A la cerca del lector tranquil

natllegintEn Roger Palà parlava de la dictadura dels 140 caràcters, de forma quasi premonitòria a pocs dies de l’atemptat de Boston i el caos informatiu que va generar (magistralment retrarat per Àlex Gutierrez en aquest ‘Pareu Màquines’, per cert). L’Albert Lloreta ho reblava uns dies després en un reeixit esforç de síntesi en una piulada per a emmarcar: de la sobreinformació a l’infrajudici, escrivia.

El nostre és, en efecte, un model periodístic s’ha accelerat fins al paroxisme. ¿És possible combinar l’atenció al pols de l’actualitat mentre hom assegura la distància necessària per a conformar-se una opinió crítica i enraonada? Avui no és fàcil trobar l’equilibri entre la preceptiva habilitat de ‘reaccionar’ i la necessària capacitat de fer ‘reflexionar’.
En l’actual procés de transició, les empreses encara no han pogut aclarit el seu model de futur i de moment han decidit jugar totes les cartes. És comprensible, fins i tot raonable. Les visites al web no es tradueixen amb facilitat en ingressos i els ingressos de sempre, amb la publicitat tradicional i les vendes a quiosc… van a la baixa. ¿Els mitjans podran practicar en un futur la velocitat variable o hauran de triar model entre una exhaustivitat en el fons condemnada a la insubstancialitat i el risc de la tria, allò que en el fons sempre va ser el periodisme?

De moment, els ‘seguiments al minut’ i les anàlisi a 140 caràcters conviuen amb algunes experiències interessants que indiquen que, malgrat la pressa, les nostres capçaleres entenen que poden plantar cara (ni que sigui tímidament) a la dictadura del titular en bucle.

Vegem tres exemples.

– El diari Ara estrena una edició mensual amb el millor dels seus articles d’opinió. L’estratègia segueix en part l’experiència de Vilaweb amb el seu irregular però vindicable edició en paper. Els mitjans reivindiquen el caràcter no efímer d’alguns dels seus continguts. Els lectors responen?

– El Periódico s’afegeix a la ‘lluita’ pel lector ‘tranquil’ dels vespres amb un avançament dels seus articles d’opinió. En la franja hi troba també l’Ara i la seva edició a les 23h i el comentari de la portada de la Mònica Terribas. Els dos diaris s’adapten a la cerca del lector més motivat ampliant l’exposició d’alguns dels seus continguts més destacats.

– La Vanguardia, pionera amb l’enfocament de l’slow news amb el seu dossier té una visionària línia de producció de llibres electrònics. Avui és un calaix de sastre erràtic i poc cuidat, però té un gran potencial i algun títol que paga la pena. Indica, en tot cas, que un diari pot passar a ser ‘editorial’, amb naturalitat i credibilitat.

– Queda pendent als mitjans del país, el desenvolupament d’estratègies per endreçar temàticament els continguts publicats. El Guardian converteix els grans tòpics de l’actualitat en ‘especials’ en construcció, amb url amigables, fil d’rss i selecció ‘manual’ dels editors. Un diari també té, al capdavall, un important valor enciclopèdic, que pot valoritzar bé en un futur pròxim. Vegeu l’exemple del canvi climàtic.

ARTICLE PUBLICAT A MEDIA.CAT.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *