La conspiració dels fotògrafs accidentals

instagramoriolllado

Benvinguts a l’iphoneografia! La proliferació d’smartphones (els d’apple, i els altres, s’entén) ha obert un camp emergent entre els afeccionats a la fotografia. Les múltiples opcions d’edició i les facilitats per capturar i compartir les imatges són els punts forts de diverses aplicacions, entre les quals destaca Instagr.am, de moment només disponible per a Iphone. El petit programa treu tot el partit a la limitada càmera del nostre dispositiu, tot maquillant la mediocritat de les òptiques amb estudiats filtres predeterminats. I així, podem veure una mateixa captura presentada com si haguéssim fet servir una Lomo, una càmera en blanc i negre o una vella càmera dels anys setanta. Això, segur, esgarrifarà molts fotògrafs. Els filtres d’instagram són, en certa manera, el simulacre automatitzat d’una feina d’edició curosa. La frivolitat amb la qual els utilitzem són un autèntic desafiament a un ofici calmat, que requereix un depurat domini de diferents tècniques. Aquí només cal obrir el programet, apuntar el mòbil i fer ‘clic’. L’empobriment del procés té una conseqüència positiva, però. Instagr.am incideix en la línia que ja van obrir les càmeres digitals… la de la invitació a experimentar. Cada minut, la fabulosa trama de fotografies creix i creix tot evidenciant l’enorme influència que avui tenen els fotògrafs accidentals.

Nit electoral: ens vam oblidar de la TV!

Screen shot 2010-11-29 at 3.55.50 PM

Vet aquí un moment de la ‘nit electoral’ d’ahir al vespre, a la Sargantana. Una cinquantena de persones van passar per algun moment del vespre pel local de Dalt de la Vila, on s’acostumen a fer aquesta mena de seguiments (2006, 2007). A l’Oleguer Serra li agrada puntualitzar que la desafecció no és amb la ‘política’ sinó amb una determinada manera de fer política. I crec que té raó.

Però tornem a la Sargantana. Al local regentat per l’Anna, l’Ignasi i en Jordi hi havia una pantalla gegant amb connexió a tv3 i una altra de (presumptament) complementària, en la qual s’anaven llistant les actualitzacions oficials de governació i els titulars que anaven enfilant els diferents mitjans. Aquesta segona pantalla també capturava el pols a Twitter d’un hashtag propi: #sargui28n.

En la imatge, poques persones estan mirant la televisió. La majoria té els ulls fits en la pantalla del seu smartphone o del seu ordinador portàtil… o a la pantalla connectada a internet (que és des d’on s’ha pres la foto).

La informació s’hi mostrava amb més rapidesa (comprovat!), però no només això: a la pantalla de l’ordinador o del telèfon hom podia enriquir el fil de la informació sumant-li les aportacions i mirades d’altres mitjans, d’altres lectors. Aquesta teranyina d’informació i interpretació acaba conformant una realitat més complexa i interessant, i que al capdavall és més útil. Ahir la televisió ens va semblar més ‘tonta’ que mai.

El futur lluu en aquestes fulles

Passejant pels volts de Can Puig, a Vilaür (Alt Empordà), fa uns mesos. El sol converteix una sola branca d’un arbre petit en una cosa molt especial, un tresor proper. Una eloqüent metàfora es presentava per sorpresa en fer ‘click’ amb la càmera. Avui un nou diari arriba a la pantalla (ah, i també al quiosc…). Només cal que cliqueu en aquest enllaç per il·luminar la vostra branqueta. Funciona, ja veureu.

El país es decideix aquí

“Catalunya es juga el futur a la meva ciutat, i a les ciutats que són com la meva: Santa Coloma, Cornellà, Sant Adrià, l’Hospitalet, etc. Enlloc com en aquests carrers bulliciosos i dinàmics es perfila el repte amb més claredat. No hi ha temps per parlar del 1714, dels papers de Salamanca o de la memòria històrica (bé que cal continuar treballant en aquests camps, s’entén). Hi ha una urgència engrescadora en la mirada de moltes persones que tot just han arribat al país. Què els diem? Com ens presentem? Cal dir “hola, benvinguts”. Això abans que res. Però, i després? Quedem? Parlem? Sí, és això. Aquí les coses van molt ràpidament, es juga fort. La gent del catalanisme ens hem passejat poc per aquests carrers i, en canvi, aquí és on es forja el nostre futur.”

