Vet aquí la tropa: amb el nervi a les puntes dels dits, tot llest per a prémer el gallet, que rera la bardissa avança l’enemic. El pati sembla tranquil, però no. Hi ha una guerra, o dues, mentre a dins a casa sona somorta la veu d’un locutor de notícies. Dos exèrcits lluiten a totes entre testos i cadires de teka. Ho fan al costat d’un monstre, d’un enorme òs de felpa i d’un super heroi, que cerca, presumit, el millor moment d’entrar en acció. La mare crida… a dinar!, i el nen fa que sí, que és clar, que ‘ara viiiiiiiiinc!’ Té gana: el món i la princesa seran salvats a la tarda, o demà, o potser mai. El petit –que no serveixi de precedent!– guarda d’una revolada el seu exèrcit d’homenets verds dins la galleda de plàstic i camí del menjador ja ha oblidat el ‘casus belli’. Fets un garbuix, els soldadets miren de dissimular la por a l’oblit amb un posat ferm i sol·lícit.

Aquests dies s’ha estrenat als EUA, la tercera part de Toy Story, un dels projectes cinematogràfics més notables dels últims 15 anys. Fer-se gran és això mateix, no? Què se n’ha fet de l’eufòrica alegria amb la que oblidàvem totes aquelles guerres i conquestes? Com pesen, avui!, les batalles inconcluses. I que bé que ens aniria poder tirar, en un moment donat, de l’expert i discret exèrcit de Toy Story.