(Múltiples) Horitzons

Això és Barcelona, senyors. Vet aquí el nou Poblenou, abigarrat i poc afavorit, vist (i després capturat) en el rètol del Restaurant Catamarán, al passeig Marítim del Bogatell. M’agrada el blanc que divideix la imatge en dos –allà on la foto es troba amb el cel blau d’un dia d’hivern–. Aquí es revel·la una línia de l’horitzó que marca amb força la composició. La línia és potent, i també falsa. Tota ciutat té, sempre, múltiples horitzons. Orientar-s’hi és més difícil del que sembla.

Please ‘log in’

Periodísticament som la rapidesa i el rigor amb el qual accedim a la informació i a les fonts. Abans ens servíem d’aquella ‘mítica’ agenda que anàvem carretejant de feina en feina;  ara és alguna cosa més complexa: un ecosistema de dades i persones penjat d’un espai al qual diem (ejem!) núvol. En un moment en el qual les grans capçaleres es difuminen, guanya pes la figura d’un periodista que s’ha de poder explicar i presentar per si sol (google guanya el cv, avui!); en un moment en el qual les notícies ja no arriben pels quatre carrils d’abans, guanya pes la figura d’un periodista que sap i pot tenir l’orella parada a més llocs (el timeline és més que el teletip 2.0); en un moment en el qual la informació no arriba a ser mai un producte tancat, guanya pes el periodista que sap aprofitar el procés al seu favor i al de l’usuari (el ‘making off’, un gènere informatiu?). Identitat digital, diueu? Sí, i tant. Please log in.

Dimecres passat compartia taula rodona (vegeu el resum) sobre identitat digital amb en Saül Gordillo, la Karma Peiró, la Neus Arqués i l’Àlex Gutiérrez al Col·legi de Periodistes. Participava en el cicle 10 en comunicació, impulsat per la Fundació Escacc.

Aquí teniu algunes referències més de la taula:

La importància de la identitat digital (una visió crítica, per Karma Peiró)
La identitad digital bien definida, clave para triunfar en internet (La Vanguardia)
La dieta digital (Roger Palà, Darrera la Nevera)

El vell Clint canta a la vida

Clint Eastwood torna a sorprendre. Diuen que el seu darrer film és una reflexió sobre la mort, que el director es fa gran i que és normal que centri el seu interès en el final del recorregut… del de tots, del seu. Potser sí… vaja, segur que si, però no només això. El títol de la versió espanyola és especialment desafortunat, en aquest sentit. ‘Más allá de la vida’ substitueix l’inexplicable, i en canvi tan oportú, ‘Hereafter’. De fet, és una pel·lícula sobre el que hi ha després? O és una pel·lícula sobre els que queden? És una pel·lícula sobre la mort? O és una pel·lícula sobre la vida? No són preguntes retòriques, són qüestions animades per un film atent que dóna molt més del que sembla. S’hi nota l’ull expert del vell cineasta, sempre tan interessat en la soledat i el dolor; però no hi trobem la mirada del que va dient adéu. En tot el metratge, i en especial en l’esplèndida seqüència final, trobem el compromís amb allò que batega. El vell Clint canta a la vida! Els tres personatges protagonistes tenen trajectories primer paral·leles i finalment coincidents. Cerquen com viure aquí, avui. Més enllà de la mort, la vida.

L’spotify del cine independent

Filmin es presenta com l’spotify del cinema independent. Aquest portal de cinema està promogut per diferents productores independents de l’estat espanyol (Cameo, El Deseo, Tornasol Films i Vertigo) i ofereix un catàleg sòlid i molt coherent del millor cinema independent mundial, amb ganes d’obrir-lo també a films inèdits i curtmetratges. És una mica com si els programadors del Verdi s’haguéssin fet per unes hores amb el vídeoclub de la cantonada. Una delícia! Les pel·lícules es poden veure en streaming (no cal baixar-les a l’ordinador): es poden veure en versió original, tenen una qualitat d’imatge quasi perfecta (sempre que hom tingui una bona connexió) i estan organitzades amb rigor i una encomiable fantasia (algunes de les catagories: ‘pel·lícula per a un dia de pluja’ o ‘descobrir nous móns’. El preu és molt raonable, per cert: ja que va dels 1.95 als 2.95 i hi ha l’opció d’accedir a una tarifa plana de 10 euros al mes.

La selecció de films haurà de crèixer, necessàriament (hi ha poca presència del cinema nordamericà de qualitat), tot i que de moment hi ha una base molt creïble i prometedora.

La indústria del cinema en crisi? Home, depèn. Aquí hi ha un nou model de negoci assequible, pràctic i de qualitat i que tracta el consumidor amb intel·ligència i respecte. Proveu-lo, té més intenció que Netflix i és molt més interessant que el servei de lloguer de pel·lícules d’Itunes.

Per cert, nosaltres vam recuperar la Mosquitera, sorprenent i inquietant exercici d’observació familiar d’Agustí Vila. Hi excel·leix Emma Suarez, interpretant en català (!) el paper protagonista.

Ombres xineses

Ai, aquests matins d’hivern, en els quals la ciutat sembla un gran teatre d’ombres xineses. M’agrada aquesta vista del passeig marítim de Badalona: les palmeres i les catenàries es projecten com si fossin retallables sobre un cel blau que és tot serenitat. Ja està bé. Respires fons i t’agafen ganes de sucar els peus en l’aigua freda del febrer. Abans hauràs de passar per la passera de l’arquitecte Soldevila. També està bé, això. Dissimulada entre el ferro i el cable ferroviari… trobem aquesta fantàstica estructura, una escultura que podem caminar. La passera ens ajuda a entendre una mica millor la ciutat i ens dóna pistes per continuar un diàleg que, de fet, arrosseguem de segles: la conversa excitant i saludable entre allò que és nou i allò que és vell. Ai, aquests dies d’hivern…

Especulació arbitrària

País de Neu (El Cercle de Viena)“D’aquesta manera, aquella dansa que no havia vist mai representada en viu es va convertir en una cosa d’un altre món. Per a ell no era una entelèquia, sinó poesia celestial. Per més que ho qualifiqués de recerca, però, no es dedicava a res més que no fossin especulacions arbitràries. El que feia no era analitzar la dansa com un art representat per ballarins de carn i ossos, sinó estudiar-la com el resultat de les imatges que bullien en la seva imaginació a partir de les paraules que llegia i de les fotografies que veia. Era com si adorés una amant a qui no havia vist mai.”

És un fragment de “País de neu”, de Yasunari Kawabata, publicada l’any 1947 i ara editada per El Cercle de Viena, amb traducció d’Albert Nolla. Una d’aquelles novel·les japoneses on sembla que no es mogui res; però en les quals la senzillesa –com passa en un haikú– ens remou per dins, i ens convida a un joc de pistes que ens supera. Descobrim així els símbols i els sentiments que trascendeixen, per bé que són expressats en veu fluixeta i el cap baix, amb aquella delicadesa oriental que, sovint, ens és incomprensible. En el paisatge blanc d’un Japó agrari i desplaçat, descobrim el diàleg frustrat entre Shimamura i la geisha Komako. L’amor com a contemplació, l’amor com a promesa… es pot adorar una ‘amant’ a qui no has vist mai? Sí, d’això va la novel·la, d’alguna forma. Però Kawabata és dur amb la sublimació, perquè “País de neu” és, crec, la història d’un fracàs. Shimamura, el mateix que disfruta amb la bellesa d’una dansa que no ha vist mai, és el trist exemple d’un home que no sap estimar, amb un cor tan glaçat com el paisatge que contempla: bell, bellíssim; però finalment una ‘especulació arbitrària’ d’una vida viscuda a mitges.

Ara que a Egipte…

portada-febrer_ARAIMA20110211_0048_21El 19 de febrer de l’any passat publicava aquesta ressenya al blog. M’ha semblat oportú recuperar-la, ara que a Egipte palpita amb força l’ansia de democràcia.

