Trepitjar les llibreries

El sol de mitja tarda regalava un reflex ben oportú damunt les llambordes de davant del Palau Moja. El dia del llibre, Sant Jordi, a la Rambla dels Estudis, a Barcelona. Llibreria, es llegeix a la foto. Arran de terra, ja ho veuen. Sacrilegi? Sabates, bambes i espardenyes la van trepitjant sense ferir-la, perquè en passar-hi per sobre la donen per descomptada. Lletres damunt la pedra. Sembla que no hi siguin, però hi són. Un paisatge urbà que és natural, i que potser ja no és ni notícia. El dia del llibre ha de ser, de fet, cada dia i està bé (molt bé) trepitjar les llibreries fins i tot quan no hi parem esment.

Amor en uns mots encreuats

“Marlowe Epstein, will you marry me”. La tal Marlowe va llegir aquesta proposició dins la graella dels mots encreuats que estava fent plàcidament fa unes poques setmanes. Resulta que l’autor de l’entreteniment, responsable al Washington Post de la lletraferida secció, era també el seu novio [Que entrin els violins] . Vaja, que en Corey Newman, que és com es diu, va fer l’enèssima versió d’aquell ‘quieres casarte conmigo’ exposat davant del públic i que acaba sempre amb preceptius aplaudiments. La declaració es pot dir per megafonia davant d’un estadi ple de gent; a la cua del MacDonald’s, o en l’autocine de torn.

Els afeccionats al cine ja sabem que la ficció és, de fet, una forma de realitat; i que el cine és, en el fons, una forma de viure la vida. Hollywood no és ni un barri, ni una ciutat, ni tan sols un país. És un estat d’ànim. Que els ho preguntin al Corey i a la Marlowe. [Acaben els violins amb un fade out molt subtil i… off, en negre].

El poder dels globus de colors

M’impressiona, aquesta foto. Ja sé que no pot ser, però és una mica com si un guionista (i concretament un guionista de Pixar) hagués fet una curta estada a la nostra ciutat. El temps just per fer desaparèixer una casa de lloc (i tot això passava al carrer Santa Madrona, al cor de la Rambla de Badalona). Pim, pam. Arrencada d’arrel (qui sap si ajudada de milers de globus de colors, com passava al principi de la pel·lícula UP, una de les més celebrades produccions de l’estudi d’animació nordamericà).

En Pere Calders; n’hagués escrit un conte. Tic, tac. Mentre la sorra del rellotge del temps s’escola entre els nostres dits… aquella façana impertèrrita, tan carregada d’anys, esdevé en pocs dies aire, cel, l’interrogant que ens assalta i ens fa veure que no podem donar res per descomptat. Una nova façana ocuparà el lloc de la vella. I complirà la seva tasca amb disciplina i discreció: la de fer-nos pensar que ella, la nova casa, és la que restarà allà per sempre més. Tothom menysté el poder dels globus de colors. Ja sé que no pot ser, però és una mica com si un guionista…

Pensaments setmanals… en forma de dibuix

Són els pensaments setmanals de l’Enric Jardí, un dels nostres dissenyadors més internacionals. L’Enric, em comenta, els ha començat com un exercici per a ell mateix, amb ganes de saber si era capaç de fer una imatge interessant per setmana. Se’n surt, i molt bé. No són imatges, només. En realitat, l’autor els planteja com a articles d’opinió en forma de dibuix, pensaments il·lustrats. No és fàcil de fer, això; però sí de seguir. Ho podeu fer a aquí.

A totes les Betty Draper

Què fa la Betty, la dona del Don Draper, quan el misteriós publicista de la sèrie Mad Men agafa el tren per anar a la seu d’Sterling Cooper al Manhattan situat a cavall dels 50 i els 60? La resposta podria estar a “Diario de una ama de casa desquiciada” (Diary of a Mad Housewife), sinó fos perquè aquesta novel·la de Sue Kaufman es va publicar l’any 1967, 40 anys abans que es comencés a rodar la prestigiosa producció de l’AMC. Em consta que aquest llibre, traduït i perfectament editat ara per Los libros del Asteroide, és una de les inspiracions de la sèrie nordamericana que, per cert, ha assegurat almenys dues temporades més (buf!). La benestant –i tan insatisfeta, i tan avorrida, i tan intel·ligent, i tan perduda– mestressa protagonista, Tina Balser, és com un assaig de Madame Bovary a l’americana. L’escriptora situa el personatge davant del mirall d’una cultura en transició: un peu als esforçats valors de la postguerra i l’altre en l’efervescent naixement del consumisme que, d’alguna manera, ens ha arribat fins avui mateix. Kaufman ens ofereix una novel·la aspra i molt incòmoda, que se serveix d’un fabulós detallisme (estratègia hiperrealista compartida amb Mad Men). Una i altra proposta tenen una gran actualitat. Nosaltres, avui, també abordem un canvi de paradigma de gran calat. Quines són les Madame Bovary d’avui?

Els genis, molt més que un bar

El Cafè dels Genis és una peça clau en el circuit alternatiu a Badalona (en parlava fa un any, aquí). És un actor de pes que cal reconèixer, perquè no anem sobrats d’iniciatives compromeses amb la cultura exercides amb seriositat i regularitat des del món privat. Els Genis no és un bar musical, sinó una associació d’activitats culturals amb una programació regular i intencionada. En la minúscula tarima del local de Baix a Mar s’ofereix música en viu, tallers, xerrades, teatre… i tot de forma continuada des de l’any 2003

Divendres, la Guàrdia Urbana de Badalona es va presentar al local per executar una resolució que assenyalava la falta de les llicències pertinents com a bar (per bé que els Genis funciona avui com a seu social d’una associació). L’establiment juga un paper molt significatiu en la vida de la ciutat des de fa una bona colla d’anys, però el seu estatus jurídic i administratiu penja d’un fil des de fa temps, segurament des del primer dia. El de divendres és un nou capítol d’una novel·la que, malauradament, s’arrossega de fa anys sense que hàgim pogut trobar una bona manera de resoldre’l tot assegurant que es compleixen els requisits que exigim a tots els locals similars de la ciutat i que tenen a veure amb el manteniment de les mínimes condicions d’accessibilitat, seguretat i lliure competència. 

