… An age of indiference

Billy Bragg sap dir molt amb molt poc. “Polemical tunes in an age of indiference”. Aquest és el petit text que es pot llegir en la portada del seu nou disc, Fight Songs, a decade of downloads. Bragg llença el seu puny a la càmera mentre fita la seva mirada en nosaltres per dir-nos, sense que calgui dir res, que encara hi ha camí. “I keep faith”, cantava, convertit en el nostre ‘crooner’ amb programa, en el tema que obria el seu Mr. Love & Justice, el seu reivindicable disc de 2008. No hi ha moltes recopil·lacions oportunes (sí que n’hi ha, i massa, d’oportunistes) per això em sembla que paga la pena fixar-nos en aquesta, que endreça amb naturalitat el cançoner més urgent de l’anglès, temes solts i que en molts casos només es van poder ‘descarregar’ del seu web.

Never buy the sun, Last flight to Abu Dhabi, Bush War Blues… Un altre cantant convertit en analista polític? No. Bragg no canta sobre els polítics. Canta sobre les persones. Ningú com ell pot convertir una diatriba en una cançó d’amor, i una cançó d’amor en una invitació a la revolució.

+ Aquí el podeu escoltar a Spotify.
+ Apunt publicat al blog de Vinil Connection.

Mirades sota el bosc lacti

“Pots sentir com cau la rosada i com respira el poble. Ets tu només que tens els ulls oberts per veure la ciutat, negra i plegada, i adormida profundament i lenta. I ets tu només que pots sentir la invisible caiguda dels estels, l’estremiment en la densa foscor que precedeix l’aurora, tocada pel rou del matí, dels minúsculs contactes sobre el mar negre (…). Escolta: és la nit que es mou pels carrers, és la processó del vent salat i musical i lent per Coronation Street i Cockle Row; és l’herba que creix a Llareggub Hill; és la caiguda dels estels i la rosada, el son dels ocells al Bosc Lacti. (…) Només tu pots sentir i veure, més enllà dels ulls dels dorments, els moviments i països i laberints i colors i consternacions i arcs de Sant Martí i melodies i desitjos i vols i caigudes i desesperacions i els amples mars dels seus somnis. Des d’on ets pots escoltar els seus somnis.”

“Sota el Bosc Lacti” (Clàssics Moderns Edhasa, 1987, amb traducció d’Angela Buxton i Salvador Oliva) és una de les darreres obres de Dylan Thomas, pensada i escrita per a ser dita a la ràdio. La BBC va estrenar-ne el muntatge definitiu el 1954 i un temps més tard fins i tot se’n va fer una adaptació fílmica amb Richard Burton i Peter O’Toole.

Aquest drama per a veus ens aproxima amb la càlida ironia habitual a diferents escenes urbanes: vint-i-quatre hores d’un dia qualsevol, en un lloc qualsevol. És així com Thomas ens convida a visitar una ciutat sense ser vistos, i totes les seves veus esdevenen una de sola. Recorrem estances i travessem parets i cossos saltant-nos totes les lleis de la física; l’escriptor ja ens ha convertit en petits déus.

Des del 2005 he anat aplegant en el meu àlbum de Flickr desenes de rostres presents a la ciutat/ciutats (hi podeu donar un cop d’ull, aquí). Em sembla que podrien ser també, i d’alguna manera, fotos sota el Bosc Lacti. Cares amagades rera una cantonada, ulls que et miren des d’una paret a punt de caure, un somriure que surt de sorpresa en estripar un cartell, el reflex d’una noia en el vidre d’una botiga… Thomas col·leccionava converses i pensaments que atrapava negre sobre blanc damunt les pàgina d’un llibre. Jo m’he servit d’una càmera per explicar les meves ciutats sota el cel (el bosc) lacti.

Els (meus) 30 discos del 2011

  1. Paul Simon – So beautiful or so what
  2. Lucinda Williams – Blessed
  3. PJ. Harvey – Let England Shake
  4. The Low Anthem – Smart Flesh
  5. Gillian Welch – The harrow and the harvest
  6. Ryan Driver – Who’s breathing
  7. Meshell Ndegeocello – Weather
  8. Antonia Font – Lamparetes
  9. The Decemberists – The King is dead
  10. The Black Keys – El camino
  11. R.E.M – Collapse into now
  12. Xavier Baró – La màgica olivera
  13. Dawes – Nothing is wrong
  14. Middle Brother – Middle Brother
  15. Tom Russell – Mesabi
  16. Senior i el cor brutal – Gran
  17. Tinariwen – Tassili
  18. Pajaro Sunrise – Old goodbyes
  19. The Leisure Society – Into the murky water
  20. Nick Lowe – That old magic
  21. Joe Henry – Reverie
  22. Tom Waits – Bad to me
  23. Bon Iver – Bon Iver
  24. Wilco – The Whole Love
  25. James Blake – James Blake
  26. Vinicius Cantuaria & Bill Frisell – Lagrimas mexicanas
  27. Ryan Adams – Ashes & Fire
  28. Laura Veirs – Tumble Vee
  29. Bill Callahan – Apocallypse
  30. Manel – 10 milles per veure una bona armadura

* Recull a Spotify.

Els reis vénen

Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

Veig la nit color blau tinta com navega,
la fragata del desembre,
Mar enfora l’avaraven,
terra endins avançarà.

Viatgers que habiteu a la popa,
d’una estrella seguiu la derrota:
adéu-siau, adéu-siau, adéu-siau!

Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
Un grec, un grec,
un groc, un groc,
un grec, un groc i un negre,
observen una fina lluïssor de cabellera,
observen una fina lluïssor de cabellera.

Molt més que el sol,
molt més que el sol
m’agrada aquest estel.

Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!

Un grec,
un groc,
un bru.

L’autor d’un dels poemes més bonics de nadal és de la meva ciutat. Es diu Joan Argenté i aquí en pots obtenir més informació. La foto és de tres de les cerveses Dimoni, de Badalona.

 

Periodistes que fan llistes

(…) En tots els casos, són periodistes que responen bé a les habilitats que requerim a un periodista, avui; i que Steve Buttry resumeix a la perfecció en aquest apunt –confegit per Álvaro Martínez. Ells, i tants d’altres, són periodistes actuals que han entès que avui per fer bé la nostra feina ens hem de reinventar nosaltres (i això implica com i què escrivim).

El problema és que molts d’aquests serveis d’alt valor afegit i que relacionem amb el filtratge, la prescripció o, fins i tot, les exclusives, encara no tenen un model de negoci darrera que els faci sostenibles per ells mateixos.

Podeu continuar llegint l’article, publicat el 4 de gener a Media.cat, aquí.