fa, en què consisteix realment el món.”

Res a témer, l’última obra de Julian Barnes, fa de mal classificar: a estones, sembla que amb aquesta ‘novel·la’ el britànic jugui a presentar-nos el seu particular ‘món de Sofia’, per bé que carregant el fals manual amb la negra tinta d’un existencialisme mig tètric, mig irònic. També trobem, aquí, moltes marrades metaliteràries i un persistent elogi de la ficció, l’antídot més realista per un món que, finalment, –sembla dir-nos tot flegmàtic l’escriptor–, no té ni solta ni volta. Però entre les cites de filòsofs i escriptors sobre la mort i la memòria que caracteritzen l’obra, Barnes amaga hàbilment els ingredients d’una bona novel·la: excel·lents personatges –ell, el seu germà, els seus pares, els seus avis–, que desfilen per una història dispersa i plena d’interrogants. Més que frustrar el lector, els buits en la narració interpel·len amb èxit el nostre cor de lector. Paga la pena sobreposar-se a l’espessor d’aquest petit volum –i si cal, llegiu en diagonal alguna pàgina (jo ho he fet!). Em dóna la sensació que aquest és un llibre al qual tornaré… no tant per les respostes volgudament desordenades que conté, sinó per les preguntes pertinents i perdurables que Barnes hi ha abocat.

Hi ha felicitats femenines?

Sunshine Cleaning, An Education, The lives of Pipa Lee, Backup Plan...

Robert Altman ho va intentar amb el Dr. T i las Mujeres, un dels films més infravalorats dels últims temps; P.J Hogan se’n va sortir millor amb La boda de mi mejor amigo. ¿Què conforma la felicitat d’una dona? O millor (en aquests dos casos)… què conforma la felicitat d’una dona, en els ulls d’un home?

Altman apuntava una reflexió demolidora sobre la falsa i dependent felicitat que niua en el cor de la dòcil princesa, aquella inoblidable Farrah Fawcett perduda entre els luxes dels suburbs de Dallas, Texas. Hogan, per la seva banda, s’interessava pels ulls vius i exigents d’una guerrera, a la Costa Est –tot regalant, per cert, el paper de la seva vida a la Roberts–. La conclusió dels dos films era sorprenent, amb dos dels millors finals de la comèdia nordamericana de les últimes dècades. Altman feia acabar el seu film amb un sagnant pla d’una vagina (¿metàfora del naixement d’un nou ordre femení?) i Hogan ens enlluernava amb el ja clàssic diàleg antiromàntic entre la Roberts i el gran Rupert Everett (“Maybe there won’t be marriage… maybe there won’t be sex… but, by God, there’ll be dancing.”)

En la repesca de pel·lícules vistes i no comentades al blog que vaig iniciar el juliol passat en recupero cinc que, d’alguna manera, continuen preguntant-se (certament, sense tanta ambició) sobre això que no sé si en podem dir “la felicitat femenina”…

Sunshine Cleaning segueix l’estela de mi Pequeña Miss Sunshine, però és més mandrosa i es desinfla ràpid. Tanmateix, és una història de dones que es reinventen i que aprenen superar homes ‘infantilitzats’, a les antípodes del model ‘caçador’. La vida privada de Pipa Lee és la història d’una altra reinvenció o el conte, precàriament versemblant (tot i que això ja és una altra història), d’una dona que aprèn a parlar per si mateixa… a la cinquantena! A Backup Plan, la Jenniffer López ens desordena la narrativa de la història de sempre, una certa valentia per portar al ‘mainstream’ tendències com l’agricultura ecològica o els parts naturals… El resultat final és només vàlid (i encara) pel mercat del dvd. An Education és un intent per analitzar els primers capítols d’un itinerari sentimental, plantejat amb encert, ofici i un pèl d’avorriment per Nick Hornby; i Mujeres del Cairo un singular recordatori de les diferents velocitats que viu el desenvolupament humà de les dones al món.