La gran portada

L’altre dia responia un d’aquells test de preguntes curtes de l’estil ‘quines tres coses t’enduries a una illa deserta’. Em vaig proposar respondre al test sense pensar-m’ho gaire, intentant trobar la resposta immediata, com si fos un joc del qual jo després podria extreure alguna pista. Un mitjà?, deia una de les preguntes. I pam, Twitter, que vaig respondre jo. Un mitjà? Twitter. Ja veieu. Tenia la resposta i, a més, tenia una excusa més o menys divertida per començar a estirar el fil, i escriure aquest article. [Continueu llegint l’article, publicat a Media.cat, l’Observatori Crític dels Mitjans]

Coqueteria editorial

William Faulkner resumeix la vida de dues de les seves dames del sud en poc més de 20 pàgines. Vet aquí una llarga novel·la disfressada de conte. És Miss Zilphia Gant, editada l’any 1932 per les edicions del Book Club de Texas. Se’n van imprimir trescents exemplars, que només van poder comprar, al preu de 3.50$ els socis de l’entitat. Algunes novel·les tenen vida de… novel·la. Aquesta l’explica, per ‘coqueteria editorial’, la Fernanda Pivano en el pròleg de l’edició que Tusquets Editores va publicar l’any 1971 dins els seus Cuadernos Marginales. Per cert, que la foto de la portada és d’Oriol Maspons.

La catedral del rock

“Durant anys, al pavelló del Joventut hi venia gent de tot l’Estat amb la mateixa actitud de qui va a veure una catedral”, apunta el promotor de concerts Gay Mercader, una de les figures crucials en la normalització del rock al nostre país, a mitjan dels anys 70. Badalona, gràcies, a la complicitat de l’aleshores president de la Penya, Antoni Mas Vilalta, va convertir-se en l’epicentre del rock internacional amb les actuacions de Traffic, Frank Zappa, Jethro Tull, els Genesis de Peter Gabriel, Elvis Costello, Eric Clapton, Patti Smith, The Clash… Aquesta i moltes altres informacions es troben en el llibre “La Música del Dimoni”, escrit per Ferran Amado, i que us podeu descarregar aquí. Fins al 17 d’abril, al vestíbul de l’estació Badalona Pompeu Fabra –un espai molt interessant per a la cultura– es pot veure la mostra “40 anys de rock a Badalona. La música del dimoni”, una exposició ràpida de veure, però amb molt de suc. Quatre dècades de rock donen per molt: cartells, fotografies (n’hi ha unes quantes de meves, per cert) i textos ben informats.

El millor de l’exposició, però, és que, si vols, també la pots ‘llegir’ en clau de present. Avui dissabte, 26 de març, s’inaugura un nou Blues&Ritmes amb Tony Allen, el millor bateria del món (Brian Eno dixit), i diumenge dia 3, sis dies després, es clou l’espectacular cicle Bankrobber a la Sargantana, amb l’actuació quasi en primícia de Guillamino, a punt de fer l’estrena mundial del seu nou disc.

Llibreria nova (i sense novetats)

El millor de la llibreria Fènix, al 99 del carrer d’en Cueta de Badalona, és que converteix la seva excepcionalitat –l’única (**) llibreria de la ciutat especialitzada en volums de segona mà, primeres edicions, descatalogats– en el sorprenent reflex del que hauria de ser l’estandard d’una llibreria, d’una bona llibreria. Al capdavall, hem cregut durant massa temps que una bona llibreria es definia per la novetat, la rapidesa amb la qual hi trobàvem el darrer èxit, sempre aliat amb una portada cridanera i a poder ser amb algun famós de torn a la solapa. Tot això ha passat al mateix temps que les nostres llibreries han perdut espai per a l’estoc, fent créixer, per exigències del model de negoci de les editorials, les preuades taules centrals, autèntic camp de batalla on es decideix la sort del llibre en menys d’una setmana. En Marçal Font, l’ànima d’aquest establiment, busca allargar la vida dels llibres tractant-los com a tals, com a llibres. La llibreria té seccions i una cura evident, i ben sovint també exquisida, en la tria. No hi ha qualsevol cosa, aquí!

Una llibreria de vell, una llibreria de segona mà? Molt més que això. És un espai necessari on aprendre a trobar (o a retrobar) el dictat propi, la lletra singular. I tot això al marge de les modes, del ‘perquè toca’ i de la llista de més venuts de torn. Una llibreria vella? Una llibreria nova.

