Inside Job: libel o document?

Inside Job és una màquina perfecta, massa perfecta. Aquest libel disfressat de documental posa al dia –perquè és més intel·ligent, i sobretot molt menys evident– a Michael Moore i la seva patuleia de diatribes al sistema. L’artefacte funciona i és oportú, ben oportú. El film documenta l’ensulsiada financera que comença amb la crisi de les hipotèques als EUA i que, en bona part, ha portat a l’actual crisi indignada. Ho fa a partir de l’àcid repàs d’algunes biografies: les cares dels lampistes de l’statu quo, que anem trobant en grups de pressió, bufets d’advocats i despatxos polítics. I, finalment, tot es redueix a això: els noms i els cognoms que fan anar els fils del gran teatre. La bona i la mala gent.

És una idea, aquesta, que lliga molt amb la cultura antimonopolis dels trentes i els quarantes als EUA (de Woody Guthrie a Frank Capra, passant per John Ford i, és clar, John Steinbeck). El problema no és el sistema, sinó l’abús del sistema; no es discuteix ni la propietat privada ni els beneficis pel treball d’un mateix, però sí els percentatges, el marge de guany, vaja, la cobdícia com a pecat mortal. Hi estic força d’acord en el diagnòstic, que consti, ni que sigui com a nota al marge. I parlant de notes al marge, potser sabran els lectors atents del meu blog que recentment he estat ‘acusat’ de tebi reformista pels grans administradors d’etiquetes.

Inside Job és, això no obstant, una pel·lícula recomanable, i fins i tot necessària. El retrat que fa no és gaire científic, però conjunturalment funciona molt bé. És, més que aclaridor, un retrat alliçonador. I ja està bé. Perquè tocava. Més un argument que un document, més una eina per convèncer, més que no pas una eina per fer pensar. I no és exactament dolent, això. Però em sembla oportú distingir el matís.

Perquè per pensar s’ha interpel·lar, i per interpel·lar s’ha de criticar també a l’espectador… i de la pel·lícula surts indignat (es tractava d’això, només?) però ben tranquil. Charles Ferguson, el director, passa de puntetes sobre els graus de responsabilitat (en la majoria de casos netament incomparables) que també tenim nosaltres, els que no duem corbata ni viatgem en jets privats.

Mentre mirava la pel·lícula tenia dues vises a la butxaca dels pantalons de marca i una hipoteca que em costa de pagar cada mes; una setmana després del visionat… a la meva ciutat, i amb la plaça de la vila ocupada per desenes d’indignats, guanyava les eleccions còmodament el Partit Popular.

Inside Job forma part de la resposta, però no és la resposta, ni tan sols la pregunta.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>