Del condicional al present

Delta de L'Ebre, Península de la Banya.
Amb la recent presentació de l’informe d’experts de l’IPCC, el canvi climàtic ha tornat als nostres informatius, breument i intensament, potser per recordar-nos que mai havia marxat del tot, potser per fer-nos rumiar (de nou) en com comunicar millor un fenomen global i transcendent com pocs. Breument, apunto quatre reflexions al fil de l’actualitat.

1. Passar del condicional al present: Hem explicat el canvi climàtic conjugat en el condicional i el futur i això ha condemnat les històries que explicàvem
a un escenari incert, que semblava que calia validar contínuament. El nostre lector no ha sabut com processar titulars vistosos però excessivament llunyans en el temps, plens de xifres rodones i rotundes que el superaven en magnitud. I en canvi, el canvi climàtic es pot i s’ha d’explicar en present; perquè és en el present que ja en patim alguns dels seus efectes i perquè és en el present que hem d’activar urgentment i decididament les polítiques per abordar els seus potencials efectes un cop es produeixin en el futur.

2. No és una fatalitat, és una realitat en la qual podem intervenir (almenys a la part del canvi climàtic atribuïble a l’acció de l’home, s’entén). És veritat que algunes dades científiques ens conviden a pensar que en alguns casos ja ens trobem en una situació de no retorn, que ja és tard per invertir la inèrcia. Però no és menys cert que aquests escenaris són precisament això, projeccions que poden passar o no; i que en tot cas hi ha un marge d’acció reconegut pels experts en el qual podem i hem d’actuar. Cal modular bé la temptació del catastrofisme, per tant, i preguntar-nos quina és l’estratègia més apropiada per a activar el preuat binomi atenció-reacció. Dir que tot està perdut? O dir que encara hi som a temps? La nostra mirada, saturada de senyals, ha estat vacunada contra el tremendisme i desconfia del cofoisme, massa sovint disfressat de màrqueting verd. Hem de parlar, amb les dosis justes de passió i realisme, de les respostes que ja són possibles avui.

3. No és només un tema científic, és també un tema polític. L’Acadèmia té en el canvi climàtic un dels seus camps de debat i treball més crucials. I com a tal l’aborda, aplicant el mètode científic, amb el seu vocabulari propi i convencions. És natural que sigui així. Les dades de l’últim informe de l’IPCC tenen un gran valor perquè sintetitzen l’estat de la qüestió en la ciència respecte el canvi climàtic; són, a més, una eina per a fer millor política. Però la ‘política’ no la podem deixar en ‘suspens’ a l’espera de la concreció del debat científic. Els dos processos cal que estiguin ben coordinats, tot acceptant que tenen dinàmiques i temps diferents. Hem parlat abastament d’equips d’investigadors i universitats de gran prestigi, però menys de les polítiques públiques que ja estan marcant la diferència. I hem perdut l’oportunitat de valoritzar aquestes iniciatives… i aquests actors, alguns dels quals ben propers.

4. El canvi climàtic és un tema local, principalment. Malgrat que la majoria de mitjans generalistes acostumen a aproximar-se al tema des de la perspectiva de la política internacional (grans cimeres, protocols internationals, etc) una part significativa de polítiques concretes les estan promovent ciutats, regions, per no parlar d’empreses i organitzacions. És convenient baixar el repte a peu pla. La falta de voluntat política dels grans esdeveniments internacionals s’explica, ras i curt, per la debilitat del tema en les agendes locals. Focalitzem, doncs, en allò més petit per després elevar la nostra mirada, dotats de raons i amb el suport de les nostres comunitats, als espais de decisió globals. Fer-ho a l’inrevés, ho hem vist, està condemnat al fracàs. Podem ajudar-hi des dels mitjans. Sostenible fa temps que treballa en aquesta línia, reivindicant la feina de tants i tants ajuntaments!

+ Article publicat a SOSTENIBLE.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *