“Aquell petit món…”

“Aquell petit món, vegetal, animal i humà, (…), voltat dels conreus, i dels canyars i les zalzaeredes que guanyaven espai a la sorra del Besòs, fou durant una cola d’anys la pedrera moral i poètica, d’on jo vaig extreure material per a construir personalíssims castells imaginatius, en les hores de la infància i de l’adolescència”. Aquest és un fragment de les “Memòries” d’un dels grans escriptors catalans, Josep Maria de Sagarra, del qual avui es compleixen 50 anys de la seva mort.

“Aquell petit món” era Santa Coloma de Gramenet, on el poeta, escriptor i dramaturg va passar llargues temporades quan era petit. La Santa Coloma de Sagarra i l’actual tenen poc a veure –ho reconeix el mateix Sagarra quan parla de suburbi babilònic en contraposició a l’immens regadiu que era a principi de segle– però la comarca, tan diferent avui, certament; és plena ara com aleshores de petits móns i d’incomptables castells imaginatius. Només cal saber trobar-los.

* Per cert, la foto és de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. Està feta l’hivern de 2006.

Reinventar-se, l’obligació permanent

És periodista i escriptor. I potser assagista. També ha tastat la gestió i la comunicació política. «Prefereixo deixar estar les etiquetes i… anar fent coses. Aprendre i compartir el que calgui.» Avui és una de les veus més escoltades del periodisme a la xarxa. Es diu Joan Carreras, Janquim, i és el meu entrevistat a la secció de Tasques Connectades del número de setembre de la Revista d’Òmnium Cultural.

Un tastet de l’entrevista –per cert realitzada via twitter–: “Per Vida a Mart em referia a la visió que de vegades hi ha d’Internet des del periodisme… com si Internet fos un món a part i no part del món.” “Sóc un narrador. Amb més o menys fortuna. El periodisme és un dels oficis que he fet. És una provisionalitat. Reinventar-se és quasi una obligació permanent.”

L’entrevista sencera la podeu llegir aquí i totes les Tasques en aquest altre enllaç.

Passant pel carrer del Porvenir

Seré, bellíssim. Aquest gran ull es mira Badalona, com volent consolar-nos. El rostre tranquil contrasta amb la fressa de les cotxes de l’autopista, des d’on és vist de resquitllentes per milers de conductors, cada dia. Jo, potser tu.

A peu de lateral. Aquí, al barri de Coll i Pujol, la fressa arriba una mica esmorteïda i tinc més temps per contemplar-la. Miro al meu voltant. Hi ha molts solars abandonats, en aquesta part de la ciutat: els carrers s’entrelliguen tortuosos, com si no sabessin on anar. Torno a mirar-me la noia pintada per Jorge Rodríguez Gerada dins el projecte Identitat(s) i li envejo aquest posat confiat. Enfilo el camí de Morera, el barri on visc, passant pel carrer Porvenir. El sentit de les coses el trobes, ben sovint, en el lloc més inesperat.

Pescador de capvespre

La seva mirada i el meu objectiu es creuen. Es queda palplantat uns segons davant meu i ‘clic’, faig la foto. Ell pesca amb una llarga canya i jo amb una camera que duc a la butxaca. L’hora suau d’un vespre del final de l’estiu. Cerca agraït la fugissera llum de les escames d’un peix. No ens separen tantes coses.

L’asfalt, un gran amfitrió

És Can Rovira, de Badalona, emplaçada a la confluència del carrer de Santa Barbara i el carrer Rector. Aquí Dalt de la Vila i Coll i Pujol es troben amb una certa incomoditat. Fàbriques abandonades i solars plens de males herbes; la crisi d’avui es troba amb la crisi d’ahir. Alguna nova promoció de pisos es mira perplexa el confiat posat d’una corrua de modestes cases boniques. També hi ha fabuloses finques que semblen escapades d’un altre temps, com Can Rovira. Un error? Un oblit? I no, per sort. L’asfalt és, en realitat, un gran amfitrió.

L’antiga Vila Teresita

Abans de dir-se Hostal Empúries es deia Hostal Ampúrias, i abans encara, Vila Teresita, un nom d’un preciós to sèpia, avui ja del tot improbable. Eren els primers anys del segle passat i en Puig i Cadafalch i els seus ajudants recorrien aquell tros de terra, en el camí que va de l’Escala a Sant Martí d’Empúries, a punt d’emprendre l’excavació de les restes del jaciment grecoromà. La Costa Brava abans de la Costa Brava. La Vila Teresita presidia la màgica caleta del Portitxol i oferia el refugi perfecte per a aquell emocionat grup d’arqueòlegs.

La blanca construcció s’ha anat ampliant d’aleshores ençà, sense espatllar el seu principal valor: oferir a l’hoste el millor del mediterrani emarcat en qualsevol de les modestes finestres que miren al golf de Roses. Avui l’Hostal Empúries representa un nou model de turisme basat en la responsabilitat social i ecològica. Envellir bé és saber canviar.