Així ho ha dit el jutjat de Midstone. El jutge ha absolt sis membres de Greenpeace que l’any passat van danyar, per valor de 35.000 lliures esterlines, una planta d’energia alimentada amb carbó, a Kingsnorth, Kent. La decisió s’ampara en una llei de 1971 que justifica l’ús de la força contra una propietat privada en el cas que això pugui prevenir d’un dany major. Els autors de la llei pensaven en el cas d’haver de trencar una porta en cas d’incendi… però resulta que una interpretació posterior del text legal valora que entrar il·legalment en una instal·lació privada per pintar el nom del primer ministre Gordon Brown en una de les xemeneies està justificat perquè el potencial dany del canvi climàtic sobre el planeta és immensament més gran que les 35.000 lliures que va costar repintar la xemeneia! Els polítics i empresaris britànics es deuen haver quedat amb un bon pam de nas, diu l’Independent en aquesta notícia, tot movent-se incòmodament en les seves poltrones. Si l’acció directa està justificada, quin serà el pròxim objectiu? Ja posats, però, perquè no fer alguna cosa més útil que un grafit gegant amb el nom d’un impopular primer ministre?

Notícies ambientals i massoquisme
Ja fa temps que llegir les notícies relacionades amb el medi ha deixat de ser un acte de masoquisme. És cert, encara hi ha les notícies apocalíptiques, que ens conviden a l’abisme d’un món desigual i precari; també és cert, igualment, que trobem aquí i arreu comentaris culpabilitzadors i condescendents, en boca dels prescriptors d’opinió més políticament correctes. En definitiva, que continua sent habitual desar el diari amb aquella frustrant sensació que el món s’acaba, escolant-se implacablement com el temps en un rellotge de sorra!

Tot això és cert, deia, però no és menys veritat que, cada cop més, conviuen al costat d’aquestes negres notes, notícies més positives: hi ha èxits empresarials en el camp de les energies renovables, -per exemple, amb menció honorífica per l’eòlica- difícilment imaginables fa uns pocs anys. La manera com el valor de l’eficiència es comença a introduir en la publicitat de cotxes va més enllà de l’epidèrmic màrqueting verd d’abans.

Les trampes de Björn Lomborg
Torna l’ecologista escèptic. Aquesta setmana, el Guardian publica un article de Björn Lomborg, el pretès conservacionista, convertit en un dels flageladors més coneguts del pensament més benintencionat. Com sempre, trobem coses interessants, en el discurs de Lomborg. D’acord, hi ha moltes incongruences en les polítiques públiques per fer front al canvi climàtic i és evident que la lluita contra el sobreescalfament de la terra és requereix -i requerirà- un finançament de tamany monstruós. El danès ho denuncia amb el seu estil directe i hàbilment informat en les mitges veritats. Però es queda a mitges, també com sempre. Lomborg, al capdavall, fa un plantejament reactiu.

El seu discurs no pretén fer-nos pensar, sinó que busca que no pensem més, que potser és millor no fer res, que tot va bé, en el fons, i que aquella mà invisible de l’Adam Smith continua tenint cura de nosaltres. La mà en qüestió potser que no és tan invisible, que si ens hi fixem bé hi veurem com un alè verdós i tot! Conservacionista? Conservador! Lomborg denuncia només les vergonyes d’una de les parts, i ho fa aprofitant el rebuig -la por!- que els canvis culturals provoquen en el ciutadà de peu pla. Es queixa de les inversions per aturar el canvi climàtic, tot reclamant inversions concretes en, per exemple, millorar la captació de l’aigua, vist que l’augment de la temperatura portarà l’aridització en moltes parts del planeta. El que no diu és que en aquestes inversions de les quals es queixa tant, també es preveuen moltes actuacions d’adaptació a la nova realitat. No és cap error, però. En Lomborg ho sap perfectament. Tots els vells règims -i Lomborg n’és un espavilat portaveu- intenten sembrar la desconfiança i el recel per les transformacions requerides.