* Per cert, que el 31 de març, el Fènix comença un cicle de col·laboració amb La Breu. Més informació, aquí.
** En Pep Mita puntualitza que, si no ha tancat, al costat del Mercat de la Salut n’hi havia una altra.

De la felicitat i els índex subjectius

Un estudi recent de la Universitat de Cornell assenyala que les xarxes socials tendeixen a afavorir les connexions entre individus de característiques similars. Fins aquí cap novetat que vagi més enllà del que el propi sentit comú convidaria a esperar. Però, no és només que ens apleguem per característiques demogràfiques donades (edat, sexe, raça, educació), hi ha altres aspectes a tenir en compte, en l’establiment dels nous llaços virtuals. L’estudi ha analitzat més de 100.000 usuaris de Twitter durant sis mesos i ha repassat (atenció!) 120 milions de tuits, tot triant les paraules relacionades amb les emocions per donar-los un valor ‘positiu’ o ‘negatiu’. D’això n’ha sortit un índex, l’índex subjectiu de felicitat. El resultat? La comunitat de Twitter està dividida entre els que somriuen i els que no. I, assenyala l’informe, hi ha poca relació (poques mencions, pocs RT…) entre les dues. A ningú li agrada que li aixafin la guitarra, és igual si toca la cançó en to major o menor.

El titular està servit: la gent que és feliç, twuiteja en comunitats similars, en les quals regna un entusiasta hedonisme i un efervescent bon humor. 140 caràcters donen per molt, fins i tot per explicar al món, i potser també a un mateix, que un és feliç. Tota llum té sempre una ombra. La comunitat dels ‘feliços’ batega confiada al costat del col·lectiu dels pessimistes, l’altra gran família a Twitter. Al costat de l’exhibició alegre dels entusiastes, trobem els piuladors enterenyinats en una conxorxa de tuits tristos, queixes i laments. (…) [Continueu llegint l’article al blog de la Fundació Escacc, on ha estat publicat originalment]

The way young lovers do

Si no volien estimar-se, perquè es posaven sota aquesta lluna enorme? A vegades les persones busquen el moment, però és el moment el que quasi sempre troba les persones. Tot amant voldria capturar el destí, confrontar-lo a una llum forta i sotmetre’l a interrogatori. És massa terrible imaginar que és l’atzar el que decideix la nostra sort…

Avui dissabte 19 de març, la Lluna plena coincidirà gairebé exactament amb el perigeu, la mínima distància possible a la Terra. Aquesta nit podrem veure la Lluna més gran que s’ha pogut veure des de 1993 (més informació, aquí).

Sona aquell piano i el vell Van canta, “there’s a fabolous night for a moondance”. Esteu avisats.

Del gra de la mostassa, l’arbre

El darrer dijous de l’hivern, teclejant descobrim el dia de la poesia a internet. Aquí van uns versos solts dels que Josep Gual i Lloberas, poeta badaloní, va declamar un 24 de març de 1968 al teatre Zorrilla de la ciutat, amb motiu del centenari de Pompeu Fabra. El mestre va viure a Badalona prop de 30 anys; per cert, tres dècades crucials en la seva biografia, atès que va ser en aquells anys que va bastir la seva (i nostra) gran obra, el Diccionari.

“S’ha complert el temps
i el gra de mostassa
en créixer es feu arbre,
i els mots s’han posat
a les seves branques.”

… i jo em pregunto ara pels grans de mostassa que, potser, avui mateix han caigut de les butxaques dels savis despistats de la ciutat: quins arbres creixeran; i quins mots es posaran damunt les seves branques?

* Aquest passat diumenge, (precisament) un grup de ciutadans de la ciutat reivindicava la memòria de Fabra a la ciutat.

El mètode Barnils

Hi ha periodistes que fan escola. No n’hi ha molts, però n’hi ha, i diria que en termes comparatius encara n’hi ha prous. En Huertas Claveria, en Montalban, la Terribas, en Puyal, en Partal, la Conesa, en Gaziel, … I després hi ha en Ramon Barnils. És un cas ben particular, el seu. No perquè fos millor, o més popular, o més influent. És clar que recordem els seus articles i programes de ràdio; però no és això, amb tot, el que va empènyer a un grup de periodistes del país a formar un grup amb el seu nom. Va ser la seva mirada descreguda i exigent, el compromís amb un projecte col·lectiu, l’incòmode discurs del que sap buscar (i trobar) tres peus al gat. Encara avui, 10 anys després, molts encara ens preguntem: què en diria d’això, en Barnils? El mètode Barnils afegeix a les cinc preguntes habituals en el periodisme (qui, on, quan, com i perquè) la pregunta incòmoda. Una pedra a la sabata per a fer millor periodisme.

