Un diari, aquí i ara

Presentació Diari ARA a Badalona (27/10/10)

La bona notícia és la primera notícia: surt un diari, aquí, ara. El Círcol es va omplir de gom a gom ahir al vespre per escoltar Toni Soler i Iu Forn, dos dels impulsors del nou diari ARA. La presentació anava a càrrec de l’Anna Pruneda, en representació de l’entitat amfitriona, i de mi mateix, com a periodista i president d’Òmnium Cultural Barcelonès Nord. Prop d’un centenar de persones es van quedar a fora. Crisi del periodisme? Crisi nacional? En vaig parlar breument en la meva intervenció, resumida en el full que il·lustra aquest apunt.

Per cert, que el periodista Joan Carreras, janquim, també en parla en el seu blog.

Petició d’amistat: acceptar/ignorar

The-Social-Network-posterUn dels meus moments preferits al cinema és també un dels més tòpics. És aquella seqüència de Lawrence d’Arabia en la qual David Lean centra l’objectiu de la càmera en la flama d’un llumí i, tot desenfocant el pla lleugerament, fa aparèixer una espectacular sortida de sol al desert. Un truc de prestidigitador de segona convertit en lliçó narrativa per un dels més grans, el tan oblidat director britànic. El salt de temps i espai proposat per David Lean és, més que un recurs retòric, la perfecta metàfora d’un cinema que sabia passar com pocs de l’esquiva intimitat d’un primeríssim primer pla a l’èpica inflamada d’un pla general, el recordatori que no hi ha Història en majúscules sense histories (els anglesos distingeixen entre history i story, oportunament). The Social Network, la nova de David Fincher (amb l’inestibable col·laboració d’Aaron Sorkin), connecta aquests dos plans amb una habilitat similar, especialment en la genial darrera seqüència. Amb la història del creador de Facebook, Mark Zuckenberg, el director nordamericà relata una revolució cultural i també una història personal. Finalment les prodigioses estadístiques de la xarxa social (500 milions d’usuaris!) contrasten dolorosament al costat d’una sola petició d’amistat sense resposta.

* La memòria sempre és capritxosa, la cinematogràfica… més! Gràcies a l’Ismael Peña-López que m’ha fet adonar que no era una posta, era una sortida. Hi adjunta la prova.

“Ens agrada Badalona”

“Ens agrada Badalona” perquè Badalona és una ciutat gran i és també una gran ciutat. I és moltes ciutats a la vegada, com en el fons són totes les ciutats. Molts la passen de llarg amb el cotxe; uns pocs l’abandonen quan les coses els van bé, per apropar-se –diuen– a la natura; alguns hi arriben sense saber-ne res… D’altres, molts, cada cop més, continuem compromesos en aquest mateix punt concret del territori, fabulós joc de miralls amb milers d’anys d’història.

I després de tan de temps, aquí estem, preguntant-nos encara: Què és? Què som? I a mi em sembla que el que ens agrada és precisament això, la dificultat d’un interrogant. La pregunta que ens repta i ens emociona i que encara no hem aconseguit respondre. Ens agrada Badalona perquè hi ha molta gent que ha decidit fer-ne bandera, contra tot pronòstic; gent que treballa seriosament, sense descans i des de fa una pila de temps (com Badalona som tots i totes, per posar un exemple que en cap cas és únic, però sí que és pertinent i recent). Gent que encara es pregunta coses, que no es conforma amb les respostes fàcils.

D’acord: aquesta ciutat és complicada, difícil i a vegades lletja i tot. I avui, a més, pateix més del que patia, que aquí plou sobre mullat. No hi ha una nova crisi, sinó una mateixa crisi vella que allarga l’ombra en el temps. Però “Ens agrada Badalona”, una frase que diem no com a ingènua defensa sinó com a compromís cívic. És la nostra manera d’explicar què ens importa, la nostra manera de dir que la pregunta que ens ocupa és massa important com per respondre-la amb culpes i violències.

  • Dijous es presenta el manifest “Ens agrada Badalona”. Ja l’has llegit? I de passada, ja t’has adherit a “Badalona som tots i totes”?
  • Un cel blau (que ni pintat)

    Una gens casual sobreposició d’un cartell comercial sobre l’Hotel Princess, d’Òscar Tusquets, ens convida al dubte magritteià: la representació rapta (i repta) la nostra mirada. El dibuix, la caricatura d’un cel blau, esdevé un simulacre que seria reeixit sinó fos perquè un tag i un adhesiu –armes d’un art urbà, per sort, ben difícil de domesticar– assenyalen l’engany.

    Tea Party, vapor sense enginy

    “El moviment Tea Party ha capitalitzat la protesta contra el govern amb una estratègia amorfa i autogenerada, amb la crítica a l’augment de la intervenció del govern i el dèficit públic com a banderes. Això és el moviment de la tetera, més que el partit del Te; perquè tot el que fa, en realitat, és deixar anar vapor. Això no vol dir que l’energia que té al darrera no sigui autèntica (que n’és) o que no tingui un impacte electoral (que el pot tenir). Però tenir un impacte en les eleccions i un impacte en el futur del país són dues coses diferents. Així doncs, pel que jo he pogut entendre d’aquest moviment, em sembla que aquí hi ha vapor, però sense l’enginy, la màquina. No hi ha una estratègia per restaurar la grandesa d’Amèrica.”