Les pròximes eleccions municipals seran les eleccions de Badalona. Veurem el futur del nostre país, jugat (decidit) des de la nostra ciutat, enmig dels flashos i les càmeres de molts periodistes. He recuperat aquest paràgraf d’un article publicat a la revista d’Òmnium ara farà dos anys. Continua sent oportú.

Continuem fent hemeroteca: fa unes poques setmanes, el periodista (… continua llegint al blog de mesvilaweb.cat…)

Una història d’amor al Japó

El cel és blau, la terra blancaTofú bullit, fred cuit i fregit; sopa d’arrel de nyam, xampinyons liles fets a la planxa i amanits amb salsa de soja just després d’haver-lo collit, escates de tonyina, galetes d’arròs, calamar fumat, bolets dissecats, broqueta de pollastre amb soja dolça, mongetes crues, ostres fumades, tonyina crua trinxada, faves i porc bullit, gelatina de konjac, estofat de llengua, croquetes de nata, cogombres acabats de collir amb polpa de prunes salades, rodanxes d’albergínia fresca amb gengibre i salsa de soja, col amanida amb segó d’arròs, truita de riu regada amb vi de bistorta, fondue de pop amb salsa de taronges amargants, orella de mar crua amb salsa de wasabi, llagosta fregida, sopa de miso amb brou de peix, fumejants llavors de soja verda i aquell bacallà a la cassola…

[...] “el bacallà va sortir amb un trosset de crisantem enganxat. El contrast entre el verd i el blanc em va semblar molt bonic.

–¿Oi que és preciós, mestre?– Li vaig fer observar. Ell va somriure i em va acaronar els cabells, com sempre.”

El sake estova les pors de Tsutsiko i el seu antic professor, el ‘mestre’ Haratsuna, ombres lentes i bromoses en la ciutat on, sembla, tothom té pressa i alguna cosa important a fer. En aquesta pila de menges delicioses, capturades al llarg de les poc més de 200 pàgines de llibre, s’acaba conformant un atles d’un romanticisme que vol i dol i que, finalment, l’escriptora Hiromi Kawakami destil·la en forma d’haiku: “el cel és blau, la terra blanca.” Una història d’amor.

Fa vuit anys d’aquest article…

“Ja ho sabem nosaltres que el «conflicte» no és cosa de l’immigrant; totes les societats han estat immigrants, totes en poden tornar a ser. I ja ho sabem, també, de qui és culpa aquest conflicte: és fruit d’un mal equilibri econòmic, de la injustícia i de la falta de competència i imaginació dels nostres i els seus governs. Tot això ja ho sabem, sí. Però, i ells, els potencials votants de la intolerància, què saben? Els convencerem parlant-los d’enriquiment mutu, d’amistats interculturals? La nostra candidesa és còmoda perquè ens estalvia plantejar-nos quines són les responsabilitats de cadascú, quins són els drets i els deures de cada col.lectiu i si cal posar un límit a la vinguda de nous immigrants…

“Però en el fons, no plantejar-se aquestes preguntes és donar un vot per a Le Pen i la gent com ell. L’únic que ens ajudarà per afrontar el repte que ens genera aquesta nova immigració en les nostres ciutats és la valentia per dir les coses pel seu nom. (…) El problema no és el color de la pell, però, no és temptador pensar que sí, oi? Hem de parlar, doncs, de ciutats més equilibrades, de sistemes educatius més flexibles i amb més recursos, d’urbanismes més humans, de polítiques econò­miques menys hipòcrites, de lleis més justes i menys cíniques. Però cal fer aquest discurs a peu pla, sense negar els conflictes que existeixen, sense passar de puntetes damunt de les faltes dels uns i els altres. El bisbe Carrera i Alain Tourain, també demanaven un discurs social menys grandiloqüent i més concret, més constructiu.”

