Una llibreria és una república

8562767014_f477029712_z

M’agraden les llibreries que són com a aparadors. M’agrada mirar a dins, des del carrer estant, enmig del trànsit de cada dia, i comprovar com el soroll del meu voltant es va esmortint a partir del moment que els meus ulls comencen a seguir el quefer dels compradors de l’interior, mentre van tastant amb la mirada i amb la punta dels dits novetats i reedicions. La Central se m’ofereix així sovint; com un oasi, a la plaça Vicenç Martorell, a Barcelona. També la llibreria el Saltamartí, a Badalona.

La llibreria és una de les moltes repúbliques que conformen una ciutat on val la pena viure.

El patriota accidental

Victus - Albert Sanchez Piñol“-¿La oyes? Mi padre inventó esta caja, él puso música dentro de una caja y escogió esta canción. ¿A que es bonita?
Nunca me ha gustado mentir a los enfermos, de modo que dije:
-La arreglaremos, ya verás.
-¡Martí! -se exaltó en su fiebre-. ¡Dime que la oyes!
No, no la oía. Solo era una caja escacharrada, un minúsculo resto entre millones de objetos más damnificados per el bombardeo enemigo. En vez de contestar, suspiré. Ella se dio cuenta, la fiebre alta puede hacernos muy lúcidos. Me miró con aquellos ojos abismales y dijo:
-¿Quieres saber algo, Martí? Tú eres tú porque no oyes esa música. Esa es tu virtud y al mismo tiempo tu limitación. Si quisieras oír nuestra música, la oirías. Pero no puedes, no crees en ella. Ni siquiera lo intentas. -Y siguió-: Has oído mil veces esa música. ¿Por qué no ahora? La caja solo es una caja, algún día tenía que romperse.”

Victus, el fabulós llibre d’Albert Sánchez Piñol, és la història d’un patriota a la cerca de país, esquiu reflex que el nostre protagonista buscarà en una paraula misteriosa (‘la palabra’ que el persegueix des de les primeres pàgines del volum) o que escoltarà sense ‘sentir’ en la caixa de música que serva com un tresor la seva estimada Amelis.

Martí Zubíria, el nostre patriota accidental, entén finalment, i de quina manera, amb sang i foc, que la pàtria és sacrifici, pertinença, llaç i futur. Que la pàtria són coses petites i potser incomprensibles -”has oído mil veces esa música”-, però que en ocasions, el capritx de la història conjura en alguna cosa que ens supera. La pàtria no són les banderes dels que manen, sinó “les espigues que cauen sense queixar-se”, grandesa dels dèbils i vulnerables. Sacrifici, pertinença, llaç i futur.

El llibre és una novel·la majúscula, amb ecos del millor Dumas i també un mirall deformat però revelador del nostre present. I una història d’amor. És també un prec, i potser també un sermó a la muntanya. Una invitació a la lluita que s’apropa, com si l’escriptor volgués cridar a files.

El lector promiscu

QUIOSCS¿S’imaginen un lector de llibres que només llegís obres publicades per una determinada editorial; o un afeccionat al rock que només seguís l’actualitat musical a partir dels discos editats per una sola discogràfica? Doncs al lector de premsa d’avui li demanem un ‘sacrifici’ semblant, o almenys li demanem a aquell que vol pagar per allò que consumeix (que encara és més greu).

La digitalització i l’acceleració de la informació ha portat a la creixent promiscuïtat de l’abans fidel comprador de diaris, que entès a la vella manera, és cada vegada més una figura en extinció. Tanmateix, aquell subscriptor de tota la vida conviu avui amb un superusuari que es mou amb rapidesa en el gran quiosc que és Twitter i que es reivindica com alguna cosa més que una adreça postal (o electrònica) de lliurament. Continue reading

La creació constant

aravadebo1“Us n’adonareu de seguida: el disc és molt senzill. Un parell d’assaigs i a gravar s’ha dit. No hem pretès de fer filigranes, no volem que només se’ns escolti, volem que se’ns canti. El nostre intent és que les cançons siguin de participació. En algunes observareu que els infants o desafinen o fugen una mica de to. No podem dir que tant se val, però crec que el pitjor és que els infants no cantin”. (…) Tingueu presents aquestes coses: no us lligueu massa a les orientacions que us donem; sigueu creadors, inventeu nous jocs, nous mims, noves danses. No sigueu massa exigents a conservar intactes totes les lletres; el cant popular ens brinda l’oportunitat d’una creació constant; no en feu una simple còpia.”

Buscava uns versos per a la meva contribució al Dia de la poesia catalana a internet que es celebra avui i m’he topat amb Uni dori, un vell disc dels Ara va de bo. M’ha agradat llegir en Xesco Boix i les seves indicacions per als pares i mares que fa 40 anys es deien Jaume i Mercè; Dimes i Maria Carme i que avui es diuen Natalia i Oriol i Maria i Pere. Parla de cançons infantils. Però podria parlar de poesia. La “creació constant” es dóna en una cançó popular i en uns versos estimats, és la llarga cadena que d’aquí a uns anys, segur, seguríssim, continuaran en Miquel, en Dídac i en Martí… ;-)

Garcia Albiol… en tindrà prou amb el martirologi?

Un dels arguments contra el procés de canvi polític a Badalona que ara mateix s’està gestant a Badalona és que serà contraproduent i que pot afavorir el PP i el seu líder a Badalona, Xavier Garcia Albiol. “Ens veurem a les urnes”, diu falsament confiat el singular polític conservador, deixant entreveure que això el pot fer més fort, que ja li convé. Un pacte de perdedors, sostè; mentre interessadament passa de puntetes sobre el fet que el PSC, CiU i ICV-EUiA li treuen mitja dotzena de regidors i que des d’abans de la campanya les tres formacions havien deixat clar que en el cas que la ciutat ho necessités es podien posar d’acord per fer el que ara es plantegen fer. Més clar, l’aigua.

Així doncs, si la cosa va endavant, tindrem Garcia Albiol venent-se com a màrtir en 3, 2, 1… Aquest serà el relat, en efecte, atès que el domina a la perfecció (al capdavall ell ha excel·lit fent política de govern… a la defensiva, com si no hagués deixat la bancada de l’oposició), i també perquè en realitat no té cap altre sortida.

Se’n sortirà? Poca broma amb la intuïció política del llargarut –i sembla ser que per poc temps– alcalde. Avui en Toni Aira i l’Iu Forn apunten que no, que la moció de censura pot revitalitzar un Garcia Albiol, ara en hores baixes i que es troba bloquejat per la seva minoria al ple i assetjat per querelles i denúncies. Els dos analistes sostenen que és millor deixar que acabi de caure sol.

En cas contrari, argumenten, neix el Garcia Albiol màrtir, imbatible a les urnes. Certament, serà la seva resposta, però no està clar que li pugui sortir bé. O millor dit, no està clar que li sigui suficient. Discrepo, així, dels dos articulistes. Miro d’explicar-me.

Continue reading

10 coses a fer pel nou govern a Badalona (una proposta)

A continuació comparteixo un seguit de reflexions sobre allò que, crec, hauria d’inspirar els primers mesos del complicat procés polític que aborda Badalona davant la probable moció de censura a l’actual equip de govern; una possibilitat, que no es pot donar per segura (atenció!), però que genera il·lusió i esperança a la major part de la ciutat (16 regidors sobre 11) i que, en tot cas, ens requerirà tenacitat, paciència i responsabilitat.Fa dies que em volten pel cap, aquestes idees; crec que avui és un bon dia per compartir-les, acabi com acabi el tema. És important no oblidar que no es tracta d’un canvi de cadires, sinó d’un canvi per fer coses, per transformar la ciutat. No només no és precipitat parlar de polítiques concretes, en aquesta fase. Ben al contrari, em sembla molt oportú.

El primer punt és el més important; ens hi juguem l’èxit del procés. Continue reading