Brooklyn, en tres viatges

Atenció, aquest text està minat d’spoilers, de la primera lletra a la darrera.

Brooklyn, de Colm Tóibín, és la història de tres viatges: el que emprèn l’Eilis, una de tantes emigrants!, de la Irlanda de mitjan del segle XX als Estats Units; ritual de maduresa, descoberta d’un món apressat i imprevisible. És bonic el que fa Tóibín en convertir aquesta descoberta de la ciutat, en la descoberta interior, la noia que es va fent dona. L’altre viatge és el de tornada. La mort de la germana l’obliga a afrontar els secrets d’un paisatge propi, que ella creia conèixer. Ja com a dona, l’Eilis s’adona que no és d’enlloc; perquè l’emigrant és, en realitat, un nàufrag. La família i l’entorn social li plantaran un mirall al davant i l’obligaran a triar i aquí arriba el tercer viatge, el més trist de tots.

El cap de setmana ‘després’

Primer cap de setmana després de la campanya electoral. Vaig retornant a la normalitat amb moltes ganes, i també amb una certa preocupació: la meva ciutat afronta 4 anys crucials, en els quals som molts, cada cop més, els que pensem que a Badalona ens juguem el nostre futur com país. Primer cap de setmana després de la campanya, deia. Intent, força reeixit, donades les circumstàncies, de desconnexió a l’Alt Empordà. Dos dies per retrobar els espais tranquils per pensar i bastir nous projectes i enfortir-ne d’altres, de ja engegats. És fàcil tenir idees, el que costa de veritat és convertir-les en projectes factibles, i tenir paciència, i ser tenaç, i flexible i donar espai a les preguntes pertinents: com puc servir millor a allò que vull fer? Hi haurà temps per, amb la distància necessària, i l’energia recuperada, anar encarant els reptes. Seguirem informant.

De moment, aquest breu apunt i una foto (d’un paradís proper, Vilaür, a l’Alt Emprodà) per dir que sóc aquí, de nou. I que a la cua, tinc un apunt per un llibre, una pel·lícula i un graffit. Atents a la seva pantalla.

L’enigma en l’acampada

La Deesa, també coneguda com l’Enigma, és obra de Josep Clarà. En la imatge, es mira els manifestants de l’acampada dels indignats a Barcelona. M’agrada imaginar-me-la, sospirant entre consignes. Recupero un apunt publicat el dissabte passat:

Li hem volgut posar un nom i hem intentat assenyalar-ne els ‘herois’. N’hem volgut descobrir les clavegueres, tot preguntant-nos: a qui afavoreix, tot aquest embolic? Alguns han dit: mira, això s’assembla al principi d’alguna cosa, mentre d’altres han negat amb el cap; que no, que no, que en tot cas és el final. Final i principi fan la novel·la, en tot cas. Molts s’ho han mirat des d’una prudent distància, només per si de cas. Ja està bé, perquè en un munt de tendes malplantades i en les mirades alegres dels que hi habiten per uns dies potser hauran vist compartit un gran desconcert. Una revolució? Potser sí, però no de les que s’amaguen a la ‘sierra’, no de les que ataquen la bastilla, no de les que fan caure un cotxe d’unes escales interminables. Ja fa una setmana i els mitjans continuen publicant notícies formulades com a preguntes: què volen? qui són? quins són els secrets? quins són els aliats?

I al final, és només la ciutadania que s’apropa a l’agora. La gran plaça. Per això el nom d’aquest moviment ha près el nom de les places on han tingut lloc les acampades: la plaça Catalunya, la plaça del Sol… la plaça Tahir.

El símptoma, (un símptoma més, ja em permetreu) que ‘els temps estan canviant’. Per fi. I que en som protagonistes, des de la plaça, des de l’intangible teclat del nostre smartphone, des des d’una urna pel dret a decidir, des d’una llista del 22M.

La ciutadania que s’apropa a l’àgora. La plaça de tots i totes. Ho havíem oblidat.

El millor sermó

La vista de l’església parroquial de Sant Jaume, a l’avinguda Marquès de Montroig entre el Congrès i Can Claris, m’incomodava. La seva eloqüent lletjor havia de voler dir alguna cosa. Però‚ què? Algú em va dir, fa temps, quan començava a fer de periodista a la ciutat: “aquesta església s’estudia a l’escola d’arquitectura”. Va ser un de tants reportatges que es van quedar al calaix. Ara el recupero, gràcies a una d’aquelles falses coincidències. Fa uns dies vaig adquirir per tres euros una monografia d’Antoni Moragas i Gallissà, editada pel Centre de Documentació del Col·legi d’Arquitectes. En Moragas, un dels fundadors del grup R, és un dels arquitectes catalans més importants del segle XX. Era, llegeixo en l’esplèndida edició, un gran humanista. A l’església, va aprofitar l’estructura d’una nau industrial a mig construir –l’únic indret que el capellà de la parròquia va poder adquirir amb els pocs recursos de que disposava–. L’arquitecte va optar per no dissimular el caràcter industrial de l’edifici existent. De fet, l’actuació mostra el paviment de formigó i les peces de vidre, que van servir per formar les gelosies del vitrall. En realitat, aquesta església lletja, és una església pobra, però la seva pobresa evident és rica en simbolisme, és millor que qualsevol sermó.

