He passat la meitat de la meva vida amb ‘criteri’ cinematogràfic odiant Meryl Streep i l’altra meitat, estimant-la. Però l’Streep és l’Streep, què voleu?, no és una actriu que s’adapta als papers, els papers s’adapten a ella. Una actriu de raça, vaja, de mètode, diríem, de la vella escola. Aparteu les criatures… això és una estrella. Però una estrella llunyana, que és la forma elegant de dir una estrella en declivi. Oblidada per un Hollywood més pendent dels vídeojocs que de tenir cura dels seus actius; l’edat i els físics singulars –aquest nas, aquestes caderes…– incomoden a un mercat capritxós. La Kidman va passar pel quiròfan i s’ha fet adicta al botox, és el pacte amb el diable. Convertida en una dona sense edat ni defectes (sense interés, diria jo), ha estat beneïda pels directors de càsting. L’Streep ho té més difícil. Per això cal reivindicar-la ara més que mai, a ella i a les actrius com ella. Fins i tot quan la indústria la condemna al premi de consolació, el secundari carismàtic, fins i tot quan, mal dirigida per Norah Ephron, a l’oblidable Julie&Julia, fa una interpretació que ratlla la impertinència. Fins i tot així, l’Streep és l’Streep.

Norah Eprhon, una directora que sempre sembla que farà una pel·lícula que valgui la pena, però que no acaba fent mai. Això, però, ja serà tema d’un altre post.