Escrivia això en un article publicat al meu apartat La crònica urbana a El Punt. Era el maig de 2002. Fa més de vuit anys, per tant! Bona part dels plantejaments de l’article continuen sent vigents. Amb dos agreujants: que el repte plantejat per la nova immigració és avui, en context de crisi, molt més (… continuar llegint a Línia Badalona, on es va publicar el dijous 18 de novembre).

D’això del flamenc

Resposta convertida en post a un comentari de Joan Carles Isal, que criticava el fet que moltes persones hagin destacat el fet que a més dels castells i el cant de la Sibil·la, la UNESCO hagi reconegut també al flamenc com a patrimoni cultural immaterial del món.

Sóc dels que ha afegit ‘flamenc’ a la llista, gens apressadament i amb cap ganes d’exercitar cap “cosmopolitisme mal entès”. En fer-ho, no he volgut menystenir el reconeixement als castellers. Aquesta era la notícia principal, ahir: important, merescuda i necessària.

He afegit el flamenc al meu llistat d’alegries perquè el flamenc és una manifestació cultural nostra, la qual ha estat incorporada amb naturalitat (és a dir, ha estat digerida i finalment reinventada amb encert) per desenes d’artistes catalans (per no parlar de milers d’aficionats).

I em sembla del tot coherent (lluny d’aquesta “típica manifestació d’un subconscient acrític” en la qual situes tanta gent) destacar el flamenc, alhora de felicitar-nos pels reconeixements de la UNESCO. Especialment si ho fem des d’una ciutat com Badalona. Al capdavall, alguns… [continueu llegint, aquí]

Preguntes incòmodes

A qui votarà aquest senyor el 28N? Pregunta (segurament) incòmoda a partir d’una foto de Xavier Miserachs. “Immigrant venint de l’Estació de França”. 1962. Vist al Museu Abelló de Mollet, dins l’exposició “Nova Avantguarda, fotografia catalana dels anys 50 i 60″.

* Fa uns dies, El Temps va publicar un esplèndid reportatge sobre l’ofensiva del PP a Catalunya, utilitzant Badalona. Conté una entrevista amb Enric Juliana. La podeu descarregar aquí.

Això s’acaba!

“Tothom sap que Martí era un soldat imperial romà, procedent d’Hongria, que a l’entrada de la ciutat d’Amiens va partir la seva capa en dues parts per abrigar un rodamón. Com que va fer malbé una propietat imperial, el van castigar a estar lligat nu a la intempèrie. Llavors Déu, el Cel, la Natura, qui sigui, va voler que aquells fossin uns dies càlids. Alerta, però, que l’estiuet de Sant Martí no és vertader si abans no ha fet fred intens (alguns posen de condició com a mínim una gelada). És un temps d’or, perquè és un parèntesi i un avís: això s’acaba!” Descobreixo fent una cerca sobre l’Estiuet de Sant Martí, el blog de Ramon Erra, a Vilaweb/Enderrock, del qual he capturat aquestes breus línies. La foto és meva, això sí, feta el dissabte a la tarda, camí de casa. Demà comença el fred de veritat (ho he llegit al twitter).

Natura morta?

La neu que es desfà, als peus de l’esquimal; un got de plàstic a les mans i la mirada, suspesa en una nostàlgia immòbil. Un soroll infernal, a pocs metres passen rabent milers de vehicles. L’inuït i el got de cocacola, lectura irònica de la ‘natura morta’, i també prec per a l’acció. Ens interpel·la, aquest graffit, sobre el repte del sobreescalfament al planeta. Asseguts còmodament al cotxe, entenem que, en realitat, som víctimes i culpables, al mateix temps.

* Aquest graffit sobre el canvi climàtic és obra de l’artista urbà Marcos Navarro i es pot veure des de fa uns mesos al lateral de l’autopista del Maresme, a Badalona, direcció Montgat. Per cert, que la confluència de la via ràpida amb el Passeig Sant Joan, a la intersecció de Coll i Pujol, Raval, Nova Lloreda i Sant Crist és, avui, una autèntica galeria a l’aire lliure.