La llista, la llista…

discos 2010Fer llistes és una forma elegant i valenta d’equivocar-se. Valorar en una relació numèrica discos, llibres o pel·lícules és l’empresa impossible que alguns de nosaltres ens autoimposem cada any. Intentem fixar en una llista immòbil allò que, en realitat, és viu i canviant. Els millors discos de l’any 2010? Ara mateix són els següents, dels quals en aquest enllaç podeu escoltar algunes cançons (si teniu spotify). Aquesta llista no vol establir càtedra sinó ser una petita guia de butxaca, com aquells ‘cassets’ que gravavem com si fossin cartes d’amor quan érem adolescents. Hi haurà omissions injustificables i adscripcions massa precipitades, i també fílies i fòbies que d’aquí a un temps ens faran somriure. Sempre és així. Per això fer llistes és una forma elegant i valenta d’equivocar-se.

Per cert, que en aquest altre enllaç hi trobareu una altra llista en construcció, la llista de les llistes. Hi vaig recopil·lant les relacions amb el millor de l’any quant a rock en revistes i blogs d’arreu.

DISCOS
 
1. QUEEN OF DENMARK John Grant
2. MAVIS STAPLES You are not alone
3. ALOE BLACC, Good Things
4. HOWE GELB A band of gypsies
5. NEIL YOUNG Le Noise
6. ROGER MAS La casa d’enlloc
7. NATALIE MERCHANT Leave your sleep
8. BROKEN BELLS Broken bells
9. KAYNE WEST Beautiful Dark Twisted Fantasy
11. DAVID BYRNE & FATBOY SLIM Here lies love
12. LOS LOBOS Tin can trust
13. EL PETIT DE CAL ERIL Vol i dol
14. SHELBY LYNNE: Tears, Lies and Alibis
15. DEERHUNTER Halcyon Digest
16. ELVIS COSTELLO National ransom
17. SANJOSEX Al marge d’un camí.
18. THE BLACK KEYS Brothers
19. RORY ERICKSON True love cast…
20. ALEJANDRO ESCOVEDO Street songs of love
21. JUSTIN TOWNES EARLE Harlem River Blues
22. JOHN MELLENCAMP No better than this
23. LAS MIGAS Reinas del Matute
24. LOST IN THE TREES All alone in an empty house
25. THE NATIONAL High Violet
26. MADERITA Vivir para creer
27. EDUARD CANIMAS Sagrat Cor
28. THE TALLEST MAN ON EARTH The Wild Hunt
29. CAROLINA CHOCOLATE DROPS Genuine Negro Jig
30. TRACEY THORN Love and Its Opposite
31. MISHIMA Ordre i aventura
32. BRUCE SPRINGSTEEN The Promise

 
CONCERTS
 
1. RANDY NEWMAN Teatre Zorrilla
2. LYLE LOVETT AND LARGE BAND (Dpac Auditorum, Durham, NC)
3. ROGER MAS (Pop Arb)
4. MISHIMA (Apolo)
5. TOM PETTY AND THE HEARTBREAKERS (ISOZ Centr, NJ)
6. JOHN HIATT Bikini
7. MAZONI (Sargantana)
8. SPOON / WILCO (Primavera Sound)
9. CHRIS ISAAK L’Auditori
10. JOE HENRY Apolo

 

Un retrat-autoretrat sorprenent

Mira!

“Fa un parell d’anys vaig descobrir la ‘fotografia amb mòbil’. Crec que és una manera de fixar en imatges allò que està passant al teu entorn, de vegades esdeveniments importants, i a voltes elements fugissers, i també detalls que passarien desapercebuts sense l’ull de la càmera.” Ho diu Pasqual Maragall en el pròleg que fa a MIra, el llibre que l’editorial Blume ha editat aquest Nadal, a partir del projecte de Caro Garcia. Llegim a la contraportada del petit i allargat volum: “En què es fixa Pasqual Maragall i Mira? Què recull la càmera del seu mòbil? Quins comentaris en fa? Com combina les fotos a cada pàgina? El punt de vista d’en Pasqual Maragall, el seu dia a dia durant tot un any presentat amb humor, poesia, tendresa i sentit crític. Un retrat-autoretrat sorprenent.”

La fotografia no captura allò que veu l’ull humà, la fotografia ens convida a preguntar-nos una altra cosa: què és el que se’ns escapa? Tornem a les fotos, un cop i un altre, perquè és un mirall més interessant i útil. Capturar? Descobrir! Pasqual Maragall, gràcies per ‘mirar-te’, gràcies per mirar-nos.