* Apunt realitzat dins la proposta del Grup de Periodistes Ramon Barnils, Recordem Barnils a la xarxa.

Love letter, sota el pont de l’autopista

Quan mig Nova York volia santificar Bob Dylan com el nou salvador intel·lectual de la convulsa amèrica dels anys seixanta, el far polític i anímic de tota una generació; ell, el gran il·lusionista, feia temps que havia començat la seva fugida per un país que llegia en vers, més que no pas a cop de titular. Bé, deia, quan mig Nova York perseguia Bob Dylan a la cerca d’una pista, d’una paraula, d’una senyal… el gran trobador declarava tot murri: Smokey Robinson –sí, sí… el cantant de The Miracles i una de les ànimes del segell Motown– és el millor poeta viu dels Estats Units. Smokey Robinson és autor de cançons tan conegudes com The tracks of my tears, Get Ready o de My Girl… My Girl? Sí, recorden? “I’ve got sunshine / On a cloudy day. / When it’s cold outside, I’ve got the month of May. / Well, I guess you’ll say / What can make me feel this way? / My girl. (My girl, my girl)”. Paraules d’amor senzilles, tendres i inesborrables. Com aquestes; anotades en un cartell indicador de la C32, entre Morera i Dalt de la Vila.

Suposo que el que en realitat ens volia dir en Dylan és que la poesia salta sempre d’imprevist sigui en una cançó de moda, en un anunci de colònia o en un minúscul missatge escrit en qualsevol lloc camí de l’insti. Com el missatge capturat en aquesta foto.

Pots fer ‘play’ tantes vegades com vulguis

Nick Hornby escriu sobre els nous llaços que fan les noves famílies, siguin famílies o no. Les novel·les de l’anglès estan plenes de nous començaments, perquè avui les nostres vides són així, plenes de nous començaments. I les famílies són un espai que es fa, i es negocia (és a dir es plora, es toca, s’enyora, es sommia) cada dia i que va més enllà dels cercles de sang. A Juliet Naked, el seu nou llibre, editat per Empúries, tornem a assistir a la construcció d’un d’aquests inicis.

Vet aquí la història d’una parella grisa i esgotada, en Duncan i l’Annie, residents de Goolness, al nord d’Anglaterra, un poblet sense res més que un vent furiós que gela els ossos. Ell és un die-hard fan obsessiu, l’expert mundial en Croweologia, la ‘ciència’ al voltant de Tucker Crowe un obscur cantant de rock desaparegut misteriosament de l’escena musical després d’un disc mític, el tal Juliet Naked, que dóna nom al llibre. Un dia l’Annie, tan discreta, tan callada, discuteix a Duncan una opinió musical al voltant d’unes noves gravacions aparagudes de Crowe. Ai! Qui s’ha cregut que és, l’Annie?, es queixa el seu company. El comentari que ella publica en una pàgina especialitzada, ateneu virtual de quatre nàufrags del rock, acaba connectant a través d’internet (la xarxa, l’altre subtema del llibre) els tres personatges: Duncan, Annie i el yankee Tucker Crowe. Tres personatges en l’abisme, tres persones que cerquen a les palpentes el botó del ‘reset’.

Hi ha una mena de ‘tòpic’ que assenyala el senyor Hornby com l’escriptor dels singles, homes a la trentena, pillats de música, amb ulleres de pasta, camises de quadres i bla, bla, bla… Crec que Hornby mai ha estat això. A l’anglès li interessa aquest ‘home’ només en la mesura que el pot confrontar amb un projecte que, necessàriament, el sobrepassava: el de la família. La paternitat, l’amor en la parella estable, fer-se gran, el triomf i el fracàs en la vida professional, la mort… És un camí que anem fent sense deixar de preguntar-nos: i si és un laberint?

És en aquest trajecte vital sense gaires referents que Hornby tira, terapèuticament, del millor santoral: els sants d’avui carretegen guitarres i les escriptures tenen forma de cançó rock. La vida torna a començar amb la mateixa facilitat que podem tornar a fer play o almenys això és el que defensa l’escriptor.