Més enllà del pentagrama

Resutla que Wilco i Bonnie Prince Billy venen cafè (a més de bons discos). No és només una notícia simpàtica, aquesta (que també, al tanto). Més enllà de l’anècdota i de la modèstia evident de les dues puntuals ‘marques cafeteres’, aquí trobem un senyal més d’una indústria en transformació, que es va orientant correctament, absent a l’apocalisme invocat per tants tertulians de pega.

A l’FNAC, els gadgets i les figuretes d’artistes van prenent espai als cedés i a vegades sembla que hagi de ser més fàcil trobar un mug de Kiss o una figureta de Mick Jagger que la nova delicadesa de Bella Union o la darrera recopil.lació dels Warners Archives. Ni bé ni malament, això. (O més malament, que bé, tot i que això ja seria objecte d’un altre apunt). És, en tot cas, la constatació que hi ha un grup sociològic amb temps i diners (encara) per ampliar la cistella de la compra musical. Els darrers soldats del peterpanisme? Els exiliats obligats d’un Neverland que amb aquests objectes ensumen la pàtria perduda?

Més encara: als concerts, les parades de mertxandatge han duplicat la dimensió i ofereixen una gama de productes molt completa que, davant la mirada de perplexitat del rockero de tota la vida, va dels vestidets per a nadó a les bosses d’anar a la platja. Als concerts de l’escena ‘americana’ dels EUA, fa temps que bandes com Iron & wine, New Pornographers o els mateixos Wilco venen làmines d’artistes locals amb el seu nom, la sala i la data: un record per a sempre, capturar el temps que s’escapa; l’il.lustrador signa amb llapis, garantia de singularitat, la peça única. Ens fem grans, la dona, el crio, qui sap quan podrem tornar a un concert… jo hi vaig ser.

L’artista és una marca? Molt més que això: l’artista és –sempre ha estat, de fet– el vincle necessari per fer brillar un objecte en l’infinit prestatge del supermercat global; la pròrroga salvada en l’últim minut (mirar-se al mirall i fer veure que no has canviat tant!); una declaració d’intencions; un secret molt ben guardat, el consol quan s’apaga l’última nit de casa.

No es tracta de deixar la guitarra pel molinet de cafè (ejem!) sinó d’entendre que avui cal diversificar el negoci, i sobretot ser a molts llocs a l’hora. La feina de l’artista -diguem-ne- independent està també, entre moltes altres coses, a exercir un nou paper, el de facilitadors: el cantant o la banda esdevé la peça que fa encaixar equips cada vegada més multidisciplinars i flexibles. L’artista afina i dóna joc: ven cafè, litografies o bufandes. I fa discos i concerts. I explica històries, sobretot (per sort, això continua sent el més important)

Mals temps per al rock’n’roll? Mals temps per als intèrprets que no entenguin que la seva feina és connectar els punts en un ecosistema cultural més complex que mai, que tan important és que la gent vibri amb les teves cançons, com identificar les complicitats (potencialitats?) més enllà del pentagrama. Res nou, potser; només que ara ja comença a ser inexcusable.

Resulta que entre tants downloads, encara necessitem tocar, mira. Resulta que entre tanta globalització, encara necessitem ser d’algun lloc (la nació rock?) i aixecar les banderes que calgui (substitueixi ‘bandera’ per samarreta o pòster).

El barbes del Bonnie Prince Billy venent cafè? Una frivolitat? Segur? Diria que aquest és l’artista a qui li sortiran els números en un futur. He dit en un futur?

* Apunt també publicat a Vinil Connection

Versos (prestats) per a en Miquel


“Daurats migdies dels minvants d’hivern! / Ara és temps de morir, que la vida comença. / Com un foc invisible, meravellós, intern, / sota la terra nua batega el crit etern / de la larva, l’arrel i la semença.” (Màrius Torres. A Febrer. 1937)

“Tu destino está en los demás / tu futuro es tu própia vida / tu dignidad es la de todos” (J.A. Goytisolo. A Palabras para Julia. 1979)

“I vosaltres, fillada, teniu ja un niu ben vostre. / Si aneu pel món un dia, sabreu lo que això val: / recordareu el batre la pluja en aquest sostre / i com és dolça l’ombra del porxo paternal.” (Joan Maragall. A En una casa nova. 1910)

“Dos tempos dos espellos xurdiron / as horas das postas de sol. / Para dubidar de novo á beira dun río. / Para sair de novo, agora, outra vez / ó camiño.” (Rafael Lema. A Primera Singradura. 1999)

“Every mountain is not the same / every cloud won’t bring the rain / every spark won’t start a flame / every heart won’t let you down.” (Greg Trooper. A Every Heart Won’t Let You Down. 1998)

“Molt més que el sol, / molt més que el sol / m’agrada aquest estel. // Adéu, jo vaig a fer-me amic del noi que el fa volar!” (Joan Argenté. A Un grec, un groc i un negre)

* En Miquel Lladó Touzón va néixer a Badalona avui fa just una setmana, el 5 de febrer de 2012. Aquesta és la làmina que hem penjat a l’incubadora d’en Miquel per donar-li la benvinguda a ell i a tots els que aquests dies comencen a apropar-se a l’hospital per saludar-lo. Està molt bé, per cert; i nosaltres també (clar) i amb ganes de tenir-lo a casa ben aviat (què us he de dir!).

Despullada amb el seu amor/dolor


La millor foto o una foto que no havies vist mai abans? Qualitat o originalitat? Professionalitat o oportunitat? Totes les fotos distingides pel jurat del World Press Photo acostumen a tenir una bona puntuació en cadascuna d’aquestes qualitats i desafien el joc de contraris. Es preguntava Sergi Fornols a Vinilconnection.com: Com es tria una fotografia d’entre 101.254 peces aportades per més de 5000 fotògrafs d’entre els més destacats del planeta? 

A el World Press Photo no trien les millors fotografies, sinó les millors històries. És obvi, o potser no tant. Potser us heu preguntat si la informació és una forma d’anestèsia. Jo si. Una bona fotograria té sempre al darrera una bona història, però poques fotografies tenen una història nova, un punt de vista no explorat. No totes les fotografies et miren de fit a fit, per restar amb tu quan plegues el diari del dia.

No sé si la fotografia del colomenc Samuel Aranda és la millor fotografia de l’any, sí que sé, en canvi, que aquesta fotografia il·lumina amb una sensibilitat gens complanet les ombres del relat oficial. Aranda connecta la contemporaneitat més rabent amb la sala d’un museu (de la Pietà a les ombres de Caravaggio) i ho fa interpel·lant-nos, quasi de forma provocadora, amb aquesta dona que, tapada fins al capdemunt amb el seu burka, ens mostra tantes coses. Despullada amb el seu amor, despullada amb el seu dolor.

> Per cert, que Aranda treballa habitualment per al New York Times. Gens casualment (crec) agraia ahir (el dia que es va conèixer el premi) a l’equip de fotografia del rotatiu nordamericà. Prova de la importància que el NY Times dóna a la fotografia és aquest blog intern; també està molt bé aquest altre de la Ràdio Pública Nordamericana. Els mitjans anglosaxons marquen la patua, també en aquest àmbit.

Una joia de botiga

L’arquitecte i interiorista William Sofield ha convertit la Santa Eulàlia, la centenària botiga barcelonina de teles i confecció, en la metàfora perfecta del luxe. L’entrada al passeig de Gràcia és emoció continguda: una caixa que s’obre amb un clic per oferir una joia que ens fa l’ullet entre velluts. És l’entrada principal d’un establiment que reivindica el seu lloc al món, accentuant la seva singularitat. I això té molt de valor, en aquest Passeig de Gràcia que cada vegada perd més personalitat.

Trobareu més sobre la botiga Santa Eulàlia aquí i aquí.