* Foto extreta del llibre.

Quan les ànimes de la ciutat tremolen

Trist signe dels temps, que hagim parat tan poca atenció a les paraules que Pilar Rahola va dedicar a Joan Argenté, advocat, poeta i badaloní estimadíssim. Més enllà de la duríssima càrrega a la irresponsable estratègia del PP que va ocupar bona part de la seva intervenció des del balcó de la plaça de la vila, crec que la cita a l’Argenté és alguna cosa més que un seguit de frases boniques i ben escrites. La Rahola reivindica la poesia com la forma més profunda (i potser potent) de fer política. I és ben oportú, això.

A continuació, el tram final del seu pregó: “Tinc tot de fum a la boca,/ torrada pipa a les mans./ Canto amb pena i canto amb glòria,/ sóc Joan, fill de Joan./ Deixo el fum blau sobre l’aire,/ torrada pipa a les mans./ Cada vespre tot s’esborra/ per esperar l’endemà.” Així parla el poema “Tinc tot el fum a la boca”. És de Joan Argenté i Artigal, poeta ingent, badaloní compromès i català del món. Badalona li ha retut homenatge i la Creu de Sant Jordi atorgada, li ret l´homenatge del país. Aquest humil pregó vol afegir-se a l´agraiment col.lectiu. Els poetes són la música de la consciència, la partitura dels sentiments i quan toquen les fibres sensibles dels paisatges humans que estimen, les ànimes de les ciutats tremolen. Això és Joan Argenté, un músic de la paraula, un virtuós de les emocions. A ell, metàfora de tota la bona gent que ha convertit aquesta vella i complexa ciutat, en una curulla de projectes i possibilitats, dedico aquest pregó de festa Major. La profunditat creativa dels grans poetes atorga grandesa als pobles. I és així com aquesta ciutat té el poeta que la fa gran.”

* Per cert, el pregó de la Pilar Rahola va ser contestat per diferents col·lectius. Destaquen els arguments de Badalona per la Pau. En podeu saber més, aquí.

#sensepreguntescapcobertura

#sensepreguntescapcobertura. Aquest hashtag (una etiqueta pactada entre diversos usuaris de Twitter) s’ha estés per les xarxes socials en els darrers dies. Aquesta inciativa ha sorgit d’un grup de periodistes en actiu (i ben actius, també) i pretén que els professionals es neguin a informar dels actes en què hi ha compareixences que no accepten preguntes. La cosa ha tingut la repercussió suficient i ha esgarrapat algunes notícies (sobretot en mitjans digitals, o en les versions digitals de determinats mitjans), també alguns polítics s’han sentit interpel·lats. Jordi Portabella, Xavier Trias o Raül Romeva han anunciat que s’han adherit a la campanya.

Bones notícies, per tant, per una iniciativa sortida fora dels corrents habituals. Les xarxes socials amb la seva efervescent complexitat trenquen ben sovint l’statu quo de qui diu què i com. Ja està bé que sigui així. La campanya ens interpel·la no tant per la ‘novetat’ sinó per l’oportunitat de recuperar un ‘vell’ debat professional, a una setmana de l’inici d’una campanya electoral.

Que hi hagi rodes de premsa en les quals no es poden fer preguntes és, en realitat, la conseqüència de moltes renúncies anteriors. El polític que s’ha acostumat a que notes de premsa són reproduïdes sense tocar ni una coma, és el mateix que espera fer això mateix quan presenta una notícia davant dels mitjans. Només faltaria! El polític que ha vist com el seu ‘relat’ de la societat, de l’economia o de la immigració era assumit per activa (i, el que és pitjor, per passiva) acaba donant per fet que la feina del periodista és, en el fons mecànica. No és estrany que amb l’auge dels ‘agregadors’, algunes fonts hagin entès el periodista com, fet i fet, algú que, com una simple aplicació informàtica, rebota un missatge. Eficaçment i acríticament.

#sensepreguntacapcobertura s’adreça a les fonts de les notícies. Bé. Però l’èxit de la campanya no dependrà, en el fons, de si als polítics, entrenadors o directors generals de torn els arriba el missatge. L’èxit dependrà de com nosaltres, els periodistes sapiguem defensar que la nostra feina és, sobretot, la de preguntar. Preguntar, sempre preguntar: als altres i a nosaltres mateixos. Sigui en una compareixença, sigui davant d’una nota de premsa o sigui davant, la nostra pròpia feina, la d’escriure i reescriure un titular, les vegades que calgui.

* Article publicat a Media.cat. Podeu veure la presentació original, aquí.

Explicació de l’inexplicable (intent)

És lleig o és bonic, aquest balcó? Està al cor del barri de la Salut, just davant del nou Centre Cívic. Com a abstracció, –en la foto he obviat el context–, la cosa funciona. Ens fa somriure, té un aire kitsch irresistible. Tanmateix, si recuperem el context, emplaçat com està en una zona d’intensa transformació en un dels barris més poblats i complexos de Badalona, el balcó esdevé una altra cosa. Potser el símbol d’una resistència. Com sobreviure en la ciutat anònima? Com sorprendre amb la singularitat enmig de la grisor de l’asfalt. Vet aquí un intent.