#llegits La Història en majúscula i els dies ‘normals’

portada_lordre-del-dia_eric-vuillard_201801191400L’ordre del dia. Éric Vuillard. – Traducció de Jordi Martín Lloret. Publicat per Edicions 62, dins la col·lecció El Balancí. Segona edició, abril 2018. Llibre publicat en francès el primera edició, l’any 2017.

La història és allò que passa… els dies normals
“Però el 20 de febrer d’aquell any no va ser una data qualsevol. I tot i així la majoria van passar el matí pencant, sumits en aquella gran mentida decent de la feina, amb aqueslls petits gestos en què es concentra una veritat muda, convenient, i en què tota l’epopeia de la nostra existència es resumeix en una pantomima diligent. El dia va transcórrer així, tranquil, normal. I mentre cadascú anava i venia entre casa i la fàbrica, entre el mercat i el pati on s’estén la bugada, al vespre entre el despatx i el bar, i al final se’n tornava cap a casa, ben lluny de la feina decent, ben lluny de la vida familiar, a la vora de l’Spree, un senyors sortien dels seus cotxes davant d’un Palau.” (Pàgines 7-8)

“… i a la ciutat de Viena s’acumulen escenes de bogeria, avalotadors assassins, incendis, crits, jueus arrossegats pels cabells pels carrers coberts de runa, i mentre les grans democràcies semblen no veure res, i Anglaterra se n’ha anat a dormir i ronca plàcidament, i França sommia amb els angelets i al món tant se li’n fot, el vell Miklas, a contracor, acaba nomenant al nazi Seyss-Inquart canceller d’Àustria. Sovint les catàstrofes més grans s’anuncien a passos curts.” (Pàgina 74)

La vanalitat del mal, una riallada entre les ruïnes
“I en aquell instant, sota el rellotge, al banc dels acusats, el temps s’atura; passa alguna cosa. Tota la sala es gira cap a ells. Tal i com explica Kessel, l’enviat especial de France-Soir al tribunal de Nuremberg, en sentir la paraula ‘fantàstic!’ Goering es va posar a riure. En recordar aquella exclamació exagerada, potser perquè s’adonava de fins a quin punt aquella rèplica de teatre es trobava als antípodes de la gran Història, de la seva decència, de la idea que ens solem fer dels grans esdeveniments, Goering va mirar Ribbentrop i es va posar a riure. I a Ribbentrop també li va agafar un atac de riure nerviós. Davant del tribunal internacional, davant dels seus jutges, davant dels periodistes de tot el món, no van poder aguantar-se el riure, entremig de les ruïnes.” (Pàgines 108-109)

Diu el tema de Gil Scott Heron, ‘The revolution will not be televised’, segur?
“La Història se’ns desplega davant dels ulls, com una pel·lícula de Joseph Goebbels. És extraordinari. Els noticiaris alemanys es converteixen en el model de la ficció. Així, l’Anschluss sembla un èxit prodigiós. Però és evident que les aclamacions es van afegir a les imatges; són el que se’n diu una postsincronització. I és ben possible que cap de les ovacions demencials que sentim durant les aparicions del Führer no siguin les autèntiques. Les he tornat a veure, aquestes pel·lícules. És veritat, no ens enganyem, que es a fer venir militants nazis de tot Àustria, que es van detenir els opositors, els jueus,; que és una multitud triada, purgada,; però són allà de debò, els austríacs, no són només una multitud de cinema.” (Pàgines 118-119)

La mentida, nova arma de guerra
“Té la certesa d’haver salvat la pau a Europa, És el que ens diu. Però no s’ho creu. <<Ah!, si sabessin aquests imbècils!>>, hauria murmurat en baixar de l’avió davant la multitud que l’aclama. En aquest gran farrigo-farrago de misèria, on ja es preparen els pitjor esdeveniments, predomina un respecte misteriós per la mentida. Les maniobres vencen els fets, i les declaracions dels nostres caps d’estat se les endurà ben aviat una tempesta de primavera com si fossin una teulada de xapa.” (Pàgina 122).

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *