Miralles carter, més que una foto

Jordi Miralles, exlíder d’EUiA i diputat al Parlament (2003-2012) ha tornat a la seva feina, la de carter. Ho ha fet ell, com tants altres polítics ho havien fet abans, i també ara. Amics, coneguts, veïns, conciudadans que quan acaben el seu servei públic al govern, al saló de plens o al Parlament tornen a la feina: a l’institut, a l’hospital, al despatx d’advocats, a la universitat, a la fàbrica.

Que els vergonyosos casos de corrupció d’avui (i l’encara més vergonyosa inacció o complicitat institucional) no ens facin passar per alt que si bé és cert que hauríen de ser més, són els que són i precisament són molts, la gran majoria, de fet. I malgrat tot, que té prou mèrit.

La fotografia del Miralles és una alenada d’aire fresc, sí; i l’oportú recordatori que ‘no tots són iguals’ i que hi ha altres maneres de fer i defensar el país que per sort es conjuguen en present en el seu partit i en el d’altres.

La poderosa imatge que acompanya aquestes lletres, obra de David Airob i publicada avui a La Vanguardia, és una arma contra el cinisme, el pitjor company de viatge per canviar les coses. Ens calia. És més que una foto.

Source: Blog Actualitat

Apunt d'urgència sobre #canvibdn

Es mouen les coses a Badalona, tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants i vila excomunista i exsocialista, governada pel Partit Popular des de l’estiu de 2011.Avui, a dos anys i poc de la propera cita electoral es va articulant, per fi, un treball coordinat i serè per part de l’oposició, que d’altra banda comparteix tantes coses! La idea d’una moció de censura a l’actual equip de govern, la gestió del qual ha estat esquitxada per continuats i greus escàndols i acusacions, es comença a conjugar en un futur ben probable, i no pas en el voluntariós condicional habitual fins ara. Com hauria de ser aquest nou pacte? Quatre conceptes, a mode d’apunt d’urgència:Caldrà que sigui instrumental. És a dir: no es tracta de pactar per pactar a qualsevol preu ni perquè sí, sinó de pactar per garantir una ciutat diferent i millor. Pactar per fer què. Pactar per fer-ho com. Pactar per fer-ho quan i on. Això no és un canvi de cadires. En la part positiva, PSC, CiU i ICV-EUiA, les tres forces que podríen impulsar el nou govern, comparteixen la idea bàsica d’un model de ciutat: només cal fer una lectura atenta als diferents programes o tenir en compte que en els últims vuit anys les tres formacions que el promourien han governat plegades almenys una vegada. En la part negativa, la pressa i la duresa de la crisi actual (ofec pressupostari i context de creixent contestació social) dificulten el programa que ha de ser necessàriament alguna cosa més que un programa de mínims, alguna cosa més que ‘el que ja coneixem’. El pacte per governar la ciutat ha de permetre desplegar un projecte ambiciós, transparent, inclusiu, compromès nacionalment i atractiu per a la Badalona del futur.

És per això que ha d’estar ben articulat i ha de ser transversal. En primer lloc, de cara endins (ha de partir d’un sistema de treball entre els seus socis basat en l’equilibri, l’eficiència i la confiança; un aspecte difícil de garantir atès l’històric de desencontres entre els protagonistes aquests darrers mesos). Més important, però, és que estigui ben articulat de cara a la ciutat. Això vol dir que s’han d’establir sistemes de participació i compromís amb les altres forces amb representació al Parlament (però no a la ciutat), com ERC i la (…) Continue reading

En 'defensa' de l'àrea metropolitana

En l’actual transició nacional, allò que en diem l’àrea metropolitana és, per a molts, un territori massa desconegut, vist amb més prevenció que respecte, un ‘problema’ que cal suportar i en tot cas tractar amb una bona tàctica pensada només en clau de ‘sí o no’. Des d’aquest punt de vista, cal trobar el desllorigador per minimitzar recels i aconseguir simpaties: una frase, un vídeo, una campanya ben dissenyada… ens pot permetre fer el toc de bareta per neutralitzar els símptomes que ens sembla observar entre la gent que hi viu (la por, la desconfiança, la indiferència).Però resulta que els barris que conformen aquesta àrea metropolitana, tan vius i acolorits, tan diversos, en realitat són ben poc perifèrics; no es conformen a ser objectes del màrqueting polític de torn. Ben al contrari, reclamen avui la seva centralitat en la història recent del país, el seu lloc en el procés constituent actual. Es va veure en l’augment de la participació del passat 25n. Cal trepitjar aquests barris no pas per explicar la bona nova, sinó per entendre una mica millor qui som (i qui serem, especialment quan siguem indepenents).

Hi ha qui dirà que no hi ha temps per a segons què, que aquest era un camí que calia haver emprès ja fa anys, que ara es tracta de guanyar i que després ja veurem. Jo mateix escrivia això mateix l’any 2008 a la Revista d’Òmnium: ‘més carrer, menys conferències’.

I és ben cert que no hi ha gaire temps, i que aquesta feina calia haver-la fet fa anys, però no és menys veritat que l’àrea metropolitana és el cor del país, tant com ho són Ripoll, Valls o la Seu d’Urgell. No es tracta pas d’alentir ni aigualir res, sinó d’entendre que construir un estat és un procés col·lectiu que per que tingui èxit s’ha de basar en el reconeixement de tots els accents possibles. Per aconseguir-ho, cal empatia, no només (…)

Les portes d’una ciutat


En realitat, les portes d’una ciutat ens menen a ciutats diferents. M’agrada conèixer prou un lloc per saber on –i com– ens mena cada via d’entrada. Un luxe, quan tens el temps –i les ganes– per escollir el camí més lent i menys pràctic però que és, en canvi, el més bonic. Girona és tota una altra ciutat, silenciosa, tardoral i amable, quan hi arribes, un matí d’hivern, per la carretera de Campdorà fins al carrer de Pedret. El Ter, aquests dies, ofereix una vista espectacular.