“Happiness is good health and bad memory”. La frase és d’Ingmar Bergman i l’he capturat en la sempre suggerent turbulència de les xarxes socials (gràcies, Quim Bosch). Res és casualitat, però tot és ben curiós. Ingmar Bergman, contra tot pronòstic, m’ha ofert el desllorigador per a la darrera pelíclula de Quentin Tarantino, Inglourious Basterds, que em va deixar feliçment xocat fa una colla de dies. La felicitat és la combinació d’una bona salut i una mala memòria, deia el director suec, inspirat pel sòlid pessimisme que habita el seu pensament. Però les paraules són massa potents per tenir copyright i en aquest cas m’han animat excèntricament a cercar per camins ‘gens bergmanians’. La fórmula Tarantino per al seu darrer film: bona salut, la que exhibeix en la narració genialment desigual (com sempre, Tarantino és únic en el xoc entre l’acció explosiva i els llargs diàlegs entre personatges) i també en l’afilada selecció d’estils, un pastitx francament excitant. I la mala memòria? Bé, la mala memòria, és la capacitat –i l’habilitat– de transitar per la mala història, la història aburdament inventada, i sortir-ne tan guapo. Una peli sobre nazis en la qual es mata a Hitler i no és ni sobre Hitler. La mala memòria és, en aquest cas, la capacitat de saber veure més enllà del que toca i és apropiat; la força per voler i poder oblidar les crítiques. Vaja, saber fer una cosa (la bona salut), i poder-se’n oblidar, tot seguit (la mala memòria). Tarantino fa això. I per això s’equivoca tant, i per això no ha perdut la frescor. Davant del full en blanc, com la primera vegada. I potser, al capdavall, Bergman i Tarantino no estan tan lluny en la seva cerca de la felicitat; vital, el primer; fílmica, el segon. Res és casualitat, tot és ben curiós.