“E de novo o mar comezou a ondear
”

 

Galícia vista en una trentena de fotos. Record d’un estiu molt especial, inoblidable.

“Ós intres de calma seguíu un aire alquitrán
e de novo o mar comezou a ondear
o seu baile no meu corpo.
Dos tempos dos espellos xurdiron
as horas das postas de sol.
Para dubidar de novo á beira dun río.
Para sair de novo, agora, outra vez
ó camiño.”

(A los instantes de calma siguió un aire alquitrán / y de nuevo el mar empezó a ondear / su baile en mi cuerpo. / De los tiempos de los espejos surgieron /
las horas de las puestas de sol. / Para dudar de nuevo a la orilla de un río. / 
Para salir de nuevo, ahora, otra vez / al camino.)

Rafael Lerma. (Antología de Joven Poesía Gallega).

L’ombra de la torre d’ivori

En Peter Eisenman és un gran arquitecte, però al final ni el més gran dels arquitectes pot deixar de ser això, l’encarregat de la caixa, el recipent, el contenidor. Amb el disseny de la Cidade da Cultura de Galicia, a Santiago de Compostela, el nordamericà ha volgut resoldre, –ep, i amb tota la bona intenció, bé que amb un èxit discret–, un error de partida que és polític, no pas tècnic. Eisenman ha plantejat un conjunt espectacular i arquitectònicament reeixit al Monte Gaiàs, a uns quilòmetres de la capital. La coberta d’aquest equipament múltiple (Arxiu de Galícia, Biblioteca, sala de concert i d’exposicions, etc.) és una rèplica intel·ligentment deformada de la trama urbana del centre de Santiago (veure foto). Eisenman subratlla així la connexió entre les dues ciutats, segurament conscient que aquesta és, en realitat, una de les principals vulnerabilitats del projecte: la insuficient vertebració entre la cultura -diguem-ne- del carrer i la cultura d’èlit representada en els flamants nous espais. Quanta intenció política, aquí: vet aquí la ciutat fora de la ciutat, la cultura reduïda a una agenda bonica, però sense fons ni xarxa. La Cidade és un parc temàtic controlat i calculadament inaccessible. Eisenman ja treballa en un altre projecte, però la Cidade queda pels gallecs, com l’exemple d’una oportunitat perduda (més).

Homenatge a Steve Jobs, fuster

“Imagina que ets un fuster i t’encarreguen un petit moble. El tens enllestit i és la mar de bonic (penses). Només et falta la part posterior, la que mai veu ningú. Mires pel taller si trobes alguna peça qualsevol, que ja farà el fet. Però ets un fuster, un fuster que s’estima la feina. És igual si mai ningú es mira la part del darrera: tu saps que és allà, de cara a la paret, aquell pedaç sense història. I finalment, faràs servir la millor fusta que tens. Vols dormir a la nit, que això és una qüestió de principis.” Ho explicava Steve Jobs el 1985 en una entrevista a Playboy, el fins avui director d’Apple: artista, empresari, inventor, una de les persones més influents en la nostra cultura popular. Ah, i fuster.

L’oració del fullet urbà

“Sucia está mi calle, aunque todos los días alguien la barre. Sucia está mi calle y esto no hay quien lo cambie. En esta colmena cada cual cuida de su enjambre. Ya todos olvidaron lo que es hambre. Espero que todo cambie… y que algún día no exista perro que me ladre.” Aquest prec acompanya aquest dibuix, situat al final del carrer Casas i Amigó al barri de Sant Crist. El text el signa (sí?) un/una tal Adato, i el dibuix, sembla, és obra d’un/una tal Colmena. Són, en tot cas, versos de veritat.

Literatura sense objectiu?

“I ara ja passo al tema fonamental. A allò que expressa l’essència de la vida en un camp. A allò que constitueix la sensació principal d’un antic vigilant de camp de presoners. A les característiques de la sospitosa semblança entre els guardes i els reclusos. O, per dir-ho d’una manera més ampla, entre el ‘camp’ i ‘la llibertat’.

Em fa l’efecte que això és molt important.

Llàstima que la literatura no tingui cap objectiu. Altrament, diria que havia escrit aquest llibre precisament per això.”

Aquest és un fragment de les cartes que Sergei Dovlatov va escrivint al seu editor estatudinenc i que articulen “La Zona. Apunts d’un vigilant de camp”, una novel·la singular i altament recomanable en la qual es van creuant aquestes missives amb els desordenats i sovint incomprensibles apunts de la vida al camp de concentració soviètic, vist des de la perspectiva del vigilant. Dovlatov utilitza l’absurd no tant per descol·locar-nos, sinó per descol·locar-se. I és això que el fa tan interessant. L’escritptor no alliçona al lector, sinó que dubta ‘amb el lector’; que no promet el que no podrà oferir, vaja. Aquí no trobarem una resposta convincent a les grans preguntes de torn. Rússia és massa enorme, per això. La tragicomèdia Dovlatoviana enllaça moltes misèries i unes poques grandeses. I ho fa amb les afilades dots d’observació marca de la casa i un sentit de l’humor contingut que evita la temptació del cinisme.

Dovlatov necessita reconèixer l’artifici de la literatura i convida al lector a un diàleg desordenat entre el passat i el present, la ficció i la realitat, el mite i la política, l’escriptor i el lector… “Llàstima que la literatura no tingui cap objectiu.”, diu l’escriptor rus. D’acord. La literatura deu ser, en tot cas, l’eina.