(Els meus) discos del 2016

North Lexington Avenue, Asheville, NC.Aquests són els 32 discos que més he escoltat aquests darrers mesos, d’entre els que s’han publicat aquest 2016. No els he relacionat en forma de llista, sinó a partir d’un possible diàleg entre ells a partir del que m’han inspirat o suggerit. És una manera diferent de recomanar o compartir la música que m’ha ajudat i interessat aquest any.

Viatge
Dos viatges en forma de disc, el que conformen “Shine a light: field recordings from the great american railroad” de Billy Bragg i Joe Henry i “The ghost of Highway 20” de Lucinda Williams. El primer enregistrat dalt del tren i en estacions entre Chicago i L.A, singular reivindicació del cançoner nordamericà amb el ferrocarril com a fil conductor. El segon, un nou disc majúscul de la Williams, un road trip emocional resseguint els fantasmes d’una de les grans autopistes estatunidenques amb els versos trencats d’una de les grans compositores del rock.

Testament
No van anar al notari, sinó a l’estudi de gravació. Poques notes ressonaran amb tanta solemnitat com les del darrer-darrer de David Bowie, “Blackstar”, sideral exercici a l’altura dels seus millors discos. Poques melodies sonaran tan punyents com a “You want it darker”, l’últim de Leonard Cohen el disc d’un malalt que no va poder sobreviure el seu antídot. El de l’Allen Toussaint, “American Tunes”, és tota una altra cosa. A ell la mort el va atrapar d’imprevist buscant la clau de la seva habitació de l’hotel, a Madrid. Deu ser per això que el seu testament, no buscat, és en canvi alegre, capritxós… i tan confiadament ple de vida.
Dol
Dues pèrdues, dos dols. Un pintat de negre, “Skeleton Tree”, de Nick Cave i els Bad Seeds; cant desconsolat a la mort d’un fill… cerca sense èxit en un pou sense fons i que per tant acaba sense acabar. El de Martí Serra, “Cançons Mecanoscrites” descriu la lluita d’un fill (nascut amb una malformació) per reivindicar la seva normalitat. És, malgrat tot, un dol amb final feliç, el del petit Guillem és un cant ple d’amor, bastit amb quatre versos plens de vitalitat que enlairen l’estel més bonic.
Generació
Quatre discos polítics que no ho semblen gens; fets, en tot cas, des de l’escalfor de les lluites domèstiques. Reivindicació generacional, cants d’identitat i orgull, himnes col·lectius fets a través de la mirada singular dels seus artistes, que no es conformen a ser reduïts a estereotips o etiquetes…
Cançó
Quatre obres d’una qualitat excepcional que es defensen des de la (aparent) senzillesa del seu plantejament: el disc com a recull de (bones) cançons… Fons d’armari, les peces que ens posarem encara tants anys més. Quatre discos de llarg recorregut. Res més, res menys.
Novel·la
Dos discos que s’han d’escoltar com un tot, una mica com una novel·la. El d’Sturgill Simpson, “A sailor’s guide to earth”, és una reeixida nova versió de la gran opera americana, mentre que el “Flotus” de Lambchop certifica la reinvenció d’una banda clàssica.
Paisatge
Climàtics, sònics… música que no necessita gaires paraules.
Veu
Veus que harmonitzen tres discos molt bonics:
Vellesa
Allà on Dylan necessita refugiar-se en l’exercici d’estil, Simon trenca la partitura. Dos dels artistes més enormes del segle XX arriben a la seva vellesa amb dos plantejaments que no poden ser més diferents, però que revelen el caràcter gens acomodatici de l’ún i l’altre. Mentrestant, Randy Newman continua destil·lant la seva música en reinterpretacions sol al piano que són or musical.
Discos d’estil:
Altres que no sé on posar:
  • jo competeixo – manel
  • el poeta halley – love of lesbian

Em queden pendents d’audició més detallada els de:

  • Drive by truckers
  • Alejandro Escovedo
  • Bon iver
  • Radiohead
  • El petit de cal eril
  • Sanjosex i Carles Belda

I tanmateix, una llista. El meu Top10:

  • Mangry Love – Cass McCombs
  • Stranger to stranger – Paul Simon
  • Here – Teenage Fanclub
  • Light upon the lake – Whitney
  • Love & Hate – Michael Kiwanuka
  • Blackstar – David Bowie
  • Cross the verge – Joana Serrat
  • American tunes – Allen Toussaint
  • Malalts del cel – Sisa
  • Keep me singing – Van Morrison

One thought on “(Els meus) discos del 2016

  1. Pingback: (Els meus) discos del 2017 | oriolllado.cat

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *