A vegades trigues molt a entendre una cançó

 

A vegades trigues molt a entendre una cançó.

Però abans de desvetllar res, dues breus notes d’un parell de pel·lícules visonades recentment. Last Night, aparent història d’adulteris, una parella perfecta dins un apartament de somni. Nova York, la ciutat més bonica del món. Tot brilla com una joia, les copes, els vestits, la flama en les espelmes, els llums dels taxis. Aquesta nit és tota una vida. Hi ha una noia molt prima. És la protagonista. Té uns dits llarguíssims que fan ballar les ombres d’un vol i dol; sospita d’ell, perquè en realitat sospita d’ella. I hi ha el noi, el protagonista, que s’amaga rera una cara inexpressiva que, malgrat això, ho expressa tot: que ja no entén res, que té por, i que ja li va bé, o potser no. El noi vol i dol, també. Però no sospita. I en la llarga nit, la darrera nit, ell i ella conversen amb les vides que haurien pogut tenir, desfullant passat, present i futur. Massy Tadjedin, la directora, excel·leix en l’ambigua foscor que imprimeix en aquesta pel·lícula quasi onírica, i, certament, molt especial.

A Beginners, l’altre film, trobem una història amb una moral més lluminosa. Però compte, que és (també) una moral esquiva, que no s’acaba de definir, i que va saltant de flor en flor, sense acabar de decidir-se del tot. Els punts suspensius com a mode de vida. És, aquesta, una història d’amor i també és una mica una història de mort. És, de nou, un relat sobre les decisions i els camins que emprenem. De tornar a començar. I d’acabar. La cosa, finalment, té més de poema que de llibre d’autoajuda (i hi havia un risc real que el film de Mike Mills acabés rascat en aquesta riba).

A vegades trigues molt a entendre una cançó, deia. La bola de cristall, de l’últim disc de Manel. “Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix”. “Treu-te la disfressa i revela qui ets!”. I decideix-te.

+ AMOR

A l’autopista, + Amor. Passen els cotxes rabent i, potser, algun distret copilot dubtarà per un moment en veure la inscripció: + Amor? Però els seus ulls tornaran ràpid a l’asfalt, o a la pantalla del mòbil. Moviment continu: la carretera, la pantalla… inesgotables. Un prec anònim, + Amor, convençut però no sé si exactament convincent. Es va extenent, això sí, a la ciutat metropolitana, sense distincions de termes municipals i amb una calculada ambigüetat lingüística. Qui contradiria mai aquest missatge, en forma de graffit gegant? Per cert, que el graffit de la foto està al barri de Sant Crist de Badalona.

Tot plegat és menys obvi del que sembla. I està bé que sigui així. Perquè, en realitat, el missatge no és en les enormes lletres de la pintada (en aquest amor majúscul), sinó en el lloc on es plantifiquen: cases en procés d’enrunament, parets mitgeres, obres mig abandonades. El suport que conté l’escrit té tota la intenció: abandonat i imprevist, en construcció. L’amor és això, transformació.

Salabret, estendard de conquesta

És com si el planeta sencer volgués reflectir-se en aquest tros de mar. Hi trobem aquella llum màgica, que arriba com la cançó, a s’hora baixa; i també aquests dos nens que, desafiant amb una picada d’ull tots els tractats de geopolítica, van saltant d’una roca a l’altra, com si fossin continents.

Hi ha moments que queden, com aquest dissabte de juliol, a l’Escala. Només fa falta la fina xarxa del salabret per atrapar-los.

M’agrada el Play Bach!

Quan era petit, per casa corrien els discos de Jacques Loussier. Un parell, de fet; i, concretament, els dos volums de Play Bach (fabulós títol, per cert), el verd i el vermell. El pianista francès hi repicava Bach en clau de swing, oferint una música clàssica reinventada, i que a mi em semblava d’una naturalitat prodigiosa, quasi màgica; melodies que existien perquè sí.

No em cansava d’escoltar aquells discs, que van acabar amb les fundes arrugades i estripades, i amb diverses taques de nocilla a la caràtula. Aquest honor el compartíen amb dos altres productes d’ús intensiu a casa: els àlbums de Tintin i els llibrets dels Peanuts de l’etern Schultz, que tenia en custòdia compartida amb la la Maria, la meva germana.

