En uns pocs anys la jungla va engolir les ciutats maies en el sonat final d’aquella civilització. Les grans piràmides van desaparèixer desfetes per la força de la natura entrellaçada en minúscules arrels innumerables. El verd va tornar a l’espai d’on havia estat foragitat amb falsa indiferència: persistent, venjatiu. La natura és, al final, la mida de totes les coses, el recordatori perfecte que el temps és cruel i inflexible, i que té mala memòria.

Els graffits de la imatge estan capturats en el Clot més oblidat, entre el carrer Verneda i Sant Joan de Malta. Són com la voraç vegetació de la selva, àvids de conquesta. En aquesta imatge veiem les rajoles d’un antic lavabo, les restes d’una cuina, la petja d’una paret mestra, tot plegat empassat per la força de l’esprai, la més terrible de les plantes en la jungla de… l’asfalt.

Localització de la foto, aquí.