“El hombre de la multitud mira descaradamente al poder uniformado. Se queda plantado donde está. Después mira a su alrededor y ve la mirada de los demás. Son parecidas: vigilantes, todavía con una sombra de miedo, pero ya firmes e inexorables. Nadie huye a pesar de que el policía sigue gritando. Al final llega un momento en que se calla; se produce un breve silencio. No sabemos si el policía y el hombre de la multitud se han dado cuenta de lo que acaba de ocurrir. De que el hombre de la multitud ha dejado de tener miedo y de que esto es el principio de una revolución.” Ryszard Kapuscinski explica així el despertar de la revolta en el seu llibre “El Sha o la desmesura del poder”. Una descripció breu i concisa i, tota vegada desarmadorament poètica. La bona historiografia explica això mateix en centenars de milers de pàgines. Bé. Contrast, mètode, ofici. Però si ens haguéssim de quedar només amb una, de pàgina. Jo em quedaria amb aquesta, la pàgina 140 de l’edició del llibre que va fer l’Editorial Anagrama l’any 1987. I és curiós perquè no l’hauria escrit un historiador. L’hauria escrit un periodista.

(… potser) Passarà d’ara fins al 2015

Paviment(s).

Cinc fenomens que poden passar a Badalona els pròxims quatre anys, cinc breus apunts, sense ànim de tancar conclusions, per sí amb la voluntat de convidar a la conversa.

1. Efecte ‘metro’: l’arribada de l’L2 al centre de la ciutat (plaça Pompeu Fabra) i la millora de la connectivitat als barris de la Serra d’en Mena ja estan obligant a reconsiderar la relació de Badalona amb la capital. En sortim reforçats, però caldrà ajustar polítiques… en el camp de la cultura, però també enfortint determinades sinergies de col·laboració en aspectes educatius i socials. Badalona sempre ha estat un actor metropolità de primer ordre. Ara, la ciutat es quedarà sense excuses per a no actuar com a tal (finalment).

2. Efecte comarca: la millora de la connectivitat afavorirà un debat llargament ajornat sobre la inexcusable coordinació de polítiques culturals, socials, infrastructurals i econòmiques entre els municipis que formen part del Barcelonès Nord. El Fòrum de (continua llegint, aquí)

Accent o “Àccent”?

“La història que hi ha rera les lletres, ho vulguin o no les lletres mateixes.”

Aquesta imatge presa a Vilaür, Alt Empordà, el 21 de març de 2008 i el text que l’acompanya són una premonició? Suposo que sí, d’alguna manera. Tres anys després, aquí estic, encara, mirant de descobrir les històries rera les lletres. Ho vulguin o no les lletres, ho vulgui o no jo mateix.

De com fem les coses…

Compartir dóna gustetCompartir dóna gustet és un col·lectiu a qui no cal gaire cosa més que el seu propi nom per a presentar-se. Podíen haver tirat d’anglicismes o del típic argot geek a l’ús, i no. No. Han apostat per una fórmula que de tan senzilla, de tan ‘tal com raja’, és fins i tot provocadora. Compartir dóna gustet presenta aquests dies el I Festival de Crowdfunding (aquí sí que hi ha l’anglicisme… però bé, ningú és perfecte!). Per crowdfunding entenem el microfinançament de projectes culturals per part de la gent… vaja, per part dels espectadors, lectors, oients… que un ja no es limita a anar a veure una pel·lícula (posem pel cas l’Arròs movie) sinó que en participa amb una petita quantitat econòmica (a través de Verkami) o mitjançant l’aportació d’idees i solucions, en la fase prèvia. La pel·lícula no és un producte acabat, sinó un procés de construcció. Interessant, oi?

La frontera entre consumidor i promotor es difumina, aquí; d’una manera similar a la manera com estem començant a superar aquell rígid esquema unidireccional ‘emisor-receptor’ en els mitjans de comunicació. Perquè avui formen part del nostre menú informatiu desenes de blogs, fotos fetes en el moment oportú a través del mòbil i tota una constel·lació de petits articles d’opinió que no superen els 140 caràcters… Com ho fas és tan important com què fas. El nou mecenatge creatiu pel qual aposta el festival de Crowdfunding ens ajuda a veure les coses d’una altra manera.

Compartir dóna gustet és més que el crowdfunding, però. “Existeix una gran connexió entre les formes de fer de la cultura tradicional de transmissió oral i les noves possibilitats de producció i distribució lliures que ofereixen internet i les noves tecnologies”. Compartir dóna gustet es presenta com a procés… però també es podria presentar com a exercici. L’exercici de no donar mai per descomptat la forma com fem les coses.