#llegits Les guerres d’avui… són com les d’ahir


c8064c45334c8b70cdee2c556aadebe40a7005b3Un día más con vida. Ryszard Kapuscinski. Traducció Agata Orzezek Crónicas Anagrama. Edició 2003, llibre publicat el 1976.

Cap guerra té sentit, tampoc les d’avui (o les d’ahir). Un text que apunta igualment a les ‘noves’ guerres del terror.

“En Europa me enseñaron, prosiguió, que el frente significa trincheras y alambradas que marcan una línea clara y nítida. A lo largo del río, de un camino o entre una aldea y otra. Frentes así se pueden dibujar con lápiz sobre un mapa, se pueden señalar con el dedo sobre el terreno. Aquí, sin embargo, el frente está en todas partes y en ninguna. Esta tierra es demasiado vasta y los hombres son demasiado pocos para que exista una línea de frente. Es un mundo salvaje y sin ordenar, (…). Así que nuestro frente no forma líneas sino puntos, que además son móviles. Hay cientos de frentes porque hay cientos de destacamentos. Cada uno de esos destacamentos puede convertirse en un frente, en un frente en potencia.(…) Es tan posible recorrer este país de punta a punta y salir indemne como lo es morir abatido por una bala al dar un paso. Esto no se rige por ningún principio, ningún método. Todo depende de la suerte y de la casualidad.” (Pàgines 96-97)

De la indiferència, de la construcció de la mentida i la manipulació (armes de guerra, també).

“La gente se despierta sin pensar que tal vez ése sea el último día de su vida. Una sensación maravillosa, pero que se ha vuelto tan ordinaria que nadie le presta atención. Segundo tras segundo, trabajan cientos, si no miles, de emisoras de radio, Continue reading

#llegits Kruso, una mar on pots ofegar-te sense morir


9788473292122Kruso. Lutz Seiler – Traducció de Joan Ferrarons. Publicat a Club Editor. Primera edició, 2017, llibre publicat el 2014.

(Tots som nàufrags fugint d’una mort en vida… camí d’una illa)

“… per no parlar dels nàufrags i els sense sostre que aniran arribant durant qui sap quant de temps, llançats a aquestes costes per una mar plena de perills, una mar on pots ofegar-te sense morir.” Pàgina 346

(Els que no renuncien, malgrat tot: l’illa de les estranyeses mútues, guardades en un poema)

“Hi ha moltes menes de captiveri, Ed. La por, els malsons, el desfici, l’apatia. I a més l’escòria, la sempiterna escòria, que se’ns arrapa per tota la vida. Un precipitat d’ambició, poder, cobdícia, possessió, escòria rovellada, metzinosa, cendrosa. Segur que de vegades l’arrel ja està podrirda o resseca. Són gent perduda, criatures de l’obscuritat, persones que han renunciat. Però no és el seu cas, Ed. Si no, no haurien vingut a l’illa. Ells senten l’arrel.” Pàgina 259.

“Era més que familiaritat i més que confiança. En el fons, la seva amistat es basava en una estranyesa mútua. Que els resultés impossible parlar del que més els pesava a l’ànima semblava que els unís més que qualsevol confessió. I és que no hi havia paraules, i entendre volia dir no enganyar-s’hi. De tota manera, no es podia arreglar res. La seva tristor (i el que marcava la seva manera d’actuar) estava més ben guardada en un poema.” Pàgina 215.