Aquest blog està hivernant mentre duri la meva dedicació a la política representativa i té una actualització discontinuada i molt dispersa. El meu blog, diguem-ne, polític, el trobareu a can Vilaweb. Concretament, seguint aquest enllaç.
“Pels 25 anys d’un festival que s’ha guanyat, any rere any, el respecte dels aficionats i dels amants de les músiques d’arrel del planeta. Per l’encert d’una programació que ha
portat per primera vegada al nostre país artistes llegendaris que són uns referents en la història de la música. I per ser un festival pioner a casa nostra en el gènere del blues internacional que alhora ha obert la porta als artistes que practiquen tota mena d’estils de música d’arreu del món.” Amb aquest text el Festival Altaveu reconeixia el Blues i Ritmes de Badalona en l’edició 2014 dels seus prestigiosos premis. Un honor haver pogut contribuir a aquest festival els últims darrers anys amb Guillem Vidal i Jordi Pujol-Nadal! I un honor també poder treballar al costat de gent com en Daniel Gelabert, en Josep ‘Patxi’ Pascassi, la Maribel Picapiedra, la Naomi Daniels… i comptar amb complicitats tan valuosoes com les de l’Ignasi Vidal, en Jordi Turtós, en Cesc Sau, en Simon Berrill, en David Prat…
Aquí podeu descarregar l’especial que vam fer amb la col·laboració de la gent de Postdata (de qui és la foto) per celebrar els 25 anys del festival.
“La festa literària de la Nit de Santa Llúcia –la diada més important de les lletres catalanes– es celebrarà enguany a la ciutat de Badalona. I es celebrarà a Badalona per dos motius fontamentals: perquè fa cinquanta anys aquí es fundaren les Edicions Proa –de tant bona memòria– i perquè els badalonins d’avui han estat capaços d’organitzar aquesta festa a casa nostra.”
“(…) Cal que la festa d’aquesta nit no sigui una celebració figissera. Cal que Badalona, avui, es plantegi de nou si vol tornar a ser aquell centre de cultura viva, popular, catalana, que fou; la ciutat capdavantera que sabia fer revistes com ‘Gent Nova’ o ‘Joia’, entre tantes d’altres mostres de vitalitat. Aquells badalonins que fa cinquanta anys iniciaven la singladura arriscada de les Edicions Proa, desafien, cordialment, els badalonins d’avui a seguir lluitant per a assolir una ciutat més viva, més culta i més lliure.”
Aquest text de Josep Maria Ainaud de Lasarte obria l’especial que la Revista de Badalona dedicava a aquest esdeveniment nacional el desembre de 1978. A continuació, l’exemplar escanejat d’aquella publicació, original facilitat per Joan Soler i Amigó i que aquesta setmana ha tornat a l’actualitat el Joc de Badalona.
Per cert, l’any 2004 Badalona va tornar a acollir l’esdeveniment, que vaig viure molt directament com a president d’Òmnium Badalona.
Dijous, 6 de febrer, al Centre Cívic de la Salut es presenta el Pacte Local pel Dret a Decidir. Quatre apunts per assenyalar, molt esquemàticament, la importància d’aquesta iniciativa, en clau de ciutat.
Aquestes són les meves raons per assistir dijous a l’acte de presentació. I les vostres? Ens hi veurem?
+ info, aquí.
1. L’alcalde del PP a Badalona, Xavier Garcia Albiol, ha estat absolt aquest matí del cas dels pamflets xenòfobs. Judicialment es tanca el tema (era previsible, malgrat tot). Políticament, el tema continuarà obert, crec; mentre socialment, s’observa un cert cansament davant del discurs del ’tot és culpa del PP’ per la seva cada vegada
Continue reading
Un dels arguments contra el procés de canvi polític a Badalona que ara mateix s’està gestant a Badalona és que serà contraproduent i que pot afavorir el PP i el seu líder a Badalona, Xavier Garcia Albiol. “Ens veurem a les urnes”, diu falsament confiat el singular polític conservador, deixant entreveure que això el pot fer més fort, que ja li convé. Un pacte de perdedors, sostè; mentre interessadament passa de puntetes sobre el fet que el PSC, CiU i ICV-EUiA li treuen mitja dotzena de regidors i que des d’abans de la campanya les tres formacions havien deixat clar que en el cas que la ciutat ho necessités es podien posar d’acord per fer el que ara es plantegen fer. Més clar, l’aigua.
Així doncs, si la cosa va endavant, tindrem Garcia Albiol venent-se com a màrtir en 3, 2, 1… Aquest serà el relat, en efecte, atès que el domina a la perfecció (al capdavall ell ha excel·lit fent política de govern… a la defensiva, com si no hagués deixat la bancada de l’oposició), i també perquè en realitat no té cap altre sortida.
Se’n sortirà? Poca broma amb la intuïció política del llargarut –i sembla ser que per poc temps– alcalde. Avui en Toni Aira i l’Iu Forn apunten que no, que la moció de censura pot revitalitzar un Garcia Albiol, ara en hores baixes i que es troba bloquejat per la seva minoria al ple i assetjat per querelles i denúncies. Els dos analistes sostenen que és millor deixar que acabi de caure sol.
En cas contrari, argumenten, neix el Garcia Albiol màrtir, imbatible a les urnes. Certament, serà la seva resposta, però no està clar que li pugui sortir bé. O millor dit, no està clar que li sigui suficient. Discrepo, així, dels dos articulistes. Miro d’explicar-me.
El primer punt és el més important; ens hi juguem l’èxit del procés. Continue reading
És per això que ha d’estar ben articulat i ha de ser transversal. En primer lloc, de cara endins (ha de partir d’un sistema de treball entre els seus socis basat en l’equilibri, l’eficiència i la confiança; un aspecte difícil de garantir atès l’històric de desencontres entre els protagonistes aquests darrers mesos). Més important, però, és que estigui ben articulat de cara a la ciutat. Això vol dir que s’han d’establir sistemes de participació i compromís amb les altres forces amb representació al Parlament (però no a la ciutat), com ERC i la (…) Continue reading
Hi ha qui dirà que no hi ha temps per a segons què, que aquest era un camí que calia haver emprès ja fa anys, que ara es tracta de guanyar i que després ja veurem. Jo mateix escrivia això mateix l’any 2008 a la Revista d’Òmnium: ‘més carrer, menys conferències’.
I és ben cert que no hi ha gaire temps, i que aquesta feina calia haver-la fet fa anys, però no és menys veritat que l’àrea metropolitana és el cor del país, tant com ho són Ripoll, Valls o la Seu d’Urgell. No es tracta pas d’alentir ni aigualir res, sinó d’entendre que construir un estat és un procés col·lectiu que per que tingui èxit s’ha de basar en el reconeixement de tots els accents possibles. Per aconseguir-ho, cal empatia, no només (…)