Ara he recordat aquells vinils, en trobar-me els dos Play Bach navegant a Spotify. La gran botiga virtual desafia totes les obsolències programades i està bé que sigui així. Però jo he trobat a faltar, proustià amateur com sóc, aquella lleu remor, el curt pròleg del viatge, l’agulla quan començava a lliscar damunt el negre vinil. Tan, tin, tan, tiroriroriro…

Les trinxeres de la identitat

“Miro trente anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un asaig general del present”. En Jordi Puntí ha confegit una obra imprescindible a partir dels diferents articles que al llarg de 2007 va publicar a la revista l’Avenç. Amb el títol de ‘Els castellans’, l’escriptor ens convida a una mena de memòries d’infantesa i presadolescència, “aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (perquè la infantesa és una ficció)”. Al Manlleu a cavall dels setanta i els vuitanta, Puntí ens presenta una colla de marrecs (auto)dividits identitàriament, els catalans, els castellans.

Un plantejament que a alguns els pot semblar que s’aproxima provocadorament a la (sempre discutible) línia del què és políticament incorrecte. En realitat, Puntí combina admirablement una gran intel·ligència narrativa amb una sòlida responsabilitat cívica. L’escriptor ens presenta la guerra infantil entre ‘catalans’ i ‘castellans’ com a punt de partida i no pas pas com a punt d’arribada. Aquí hi ha dialèctica, no fatalisme. El llibre tracta, sobretot, de com ens anem fent a partir de la diferència; de com el procés d’observar i contrastar acaba esdevenint una construcció que sempre es fa a moltes mans. L’estrany ens contamina, però en fer-ho ens enriqueix (fent-nos més complexes i valents), i també passa a l’inrevés, clar. Les ‘trinxeres’ de la identitat són dinàmiques per definició ahir, avui i demà. El creixement personal (i nacional!) es fa transitant per aquestes línies canviants que es dibuixen en una terra, la nostra, formada per inacabables capes d’història.

Les (frustrants) solucions màgiques

L’Ian McEwan és un dels escriptors més destacats del panorama literari actual. Un dia d’aquests (i qui diu un dia, diu un any) saltarà a totes les portades com a guanyador d’un premi Nobel. La seva darrera novel·la Solar ho tenia tot, el passat Sant Jordi, per ser una de les novel·les més comentades i, en canvi, em va donar la sensació que tancava la diada del llibre amb l’estrany honor de ser una de les obres amb un potencial més malaguanyat. Amb Solar, el gran escriptor britànic repassa amb afilada intel·ligència i un sarcasme coent el món científic vinculat a la investigació del canvi climàtic. El recent escàndol del Climate Gate, l’auge dels nous negacionistes, les promeses incompletes d’Obama i l’exasperant naufragi de la política postkyoto. La cosa donava, no? Potser és perquè el canvi climàtic ha passat de tall a farciment als nostres diaris i ja fa temps que ha deixat de conjurar la morbositat. Potser és perquè McEwan ha assajat una fórmula més lleugera que les seves cerebrals i intensíssimes darreres novel·les i això ha desconcertat els seus lectors. Continueu llegint l’apunt a Sostenible, on ha estat publicat originalment.

La tipa sempre em feia arribar a temps a la feina

“Va per tu, Ana”, escriu en Xavier Mercadé al seu blog. És un just obituari a Ana Serrano, també coneguda com a Ana A Quemarropa, convençuda militant del rock’n'roll a Barna, dj al Màgic, col·laboradora al Ruta i conductora d’autobús; informa el fotògraf barceloní, autor de la foto que acompanya aquest apunt. La mort de l’Ana ha provocat diferents reaccions en la meva pròpia comunitat rockera, la dita connexió del vinil. I em permeto prendre les paraules d’un dels seus membres, en Santi Comelles –per cert, amb el prec personal que no trigui gaire a obrir un blog:

“Collons, sap greu”. — escriu en Comelles. “Trobaré a faltar aquelles remenades de cadera a peu de l’escenari del Magic o Sidecar, amb minifalda de pell i mitjes a ratlles. Potser va ser la millor exponent a Barcelona de l’autofotografia de concert: fer-se una foto flasheada d’esquena a l’escenari amb el grup tocant de fons i amb la llengua fora! A més, era molt bona conductora de bus, els tenia ben posats davant el taxista de turno. Quan jo vivia a Poble Nou, coincidia sovint amb ella al volant… Acostumat de veure-la amb xupa de cuiro i pintallavis negre, sobtava una mica veure-la pentinada i amb la camisa burdeos a ratlles. La tipa sempre em feia arribar a temps a la feina.”

Llarga vida al rock’n'roll.

Engranatges en suspensió

 

Diu l’Enric Juliana d’aquesta foto, que vaig fer fa uns pocs dies a la Rambla. “Els engranatges de Badalona en suspensió”. El cablejat elèctric i les catenàries de la via del tren esdevenen, a Badalona, autèntiques escultures quan es retallen al blau del mar i el cel. Ho va saber veure l’Alfons Soldevila amb la seva esplèndida passera, a Canyadó; i també els arquitectes Poch i Moliner, quan van fer el discutit (i per a mi indiscutible) allargament de la Rambla a Santa Madrona. Hi ha un diàleg molt singular entre natura i indústria al nostre passeig marítim.

Però crec que en Juliana no va per aquí; o no va per aquí, exactament. El seu comentari es refereix, aventuro, a algun aspecte més intangible i clarament conjunturual. Els engranatges de Badalona en suspensió, diu; i jo m’imagino la ciutat agafant aire, mirant un horitzó de falsos tons pastel. S’inicia un nou cicle, aquí. El motor al descobert, engranatges en suspensió. Ajustar? Desmuntar? Necessitarem enginyers, mecànics i artistes. Perquè la persona que va dissenyar aquestes estructures metàliques, que tan expliquen què som, era una mica de les tres coses.

Va, sí, fes-ho!

Diu el New York Times el que molts sabíem. L’anunciado en TV d’abans és, avui, un mitjà global en anglès dient coses com: “gent, que no es la quantitat, que és la qualitat”. És obvi, sí, però les obvietats, d’òbvies que són tendeixen a la invisibilitat. Recordem els primers temps de les xarxes socials? Aquella boja cursa per tenir més amics i seguidors que ningú. Confoníem un públic ampli amb el nostre poder d’influència i prescripció. L’equació fallava de totes totes, sí, però i què?, mira, tu, per si de cas…

Al final, a les xarxes socials no hi funciona res que no funcioni també en la vida, diguem-ne, presencial. Matrix és una bona pel·lícula, però és una pèssima metàfora del nostre món. Hi ha una sola ‘realitat’, avui i aquí i malauradament crec que encara és pertinent recordar-ho. “No, és que jo prefereixo el contacte personal…”, es defensen alguns com si es tractés de propostes excloents. [Continuar llegint l’article a Media.cat, on ha estat publicat originalment]

Del twitter a l’impremta

“Quan un amic em va suggerir de crear una pàgina del Twitter per tenir un registre de totes les bogeries que li surten de la boca al meu pare, vaig començar ‘Shit My Dad Says’. Vaig estar una setmana amb només un grapat de seguidors… uns quants amics que coneixien el meu pare i el consideraven un personatge. Després, un dia em vaig despertar i hi havia mil persones que em seguien. L’endemà, deu mil. Després cinquanta mil. Després cent, dues centes, tres-centes mil, i tot d’una una fotografia de la cara del meu pare i les seves citacions van començar a aparèixer pertot arreu. Em trucaven agents literaris que em volien representar; productors de televisió em convidaven als seus programes, i els periodistes em demanaven entrevistes.”

Avui gairebé dos milions de persones segueixen les meditacions filosòfiques del senyor Alpern a Twitter. El seu fill Justin, amb Parides del meu pare ha aplegat algunes d’aquestes perles 2.0 i hi ha afegit unes quantes quartilles on, de forma lleugereta però també –s’ha de reconèixer– simpàtica, enfila records i consells. Tot plegat desperta més d’una riallada (i això ja és prou) i subtilment ens convida a remirar els nostres pares d’una altra manera. Hi ha aquella mica de moralina, sí; però aquí té la dolçor ben administrada, i fins aporta al cocktail un àcid puntet refrescant. El llibre, editat per la Magrana, és perfecte per un matí de platja.