“Love for sale”

L'amor segons CashConverters

És un temps lleuger, aquest; líquid, en diuen, també. “¿El hombre de tu vida ya está fuera de tu vida? Vénde”. Un anunci de Cash Converters, la versió yankee de la ‘casa d’empeños’ de la posguerra, converteix l’amor en material de venda. Cole Porter, l’any 1930, presentava a Broadway el seu Love for Sale. L’any 1945, la Billy Holiday convertia el joc transgressor en un lament feridor. “Old love, new love, every love but true love.”

El consumisme rampant inaugurat a partir dels anys cinquanta als Estats Units ha anat convertint l’amor en un consumible més, un objecte substituïble, sobre el qual cal aplicar les normes d’optimització del benefici. La Billy Holiday no portaria el seu anell a vendre, crec. La desvergonya de l’eslogan publicitari mostra, més enllà de l’àcida agudesa del creatiu, una crua manera d’entendre les relacions humanes, ben lluny de l’ànima de la senyora de la nit. Sense sentiment, sense pietat. Al millor postor.

3 anys a Twitter

I'm being followed by Stephen Fry.Fa tres anys que vaig obrir-me un compte a Twitter. “Treballant…”, deia el meu primer estatus. Un temptativa primera piulada publicada en una eina no gaire coneguda aleshores i que, en els primers temps, jo anava actualitzant una mica a cegues, a través d’SMS. Tot semblava girar al voltant de la pregunta “Què estàs fent?”. Inicialment es plantejaven algunes qüestions importants: a qui pot interessar, això? De què serveix, té tot plegat? En el meu cas, i ben aviat, Twitter es va anar guanyant sentit, esdevenint una mena de microblog: pensaments, opinions, versos i cançons d’altres redirigits amb cura a una comunitat que anava creixent… Un repte addictiu i excitant condensar aquell imparable batec de coses en 140 caràcters! Ara em miro aquelles piulades amb un cert pudor. Deien molt! Amagat rera una codificació molt vulnerable, jo em mostrava d’una manera que ja no em mostro. El meu Twitter continua dient molt de mi, però és avui una altra cosa, potser més professional. Twitter és avui un espai d’intercanvi, un lloc on donar i rebre, una parada imperdible en la meva jornada laboral. Twitter és una eina, també.

8,182 piulades després, al meu Twitter segueixo a 955 persones, tinc 1.685 seguidors i les meves actualitzacions estan en 171 llistes. Tot un capital. Han passat tres anys i Twitter continua sent tan difícil de descriure. Això ja passa amb les coses vives, oi?

* Si t’agrada aquesta t-shirt, la pots comprar aquí.

Dijous dubtem de l’anarquisme

El hombre que fue jueves“Alícia al país de les meravelles” convertida en assaig polític. G.K. Chesterton (escriptor molt estimat a Catalunya) va publicar l’any 1908 una de les obres més enigmàtiques de la literatura del segle vint. “El hombre que fue jueves”, (aparentment) un al·lucinat viatge a les entranyes del moviment anarquista anglès. Chesterton és inabastable i juganer, com tots els grans escriptors les obres del qual encara ens cremen a les mans, un segle després de ser escrites. L’escriptor comença el text amb tallant ironia, proposant una dissecció corrossiva d’una ideologia, però ben aviat fa virar l’obra cap a un sorprenent laberint metafísic.

No és una crítica a l’anarquisme (que també, en part) sinó una reflexió sofisticada sobre les ideologies totals (del catolicisme a l’anarquisme). L’escriptor britànic ens situa d’una empenta en un bulliciós desenllaç, en el qual, com a lectors, ens veiem confrontats a una discussió que en realitat no té fi. No hi ha veritats absolutes.

“El único y magno crimen del Gobierno está en el hecho de que gobierne. El pecado imperdonable del poder supremo está en que es supremo. No maldigo vuestra crueldad. No maldigo (aunque bien pudiera) vuestra bondad. Maldigo vuestra seguridad. Estáis en vuestro sitial de piedra instalados de una vez para siempre. Sois siete ángeles del cielo que no sufren nunca. ¡Ay! Yo podría perdonaros todo, ¡oh, gobernantes de la especie humana!, si supeira que una sola vez, una sola hora, habéis padecido la agonía en que yo me consumo.”

* En aquest enllaç podeu accedir un recomanable text d’Alfonso Reyes, traductor del llibre. La meva edició del llibre no és la de la portada que acompanya aquest apunt (ja m’agradaria) sinó l’edició que el diari El País va publicar de l’obra dins la seva col·lecció ‘Clásicos del Siglo XX’, l’any 2003.

10 coses que he après aquesta dècada

me you us them

1. Que no cal un bitllet d’avió per viatjar lluny de casa.
2. Que la virtualitat és una forma de ser i d’estar, una manera de ser present.
3. Que amb 140 caràcters n’hi ha prou, si vols.
4. Que un ha de dur sempre una càmera a la butxaca perquè està comprovat que a tots ens sorprèn almenys un cop al dia la conspiració de les coses boniques.
5. Que la política és tot allò que aconsegueixi enllaçar amb un somriure un “Jo”, un “tu”, un  “nosaltres” i un “ells”; i que un optimista és en realitat un pessimista sense por.
6. Que la manera com fem les coses explica les coses que volem (vaja que els ‘mitjans’ són la ‘fi’, i no a l’inrevés).
7. Que quan em miro els meus discos i els meus llibres em sento patriota de mil-i-una terres.
8. Que el meu país decidirà per si mateix què vol ser (i que jo ho veuré).
9. Que per començar bé una cosa, cal acabar-ne bé una altra.
10. Que Martorelles està només a 15 quilòmetres de Badalona (i que això és fantàstic!).

* Foto capturada amb l’Iphone i tractada amb el program instagram d’un graffitti a la Piazza Maggiore de Bolonya.