“Marlowe Epstein, will you marry me”. La tal Marlowe va llegir aquesta proposició dins la graella dels mots encreuats que estava fent plàcidament fa unes poques setmanes. Resulta que l’autor de l’entreteniment, responsable al Washington Post de la lletraferida secció, era també el seu novio [Que entrin els violins] . Vaja, que en Corey Newman, que és com es diu, va fer l’enèssima versió d’aquell ‘quieres casarte conmigo’ exposat davant del públic i que acaba sempre amb preceptius aplaudiments. La declaració es pot dir per megafonia davant d’un estadi ple de gent; a la cua del MacDonald’s, o en l’autocine de torn.

Els afeccionats al cine ja sabem que la ficció és, de fet, una forma de realitat; i que el cine és, en el fons, una forma de viure la vida. Hollywood no és ni un barri, ni una ciutat, ni tan sols un país. És un estat d’ànim. Que els ho preguntin al Corey i a la Marlowe. [Acaben els violins amb un fade out molt subtil i… off, en negre].