Inside Job: libel o document?

Inside Job és una màquina perfecta, massa perfecta. Aquest libel disfressat de documental posa al dia –perquè és més intel·ligent, i sobretot molt menys evident– a Michael Moore i la seva patuleia de diatribes al sistema. L’artefacte funciona i és oportú, ben oportú. El film documenta l’ensulsiada financera que comença amb la crisi de les hipotèques als EUA i que, en bona part, ha portat a l’actual crisi indignada. Ho fa a partir de l’àcid repàs d’algunes biografies: les cares dels lampistes de l’statu quo, que anem trobant en grups de pressió, bufets d’advocats i despatxos polítics. I, finalment, tot es redueix a això: els noms i els cognoms que fan anar els fils del gran teatre. La bona i la mala gent.

És una idea, aquesta, que lliga molt amb la cultura antimonopolis dels trentes i els quarantes als EUA (de Woody Guthrie a Frank Capra, passant per John Ford i, és clar, John Steinbeck). El problema no és el sistema, sinó l’abús del sistema; no es discuteix ni la propietat privada ni els beneficis pel treball d’un mateix, però sí els percentatges, el marge de guany, vaja, la cobdícia com a pecat mortal. Hi estic força d’acord en el diagnòstic, que consti, ni que sigui com a nota al marge. I parlant de notes al marge, potser sabran els lectors atents del meu blog que recentment he estat ‘acusat’ de tebi reformista pels grans administradors d’etiquetes.

Inside Job és, això no obstant, una pel·lícula recomanable, i fins i tot necessària. El retrat que fa no és gaire científic, però conjunturalment funciona molt bé. És, més que aclaridor, un retrat alliçonador. I ja està bé. Perquè tocava. Més un argument que un document, més una eina per convèncer, més que no pas una eina per fer pensar. I no és exactament dolent, això. Però em sembla oportú distingir el matís.

Perquè per pensar s’ha interpel·lar, i per interpel·lar s’ha de criticar també a l’espectador… i de la pel·lícula surts indignat (es tractava d’això, només?) però ben tranquil. Charles Ferguson, el director, passa de puntetes sobre els graus de responsabilitat (en la majoria de casos netament incomparables) que també tenim nosaltres, els que no duem corbata ni viatgem en jets privats.

Mentre mirava la pel·lícula tenia dues vises a la butxaca dels pantalons de marca i una hipoteca que em costa de pagar cada mes; una setmana després del visionat… a la meva ciutat, i amb la plaça de la vila ocupada per desenes d’indignats, guanyava les eleccions còmodament el Partit Popular.

Inside Job forma part de la resposta, però no és la resposta, ni tan sols la pregunta.

#orgull

“Orgullós de l’#orgull que senten avui tants i tan bons amics.” Ho escrivia fa unes hores en Xevi Montoya, en aquest tuit. Avui és el Dia de l’Orgull Gai. Al diari ARA excel·leixen de nou amb una portada i un ampli reportatge dedicat al tema, i la meva ciutat torna a ser (mala) notícia per la decisió de l’alcalde de saltar-se un acord de ple i no posar la bandera de l’arc iris al balcó de la Casa de la Vila. La casa de tots i totes, per cert.

Qui és la indígena?

Rera aquesta pregunta gens innocent hi ha la proposta d’un exercici, més que no pas una provocació d’ofici. La imatge mostra una àvia que passa decidida davant de l’espectacular mural que hi ha a la finca situada a la confluència del carrer Sant Martí amb la Rambla del Raval, a Barcelona. Qui és la indígena, aquí?

Diríem que és la jove del graffitti, vestida amb l’uniforme d’una cultura llunyana. Tanmateix, avui representa un barri que palpita en mil colors nous. La senyora del vestit blau és, en canvi, una veïna de tota la vida (és una hipòtesi, s’entèn) que el fenomen immigratori recent ha convertit en quasi excepció. La normalitat ja no es mostra en un color de pell, o en una forma de vestir. El debat sobre la identitat i la pertinença s’emiralla amb tota la seva complexitat al barri del Raval de Barcelona, i a tants altres ravals d’arreu del país.

Les fronteres difuses d’avui han convertit la paraula indígena en un concepte gairebé líquid. Ens serveix per assenyalar el nouvingut, i també, finalment, el que ja hi era, convertit, aparentment, en raresa. Qui és la indígena, doncs? Jo diria que cap d’elles; i també diria que les dues. I rera aquesta aparent contradicció hi ha tot un tractat de sociologia per escriure.

Jeunet s’indigna!

En Jean-Pierre Jeunet s’indigna i vol convertir Micmacs, el seu últim artefacte fílmic en una denúncia dels foscos interessos de la indústria armamentística. I tot plegat per acabar servint un pastitx indigest i clarament fallit. Vistos els resultats, la reflexió sociopolítica li va una mica gran, al director francès. La militant i grotesca foscor de Delicatessen (l’obra que va situar-lo a la fama internacional) podria servir a Jeunet per fer el mirall metafòric d’un Inside Job, posem per cas; però el director oblida que aquest cocktail havia de servir-se sec i fort, i no pas amb excés de gas i sucre. Perquè hi ha massa Amélie (el seu film més famós), aquí; i almenys quatre pel·lícules a l’hora, que no s’acaben de trobar. Hi ha la peli denúncia i la història d’amor; també el retrat del París dels abocadors (pur univers Jeunet, que és quan l’obra excel·leix gràficament) i, finalment, una reflexió sobre la volatilitat de la vida que té una certa gràcia (per la manera sorprenent de presentar el plantejament), però que no va més enllà dels primers 10 minuts de la pel·lícula (el millor del metratge, per cert).

El cinisme com a protecció

Mick Haller; l’advocat de “The Lincoln Project”, El Inocente, l’estimable thriller de Brad Furman protagonitzat per Matthew McConaughey i Marisa Tomei; s’ha especialitzat en la defensa de ‘culpables’. Es mou amb elegant fatxenderia en un món violent, que és el perfecte reflex d’un sistema sense ànima ni moral, un gran taulell on no guanya el bo, sinó el llest. Ja li va bé, això; és la llei de la selva i ell és el mascle alpha. Instal·lat en la zona còmoda del ‘tots són igual’ defuig l’excepció. Tem la innocència, perquè la innocència desafia tots els seus mètodes i l’obliga a mirar als ulls de l’home. Aterroritzat per la possibilitat de fallar a l’innocent, prefereix treballar al costat del ‘culpable’, ni que sigui per alliberar-lo d’anar a la presó. Tan se val! És un cínic de manual. Sap que la barroca arquitectura de les lleis i les normes que aguanta el pes del sistema fa temps que ha deixat de servir al be de tots. Però en realitat, sí que va tenir per client a un innocent. I el nostre advocat es va equivocar. Això és el que explica la pel·lícula.

El director Brad Furman i el seu guionista John Romano, prenen la novel·la de Michael Connelly (que no he llegit) per servir-nos una metàfora perfecta del moment actual, amagada en la sintaxi d’una pel·lícula de judicis aparentment convencional. El cinisme com a protecció, el cinisme com a excusa.

Cap armadura és per a sempre, per sort.

“És hora de fer endreça”

 

“És hora de fer endreça, de fer autocrítica si hi ha voluntat d’aprendre. De seguir posant en valor la xarxa cívica que resisteix a prova de populismes i demagògies electorals. De repetir-nos, fins que ens ho tornem a creure, que l’origen de cadascú no és mai el problema. De recordar-nos que tant li fa si som de dalt o de baix però aquesta ciutat l’hem de seguir imaginant entre totes i tots.” Eren les paraules del president d’Òmnium Badalona en Marcel Mauri, ahir a la festa del Quedem?, que va tenir lloc a Can Solei. Ara més que mai, i ara més que mai, aquí, en aquesta ciutat, és necessària la mirada tranquil·la i compromesa de la gent d’Òmnium. La fotografia que il·lustra aquest apunt ho diu tot, crec. Diu que això ho resoldrem junts, amb paciència, tenacitat i molta intel·ligència. I també amb un somriure. Perquè és així, com una invitació, que ampliarem la base de persones compromeses amb una ciutat (i per tant amb un país) més just i millor.

+ Per cert, que d’això també en parla la Dolors Sabater al seu blog.

Souvenirs al divan

No sempre busquem descobrir coses noves, quan viatgem. A vegades busquem que una ciutat o un paisatge ens doni la raó. Deu ser perquè la nostra mirada mai és neta del tot i que, d’alguna manera estranya, tot el que tenim davant, en realitat ja ho portàvem damunt. Però ja és això, no? Quan viatges, també viatges dins teu. Tot el que mires, ho remires i després ho oblides, que és la manera de reinventar i, finalment, tenir memòria.

El París que veu Gil, el protagonista de l’última pel·lícula de Woody Allen, l’excel·lent Midnight in Paris, és una ciutat feta a còpia de maons i lletra, la construcció d’un paradís que, fet i fet, només existeix al cap d’aquest guionista de Hollywood, obsessionat per les vanguardes dels anys trenta a l’aleshores capital del món. El protagonista passa tot un seguit de nits impossibles, en una mena de roadmovie onírica, acompanyat de Dalí, Buñuel, Hemingway, Lorca, Picasso, Gertrude Stein, Man Ray… Reclama amb entendridora desesperació que els fantasmes genials del passat li donin la raó, que qualsevol temps passat va ser millor. Però el que està fent Gil, de nou un maldissimulat alterego de Woody Allen, és desfullar la margarida del seu present.

Perquè el que vol Woody Allen és portar-nos al mateix lloc on han acabat algunes de les seves pel·lícules: viu al dia! I així doncs, vet aquí la moral d’aquesta història: que la ciutat no només et doni la raó, que sigui també el lloc on t’exploti l’amor com una bombolla de sabó en una nit d’estiu passejant al costat del Senna. No sempre busquem descobrir coses noves, quan viatgem. A vegades busquem que un paisatge o una ciutat ens doni la raó. I quasi sempre –afegeixo ara– busquem enamorar-nos. D’això va, per a mi, Midnight in Paris.

Sense punt i final

Tots els periodistes sabem que un no pot rellegir infinites vegades l’article abans de lliurar-lo i que el punt i final és, sempre, i ho vulguem o no, l’assumpció d’una limitació. Tots els periodistes sabem que un no pot deixar reposar les idees tot el temps que voldria i que l’actualitat corre als nostres peus com un riu furiós i remogut. La política és l’art del possible, diu el lloc comú. El periodisme és l’art del que es pot escriure, en un temps i unes circumstàncies determinades. D’aquí neix una eterna dialèctica, que ens entreté des del temps del temps. Periodista o escriptor? Notari o historiador? La mutació dels mitjans de comunicació de masses tradicionals a partir de l’entrada de les xarxes socials ha accelerat la realitat de la nostra feina, i les exigències que s’hi relacionen. Fa uns dies, en aquesta… (continua llegint a Media.cat, en aquest enllaça).