    Aquest article de Thomas L. Friedman, columnista del NY Times, ens recorda que les emocions són poca cosa sense una estratègia, que el mal humor serveix de poc sense un compromís i que l’eslògan no fa la política, sinó a l’inrevés. I que tota idea ha de ser, sobretot, una solució. I la cosa val per a Amèrica i val per al nostre país. [També publicat al blog ‘Està passant’ a Vilaweb]

    Entre bambolines

    Cap edifici és una illa, malgrat el somni amagat de molts arquitectes: en la majoria de maquetes, l’edifici es presenta en soltiari, amb sort només envoltat d’uns quants volums minimalistes. Afortunadament, però, la realitat només es pot esborrar a cop d’autocad. En aquesta imatge, l’edifici 00 de Telefónica, obra d’Enric Massip-Bosch, s’emmiralla, com si estés entre bambolines, en el fred triangle blau de Herzog i De Meuron. Què en deuen pensar els dos arquitectes suïssos? I l’arquitecte Massip? Els respectius edificis mantenen un diàleg imprevist, que els canvia, i ells no hi poden fer res. La transformació neix de la conversa, un cop més.

    Independència no és separatisme

    “Independència no és separatisme”, diu Àlex Salmond, primer ministre d’Escòcia i líder del SNP. La cita la recull en Quim Aranda en un article a l’Avui d’aquest diumenge. Independència no significa separatisme? “La paraula independència potser espanta molts sectors de la població escocesa.” (…) Independència no significa trencament dels vincles històris o culturals” amb la resta de pobles de la Gran Bretanya, rebla el polític. “N’hi ha prou amb aquesta giragonsa verbal –independència no suposa separatisme– per fer viable el projecte de l’SNP?”, es pregunta el periodista. I tanmateix… és realment una giragonsa verbal? Perquè a mi em sembla, més aviat, el lúcid diagnòstic d’una realitat massa rica com per respondre a la clàssica (per antiga) descripció de frontera, sobre la qual s’articula el nacionalisme del segle passat. [Continuar llegint, aquí]

    Vet aquí un discurs…

    cftv4853“Bicicleta, cullera, poma” és moltes coses (documental sobre l’Alzheimer, homenatge a Pasqual Maragall, pel·lícula ben realitzada) i també aquesta: el retrat d’un vell ‘progre’ davant del mirall.

    El personatge s’imposa en el documental (previsible), el qual esdevé, a estones, un assaig de biografia, incomplet però excitant, com un d’aquells ‘homenots’ del Pla. Maragall és molt Maragall, per caràcter, i per llegat. El president despulla davant la càmera dubtes i anhels, al voltant d’una malaltia terrible, l’Alzheimer, que veiem (patim), amb cruesa. Un home mor amb la seva memòria?, es pregunta un dels experts entrevistats, potser un pèl temeràriament. Maragall interpel·la l’espectador i a la seva pròpia família.

    Els ulls del president regalen a l’espectador un relat emotiu i també corprenedor: por, eufòria, tendresa, mal humor, desorientació, egoisme, amor, tossuderia, genialitat, foscor… En la lluita d’aquest home reconeixem la petjada d’un humanisme prodund i ple d’una compassió que és tota una lliçó avui, entre tants falsos superhomes.

    Potser és una guspira perduda d’aquell idealisme lluminós nascut en el cor d’aquells ‘progres’ –avui tan ridiculitzats– però que als anys seixanta es van rebelar contra la resignació i el ‘món donat per descomptat’. Maragall i la seva família es mostren sense doble moral, sense covard pudor, sense hipòcrita seguretat… I cal ser molt valent per fer això. Vet aquí el discurs d’un home d’esquerres, que ens arriba potent i ple de sentit… fins i tot quan ja no pot fer discursos.

    L’aigua és una joia

    Després de regar, el badiu de casa els pares mostra alguns secrets, de ràpida caducitat. Recupero la fotografia que va ‘salvar’ aquestes petites gotes de l’oblit per il·lustrar el meu apunt sobre el Blog Action Day 2010, dedicat a l’aigua.

    Només un 1% de l’aigua de planeta està llesta per al seu consum humà. I això té conseqüències greus: la ingestió d’aigua mal tractada mata més gent durant un any que totes les formes de violència (guerra inclosa). El que a mi em va semblar excepcional, aquelles gotetes soltes, és, per tant, una metàfora més aviat òbvia del missatge d’aquest any del Dia del Blog: l’aigua és una joia, un regal. No la podem donar per descomptada.

    Captura de pantalla 2010-10-15 a las 18.30.45
    Amplia la informació, aquí.