El cor de la ciutat

Hi ha molts cors, a la ciutat, tants com gàbies. “+ Amor”, diu aquest graffit de la Barceloneta. I aquest mateix missatge es pot anar descobrint arreu de la ciutat del Clot al Poblenou, passant per Sant Martí, els llocs, sempre sorprenents, on aquest artista urbà ha anat deixant la seva petja. El cor obert de la foto batega rera la runa, en la paret que un dia va bastir una casa i que avui és només un testimoni brut i desfilat. Dues venes (podrien ser dos cables, també) s’entertolliguen com l’heura a la cerca del sol, a la cerca de la vida.

Doncs sí: + Amor i… Bon Nadal!

De la moral al moralisme

biutiful-cartel-bardemBiutiful és un altre dels contes morals de la factoria d’Alejandro González Iñárritu. Hi trobem, com a Babel, 21 gramos i Amores Perros, una aproximació calidoscòpica i ben (massa?) carregada d’intenció a grans temes de l’actualitat, de la que s’escriu en majúscules. El director mexicà ha trobat una manera ben personal de relacionar el dolor i el fracàs íntims amb la èpica dels grans reptes socials del segle XXI: la droga, la soledat, la globalització, la violència, la immigració… Biutiful segueix aquest camí. L’acció, en aquesta ocasió, transcorre a Barcelona, port franc de la globalització de la patera.

La ciutat està retratada de forma molt suggerent a través d’una mirada volgudament monstruosa, dickensiana, fins i tot: colors foscos, carrers bruts, roba arrugada. Gonzalez Iñárritu parteix d’un plantejament interessant, que parteix de posar l’accent en allò que és sobrenatural (la pel·lícula, de fet, comença i acaba amb un somni premonitori i el protagonista és una mena de ‘xamán’ que allibera els morts en el seu camí cap a l’eternitat). És hàbil, el director, per mostrar-nos a nosaltres; espectadors situats en la comoditat d’una sala del centre de Barcelona; la realitat que hem mirat sense veure per arribar als cine. El bruixot interpretat per Bardem comunica amb el més enllà, però també ens comunica a nosaltres amb els fantasmes que fan funcionar els engranatges de la ciutat.

La llàstima és que, finalment, el director es perd en un metratge exasperantment llarg i que hi ha un moment que la pel·lícula perd el nervi i el focus volent donar massa respostes. Biutiful comença com un conte moral i acaba com un conte moralista.

L’hora del te

tea timeDe què parla la música?, es pregunta en Martí Serra en el seu nou disc Tea Time. M’agrada començar a escoltar un disc així, amb una pregunta. Assajo respostes enfilant-me dalt de la gran ‘”estora” voladora que és, en realitat, el jazz. Tot plegat per arribar a alguna cosa tremolosa: el fum que s’aixeca capritxós damunt la tassa de te? És el més a prop que podrem estar d’arribar a alguna conclusió. No és gaire, però no hi ha més. Entendrem, finalment, que la música no parla de res, que és com dir que parla de tot. Gràcies per la conversa (i pel disc).

* Aquí el podreu comprar en la versió digital i en la versió de vinil. Val la pena.

Les maletes (i els homes justos)

20101124-Coberta DovlatovEls editors de La Maleta, obra inclosa dins la col·lecció La intrusa de Labreu, arrodoneixen l’esplèndida edició de l’obra de Serguei Dovlàtov amb una frase de Blai Bonet; un murri afegitó en forma d’epíleg, situat, com aquell que no vol la cosa, a l’última pàgina del petit volum que ens ocupa: “A la pràctica, la realitat és que un home just és lliure si tot quant té li cap dintre d’una maleta”.

El meu besavi Jaume acostumava a dir que els bons viatgers s’havien de servir de maletes petites i de moneders ben peixats. Tot un hedonista, el senyor Oliveras.

L’home estava ben lluny de la cívica austeritat que denoten les paraules de Bonet, i lluny del pessimisme maquillat d’ironia en la que s’ha de refugiar l’escriptor rus. Amb una prosa econòmica i tallant, Dovlàtov explica al lector els vuit objectes que duia en la maleta amb la qual va arribar a Nova York, fugint de la Unió Soviètica. Tot el que té l’escriptor cap en una maleta, sí. Però és un home just? És un home lliure? A partir d’unes poques peces de roba, Dovlàtov ofereix un calidoscopi pessimista de la Rússia de la guerra freda. Un tel d’humida desesperança s’arrapa a la vida del protagonista, el mateix autor, víctima i culpable d’una ensulsiada moral sense precedents. La gran conspiració dels homes grisos. Rússia, vista a través de l’ampolla de vodka (mig buida, clar).

La noia del rellotge

“L’ombra en el mur escapça límits greus,
tremola allò que és quiet, i tu ho depasses:
volia el pensament saber-ne més
i el temps va esmicolar-se en carn besada.

