El Luna Park, el primer gran parc temàtic del segle passat, va obrir les portes a Coney Island, a Nova Jersey, l’any 1902. Durant un temps va oferir als nordamericans la possibilitat de viatjar a milers de quilòmetres sense haver d’allunyar-se més d’una desena d’estacions de metro de casa. El Luna Park es presentava a si mateixa com la ciutat excepcional, un territori suspès de tota lògica o tradició: tot hi era possible, allà: fins i tot viatjar a la lluna. Oficines de correu i de telèfon, restaurants, atraccions donaven ales al somni de la república independent. El Luna Park va acabar tancant, engolida per la ciutat. Manhattan va incorporar l’evasió en el seu menú de serveis. El Luna Park no va morir, va mudar la pell a Nova York i va començar a estendre l’ombra per cadascuna de les ciutats del món occidental.

"Bienvenido al parque temático BCN", diu aquest graffitti capturat al cor del barri de la Ribera, que sembla voler descobrir la sopa d’all amb un missatge que, a hores d’ara, ja és del tot previsible. Tota ciutat és un parc temàtic, avui, i cada cop més. L’urbs intercanviable, l’asfalt ‘low cost’: restaurants japonesos o mexicans que són la còpia de la còpia; les mateixes marques, les mateixes botigues, les mateixes cançons; el paisatge convertit en capritxós zàping… Vols un tatoo maorí? Un massatge xinès? O un cafè italià? El missatge d’aquest graffitti ens adverteix en la llengua dels 300 milions de parlants del risc de desnaturalització de la ciutat, al capdavall, el gran artifici. La calavera riu. De nosaltres.