El pati de butaques del Liceu des del cinquè pis, dissabte passat. A punt per a la Fille du Régiment de Gaetano Donizetti. Audició fantàstica, els escumosos rantanplans ens van deixar amb un somriure que havia de durar hores; visió nul·la des d’algunes de les butaques de l’últim pis del temple de la lírica. El preu d’aquestes ‘butaques sense visió’ és ajustat i les característiques del seient estan ben publicitades (no és cap frau!). Malgrat això, les condicions podrien ser millors: una pantalleta individual permet seguir l’òpera, però té una resolució deficient i el pla general (la senyal no està realitzada) no permet disfrutar ni de l’escenografia ni dels actors/cantants. Això sí, entre actes, hom es pot apropar a la barana i comprovar, en veure l’eloqüent grandiositat del Gran Teatre, que allò del vertígen de la cultura és, a vegades, ben literal.