Va de pares, va de nosaltres

pugorosafoulardportabebesDes de fa uns dies, participo en el blog col·lectiu Va de pares, amb alguns sospitosos habituals, en Francesc Balaguer (promotor), en Rubèn Capilla (aka Producte) i l’Ismael Peña-López (aka Ictlogist, el de la tasseta eterna de cafè). A aquests tres, i a aquestes altures ja podem gens casualment, formen part de la meva primera comunitat 2.0, són dels primers perfils amb els quals vaig interactuar i amb els tres ens vam acabar desvirtualitzant ben aviat. A ells s’ha afegit un admirat il·lustrador, l’Oriol Malet, que també aportarà al blog, en aquest cas amb traços, no només amb lletres.

Vadepares.cat és necessàriament un espai viu, en construcció. Com les nostres paternitats… Us animo a seguir el blog, la pàgina al Facebook i el canal de Twitter.

Cuiner a la cerca de pàtria

Captura de pantalla 2014-01-24 a les 23.37.54“Em va commoure la vida d’algú que no és dels seus ni tampoc dels altres, d’algú que vol ser membre d’una comunitat però que no per això renuncia al seu esperit crític, d’algú que vol ser jueu però
a la seva manera. No sé ben bé per què, quan ja ens acomiadàvem, mentre l’Alex m’allargava la seva mà afectuosa, vaig pensar en la Mercè i la seva abraçada feble que després va ser molt forta i trista i em va saber molt de greu haver deixat la mare i el pare sense saber res de mi durant tants anys. Em sembla que ara he entès que no puc tornar a Barcelona perquè ja no sóc de la ciutat que em va veure néixer,. Suposo que no sóc d’enlloc ni ho seré mai. Encara que maldi per ser d’aquí, perquè és on visc.”

Cafè Barcelona, el nou llibre de Joan Carreras, Janquim, són en realitat quatre novel·les (Arjen, Annabel, Greetge i Siscu) que conflueixen en una història estranya que costa classificar; alguns hi han vist la reivindicació dels nous comançaments i sí, en part sí. Jo hi he vist, una original aproximació a la road-movie, amb aquells personatges que fugint, arriben; i aquelles trames que se serveixen del canvi de paisatge per en realitat no moure’s de lloc per què la culpa allarga l’ombra fatalment, i tan se val els quilòmetres que hi posis pel mig. És interessant, també, una de les subtrames, una interpel·ladora (i subtil) reflexió sobre la identitat: què és ser d’un lloc? Interessantíssim, suggerent (i segurament actual) el que per a mi és el personatge principal, el narrador de la novel·la, el cuiner català establert a Amsterdam, a la cerca de la pàtria impossible. “M’agraden les bufandes de les noies que passen amb bibcicleta, sembla que facin onejar banderes de llana”. Una frase potent, perdurable, quasi un vers, que diu molt d’aquesta novel·la elegant, punyent i tossudament distanciada.

Sóc el 13è periodista més influent del país? La resposta: no

Captura de pantalla 2014-01-08 a les 12.34.56La pregunta, i la resposta, venen a colació de la llista que el periodista Jordi Fortuny ha fet amb un punt de saludable ironia, a partir del llistat previ de Saül Gordillo i que em situa a mi en el 13è lloc, davant de periodistes com en Toni Soler i Pilar Rahola, i que no inclou col·legues com Enric Juliana, Eduard Voltas o Roger Palà, amb una presència molt valuosa a les xarxes, especialment a Twitter. Fortuny ha ordenat els periodistes no a partir del seu número de seguidors sinó a partir de l’índex Klout d’influència i ha generat un apunt al blog amb el llaminer títol de ‘el llistat ocult de Saül Gordillo: els periodistes més influents’.

En realitat, però, la influència que determina el ‘Klout’ no és traduïble en allò que tradicionalment coneixem com a tal, la capacitat de marcar agenda, incidir en la presa de decisions i de modelar l’opinió pública. Potser no calia aclarir-ho. O sí. En tot cas, l’interessat mal ús de la paraula influència per part dels promotors d’aquesta eina, nascuda als EUA l’any 2008, s’ha convertit en el seu pitjor advocat. … perquè genera situacions del tot surrealistes: fa un temps, Barack Obama tenia una puntuació menor que Justin Bieber, fins que la mateixa empresa va millorar el algoritme per introduir criteris correctors. La cosa clamava al cel.

Klout defineix com d’influents som en les nostres comunitats virtuals (i com a tal és una eina interessant), no el nostre grau d’incidència en el -diguem-ne- món real (on genera una expectativa rotundament fallida). A vegades una i altra influència van de la mà (el cas de Jordi Évole o Vicent Partal), però en (molts) d’altres no, com demostra el llistat de periodistes més seguits ordenats per l’índex Klout.

La influència que calcula ‘Klout’ és fruit d’un seguit d’automatismes que entre moltes, canviants i no sempre transparents variables determina un número (l’índex Klout) que representa el nostre grau de desplegament en les xarxes socials. Aquest número valora coses com: participem en una o en diverses? hi som regulars? interactuem? estem en moltes llistes? quina és la ‘qualitat’ de la gent que seguim i ens segueix? els nostres continguts hi tenen recorregut? qui i com fa córrer les nostres actualitzacions?

L’índex mira d’establir un criteri que ens ajudi a definir si som valorats en la nostra comunitat i quin hi és el nostre pes; però no ho fa en termes absoluts, sinó en relació amb la gent amb qui compartim el cercle social/virtual i amb les interaccions que hi fem. L’índex té, doncs, un valor relatiu; però valor, al capdavall. És un criteri més, entre molts d’altres, per valorar qui som a les xarxes. A Klout cal reconèixer-li l’esforç d’estandaritzar i quantificar el nostre perfil virtual, però és evident que aquest és un camí emergent que necessita molts ajustos i segurament un reconeixement de la pròpia limitació de l’objectiu.

No sóc el 13è periodista més influent del país. Reconèixer-ho així no és fruit d’un atac de falsa de modèstia, ni és fruit d’una patològica falta d’autoestima. És la veritat, o una  part de la veritat… atès que no és menys cert que sóc, segurament, un dels que té una presència a les xarxes més endreçada, constant i intencionada (i en aquest sentit és un honor compartir llistat amb gent com en Josep Maria Ganyet, la Gina Tost o la Susanna Ginesta). Això és el que ajuda a fer-nos veure el Klout. No és poca cosa.

Més enllà del joc proposat per Jordi Fortuny en el seu apunt al blog sobre el ‘llistat ocult’… cal aclarir a què ens referim quan parlem d’influència… ni que sigui per evitar haver de fer aclariments tan estranys com el del títol d’aquest apunt. Continue reading