Totes les pel·lícules històriques parlen del present. Totes les pel·lícules de ciència ficció parlen del present. Tot el que llegim, veiem o escoltem ens confronta amb el que som, avui. Tot ens parla del present, doncs. No pot ser d’una altra manera. Som el que som: ara, aquí. Tan se val si és una novetat que ens arriba calenta de l’impremta a les mans, o si les lletres que ens capten la mirada van ser publicades als anys seixanta del segle passat o als anys seixanta de fa 20 segles. ‘Àgora’, l’últim film d’Alejandro Aménabar, ens parla d’un dels episodis més coneguts de la desfeta de l’imperi romà, però en realitat ens parla del que hem vist en l’últim telenotícies, allò que de forma tan relliscosa designem com a ‘xoc de civilitzacions’.

El director espanyol mostra les esquerdes d’un món sense espai comú, un món sense ‘àgora’, precisament. El film es diu ‘Àgora’ però, de fet, l’àgora com a metàfora de la democràcia i el diàleg ja ha desaparegut als primers deu minuts de la pel·lícula. La visió d’Amenabar té alguns punts de mala llet interessants –els cristians que destrueixen la biblioteca d’Alexandria s’assemblen força als ‘talibans’ d’avui– però no aconsegueix trascendir el que és previsible: el discurs entre ciència i religió / raó i sentiment està exposat de forma massa esquemàtica, i potser un pèl ingenua. Al capdavall, no són creences necessàriament i obligadament excloents. La pel·lícula, vista com una metàfora del present, es queda a mig camí, perquè Amenabar, que és més bon director que guionista, està més preocupat a marcar les ‘línies vermelles’ del que pensa que no pas a engrescar-nos al dubte i la reflexió. Àgora és un pamflet, o un contrapamflet, si voleu.

I al final, un surt de la sala amb la sensació que ha conegut un personatge molt interessant, la Hipàtia interpretada per Rachel Weisz, però que només n’ha vist la part més evident, menys suggerent. Curiosament, Amenàbar ens presenta Hipàtia com una màrtir (una contramàrtir, s’entén) i no pas com una dona de ciència, amb tota la seva complexa profunditat. Ens quedem amb l’estampa. Llàstima.