Quatre raons per anar a veure Looking for Eric, de Ken Loach:
> Perquè està bé que Ken Loach cada vegada faci pel·lícules més optimistes. És signe de saviesa. La revolució la fan els que creuen que sempre queda una ‘possibilitat’ (tal i com diu repetidament Eric Cantona, comme lui même, al film).
> Perquè és una bona comèdia i perquè se’n surt molt bé en el retrat d’un futbolista de veritat: el taciturn Eric Cantona ofereix el seu capital humà en una interpretació molt irònica que és molt més que un cameo.
> Perquè el film té molt del John Ford més coral i descregut: la colla dels amics del protagonista té força de La taberna del Irlandés. Els companys teixeixen una xarxa de solidaritat, que és clau en la resolució de la trama. El ‘cowboy’ no va sol a enlloc. Les coses solucionen entre tots, de forma cooperativa.
> Perquè comparteix amb Clint Eastwood i el seu Gran Torino una preocupació per la degradació de les ciutats –les bandes juvenils, la delinqüència…– i coincideix en la solució personal i cívica del ciutadà, al marge de l’estat. Les dues pel·lícules reivindiquen igualment una mena de solidaritat intergeneracional a la contra de la tendència general, en la qual les persones són, en la mesura que es poden definir com a ‘targets’ de publicitat.