Ales altives els secrets s’esquitllen
i un sol deler perdura en aquests cels”

La noia del rellotge ens torba des d’un anunci de Swatch, més aviat convencional. Aquí, capturada i deformada gràcies a Instagram, i entrevista a través del vidre mullat d’una marquesina d’autobús, és com si pogúes tornar a la vida, gràcies a aquest poema de Susanna Rafart. Els versos alenen en L’ocell a la cendra, el nou Alabatre de LaBreu Edicions. El que és estrany és que jo encara no sabia del llibre quan vaig fer aquesta foto, tot esperant la B27 a Can Ruti, un dia de novembre.

El naufragi de Pollock

Diu Jackson Pollock de la seva pintura: “Prefiero los palos, las espátulas y la pintura fluida que gotea y se escurre, e incluso un empaste espeso a base de arena, vidrio molido u otros materiales inusuales adicionados. Cuando estoy en la pintura no me doy cuenta de lo que estoy haciendo.” Jo tampoc em vaig adonar de què feia quan el dilluns passat treia l’Iphone per enfocar aquest tros de platja a Port de la Selva. Unes hores després, un amic em feia adonar de la coincidència: sembla una tela del Pollock! Coincidència? El pintor parlava d’un “període de temps per acostumar-se” a la pintura, una mena de distància necessària per entendre-la allò que et va empényer a fer el ‘click’. I sí, ja deu ser això…

La construcció de les solucions

“La idea que la veritat acabarà prevalent no funciona. La ‘veritat’ ha estat allà en les dues darreres dècades i res ha canviat.” Són unes paraules d’Scott Mandia, professor de física del Suffolk County Community College de Nova York. El científic reivindica la tasca d’un grup de reacció ràpida format per científics i que, en els últims mesos, ja ha engrescat una bona colla d’investigadors per “respondre, activament, i anar allà on hi ha els debats i les audiències més hostils” amb la lluita contra el canvi climàtic. Aquest grup està impulsat en bona part per John Abraham de la St. Thomas University de Minesota. La seva idea és que els científics s’han de mullar políticament i han de comprometre’s “agressivament” per denunciar els escèptics amb els plantejaments científics al voltant dels efectes que pot tenir sobre la humanitat el sobreescalfament de la terra. [..Cliqueu aquí per a continuar llegint..]

Àlbum de paraules

la lluvia antes de caer“Una foto sólo puede captar un momento entre millones de momentos de la vida de una persona”, es llegeix al principi de l’última obra de Jonathan Coe, La lluvia antes de caer. … Un moment entre milions? I tanmateix, les vint fotos que articulen l’excepcional (per senzilla, per clara) estructura narrativa proposada per l’escriptor britànic desvelen aquí tota una vida. No és allò de que una imatge val més que mil paraules. Més aviat això: aquí 248 pàgines valen per tota una vida. Aquesta novel·la juga a ser un àlbum de fotos, però és molt més, en realitat. Al capdavall, nosaltres com a lectors no les veiem, les fotografies, i tampoc la persona a qui s’adreça la veu de la narradora, que és cega. Comprenem a través de les paraules. Això és el que fa la literatura. La bona literatura.

“… Intentaré describirte lo que se ve en las fotos en la medida de lo posible. Quiero que sepas la pinta que tenía la gente que vivió antes que tú, las casas en las que vivían, los sitios a los que fueron. Si puedes hacerte una idea de todo eso, si puedes imaginártelas de alguna forma dentro de tu cabeza, eso te dará…, bueno, ‘algo’ te dará, espero. Te dará un contexto para entender las cosas difíciles, las cosas dolorosas que oirás al final. … Porque hay una historia que no conoces, Imogen.”

Una anciana britànica desvela a viva veu (tot i que ho fa en diferit, utilitzant un vell magnetòfon) els camins secrets que, amb tan de dolor, van prendre quatre dones, mares i filles d’una mateixa família. La narradora principal del llibre, l’única que no té vincles directes de sang amb la resta, s’adreça a Imogen, la jove cega, la més petita del grup, i amb la qual ha perdut el contacte. A partir de les fotos, Rosamond, ja al final de la seva vida, intenta construir la resposta a una pregunta que sempre l’ha perseguida: qui ens fa de la manera que som? Les fotografies, finalment, no són les evidències en un judici, sinó l’excusa a partir de la qual mirem la nostra vida. Els àlbums familiars són una invitació a descobrir, a descobrir-nos.

Jonathan Coe es presenta ben lluny de la mordacitat d’altres obres seves. Amb un estil serè i clar, ens presenta; ens descobreix, per tant; una reflexió serena i original sobre les maternitats, els instints i les seves víctimes.