Davant la nova incidència, els responsables dels Genis han actuat amb prudència tancant provisionalment les portes dels local. Hi ha ganes de solucionar el tema, per part dels promotors… Ells saben quina és la feina que els toca fer ara. I a nosaltres? Com els podem ajudar? 

En primer lloc, s’ha de reconèixer el paper dels Genis, i d’altres locals similars, com a agents culturals. Aquesta mena d’establiments juguen un rol en la programació cultural de la ciutat i ho fan des de la iniciativa privada. Diversifiquen l’oferta, donen veu a les opcions més minoritàries o emergents i tenen un alt grau de complicitat amb el públic. Fins i tot el propi Ajuntament havia programat diferents actuacions i cicles (abans que els Genis es quedés sense ascensor i tingués un evident problema d’accessibilitat).

Aquest reconeixement s’ha de convertir en polítiques actives de suport. Això pot passar per fer canvis en les ordenances municipals que facilitin el naixement i consolidació d’aquesta mena d’oferta cultural. Cal fer més senzill, flexible i més sensible a la innovació l’articulat de les llicències i acompanyar des de l’administració, tot dinamitzant l’emprenedoria cultural, aquestes iniciatives. 

En el cas particular dels Genis, crec que, a més, cal garantir que tot el procediment que ha portat al tancament d’aquest cap de setmana és correcte i que no hi ha irregularitats. Toca, igualment, prendre nota d’algunes de les queixes dels responsables (que asseguren que no han trobat una interlocució clara a l’Ajuntament) i toca, potser, fer un paper de mediació amb la propietat del local (el conflicte amb la qual explica en bona part la inestabilitat de la proposta dels Genis). Si finalment no és possible la mediació, els Genis hauran de buscar un altre local. I caldrà veure com podem ajudar-los, aquí; perquè Els Genis, –ha quedat clar, suposo, a aquestes altures– no són un local qualsevol.

* Per cert, podeu estar al cas de com evoluciona el tema via Twitter i a elsgenis.org.
** La foto és d’un concert de Tabasco Candy als Genis, el desembre de 2007.

Àvids de llum



Un tel gris s’enganxa d’imprevist arran de mar i transforma un paisatge que crèiem segur. Són uns pocs minuts, per sort, perquè a tots ens atrapa amb massa poca roba i una perplexitat com mig meravellada. Els carrers i les places que coneixíem esdevenen un decorat punyent i inquietant: no ens sabem trobar, a la nostra pròpia ciutat. Aquell cafè amb gel que pensavem fer a mig matí a la terrassa ha de convertir-se en un cafè llarg, a l’interior del bar de la cantonada. I des de la finestra estant, amb el got calent a les mans, observem com la boira va entereanyinant arbres i bancs i descobrim, un pèl aturdits, que som com la planta més petita i modesta. Nosaltres també necessitem el sol per sobreviure. Àvids de llum.

* El fenomen de les boirines matinals que ahir i avui ens han sorprès a molts a la costa central del país, –expliquen a Ara Méteo–, “és típic de les primeres calorades primaverals” i es produeix quan xoquen l’aire càlid amb el mar encara molt fred. Per cert, la foto que il·lustra aquest apunt la vaig fer ahir sobre les 11.30h a la platja de la Barceloneta.

La vella xiruca

Tots hem rigut, de la Vella Xiruca. L’associem a un temps passat, que avui ens sobta per la seva candidesa; a alguns fins i tot ens desperta un cert rubor. Hi veiem, potser, els nostres pares, i els amics dels nostres pares. Quins kumbes! Quins hippies! I amb això, ens quedem satisfets. Sí? Jo cada vegada menys.

Hem cregut –jo el primer– que la ingenuïtat ens feia dèbils i que el cinisme era la resposta intel·ligent. I tot plegat per acabar veient que el cinisme és en el fons una forma de covardia.

La vella xiruca, fa camí vers el cel blau i en té prou per descobrir la joia del bon temps. Perquè aquesta petita conquesta –assaborir la pau– és la més gran de les ambicions i cal agrair cada pas que fem, fins i tot al més modest dels protagonistes.

M’ha agradat la iniciativa de l’editorial badalonina Pont del Petroli. En Joan i en Paco han convençut en Joan Soler de recuperar algunes de les seves lletres i aplegar-les en un llibre. Aquest llibre es va presentar ahir al Betúlia, Badalona i es diu ’50 anys. 100 cançons, de la Vella Xiruca al Mar Mur passant per les Rondes del Vi’.

L’editorial està especialitzada en poesia. El poeta ens confronta sempre davant d’un laberint. I suposo que en Joan Soler n’és una mica, de poeta. Tant temps després, quan ja encaro la quarantena, he entès finalment la cançó de la Vella Xiruca. El laberint proposat a mi em va semblar massa evident, com una cosa de nens (o de pares!). I mira… tant temps després descobreixo que potser sí que sóc una mica ‘xirucaire’.

* Foto de Marta Membrives per a El Punt.